Una renúncia per a no renunciar a res

L'11 de juny de 2011 vaig assumir el càrrec de regidor per primera vegada. Ha estat una etapa intensa, enriquidora, frustrant i plena de petites renúncies. 67 mesos després, en una espècie de jubilació tocatardana, he decidit plegar: el proper dijous 22 de desembre participaré en el meu darrer ple com a regidor a l'Ajuntament. 

En el seu meravellós Caos, la Míriam Cano diu que caldrà aprendre a parlar només si cal. I quan una decisió personal incideix en un projecte col·lectiu, sens dubte, és necessari fer-ho. Som-hi.

Transformar l'Ajuntament

Durant aquests 5 anys i mig a l'Ajuntament la CUP hem liderat (numèricament o per nombre de vots) l'oposició a la sociovergència local. Els primers anys, la teòrica minoria de govern (minoria majoritària gràcies al regidor del PP) obria alguna escletxa mentre tancava moltes portes. A partir de 2015, la majoria va esdevenir a cara descoberta i ha acabat d'activar una maquinària que ja era insuportable en el mandat anterior.

L'única institució útil és aquella que ajuda a donar resposta a les necessitats de les persones des de l'apoderament col·lectiu. Amb aquesta premissa al cap hem provat de traçar l'acció política en els darrers anys. La meva prioritat com a regidor de la CUP, doncs, ha estat proposar i enfilar idees que derivessin en propostes concretes de transformació a l'Ajuntament. Alguns cops, des de la denúncia d'una praxi lamentable. D'altres, obrint fronts que restaven inactius. També exercint de corretja de transmissió de la feina feta des d'altres col·lectius de la vila.

La majoria de les propostes fetes no s'han aplicat. Han acabat en un calaix de bones intencions, en el sac de la demagògia o manipulades fins a ésser irreconeixibles després de ser aprovades al plenari. L'escenari és teòricament comprensible, atès el xoc d'ideologies CUP/govern, però no deixa de ser decebedor. 

Tenim un govern municipal que renega de l'argumentació política. No sempre passa, perquè hi ha alguna excepció, però passa massa sovint. Que prefereix dir que sí i fer que no, que va amb peus de plom per acontentar tothom, que compta amb l'oposició com a mera comparsa informativa, com a aval d'allò que ja es fa o es pretén fer. Que reitera idees, si cal, generant una veritat inventada. I que utilitza tots els canals al seu abast, des de les notes de premsa fins als pressupostos participatius, per estendre una bassa d'oli al poble. 

El 2015 vam decidir anar a les eleccions i vaig assumir el primer lloc de la llista de la CUP. Ho fèiem amb un projecte per governar la vila. Tenia ganes de topar-me amb totes les contradiccions possibles, de generar dinàmiques de transformació des de la institució, de tensionar els seus límits i de trencar aquesta bassa d'oli. Triar el conflicte davant la inacció. Els canvis estructurals per damunt d'una gestió modèlica. Malauradament, la mateixa nit electoral ja vam veure que no podríem formar part de cap govern a Molins i que l'escenari era calcat al viscut al període 2011-2015. 

Som el que fem per canviar el que som

Amb aquest escenari reiterat, un any i mig després, considero que la meva presència a la institució no ajuda a assolir els objectius que ens plantejàvem durant la campanya. Senzillament, no disposo de l'energia necessària. En alguna reunió recent no he dit tot el que volia dir, per allò de: "total, si el govern ja ho sap, perquè li he dit 4 vegades i li és igual". No he explicat amb prou contundència i claredat alguns dels darrers despropòsits del govern de cara al poble, probablement per falta d'esma i de temps. Petites coses que em podrien portar a una dinàmica de desídia que rebutjo profundament.

No sempre disposem de la tenacitat que desitgem. Allargar la meva presència dins l'Ajuntament, ara mateix, podria acabar contribuint a enfortir la vida plàcida del govern municipal. I no, no s'ho mereix. Per això entenc que és pertinent i saludable deixar pas a una altra persona lluitadora com la Laura, que entrarà amb una mirada diferent i amb forces renovades. Plegar i recuperar perspectiva per continuar donant un cop de mà als companys del grup municipal. 

Simultàniament, fora de la institució, contribuir amb altres tasques des de l'assemblea cupaire i d'altres espais per avançar cap allò que anomenem "governem-nos". Es tracta d'assumir l'aposta per les certeses: que perpetuar-se en una institució és una acció democràticament perillosa i que la rotació de càrrecs i responsabilitats sempre és positiva.

Revertir les renúncies fetes

La tasca de regidor m'ha aportat un munt d'aprenentatges. En coneixements tècnics, en l'àmbit comunicatiu, en la gestió d'emocions, en argumentació política. He viscut una formació permanent gràcies als tècnics de l'Ajuntament, a la gent de diversos col·lectius del poble, als debats de l'assemblea, de l'equip de regidors i del ple, i a la relació directa amb veïns i veïnes, els que ens han criticat i els que ens han demanat un cop de mà.

També m'ha obligat a assumir unes quantes renúncies. No me'n queixo, però seria absurd negar que són petites raons que contribueixen a reforçar la decisió presa. Petites coses que m'agradaria poder fer sense estar pendent d'un calendari institucional que s'escapa del meu control. Raons i projectes que no em ve de gust compartir més enllà de la meva gent.

El que sí que és prou conegut és l'àmbit laboral. Vaig perdre la feina per exercir la meva tasca política, que també m'ha dificultat trobar-ne una altra durant tot aquest temps. Hi afecta des de la ideologia als compromisos adquirits en forma de reunions. El dubte permanent d'informar en qualsevol entrevista de feina de la tasca de regidor. La ràbia que et surti una feina precària d'un dia i que et coincideixi amb un ple. Cosetes. Res comparable davant la magnitud dels problemes de tanta i tanta gent. Però no deixen de ser un factor més en la renúncia.

Seguim, seguirem

Per tot plegat, la renúncia a l'acta de regidor del dijous era necessària. Per trencar lligams no desitjats, per guanyar perspectiva política, per recuperar la calma, per cuidar-me una mica més. Que d'això es tracta: de recuperar forces i d'estar en plenes condicions per combatre les estructures polítiques i els governs que ens condemnen a la precarietat. Una renúncia per a no renunciar a res.

El 2017 serà intens i ens necessita a tots plenament actius. Compromís polític des de tots els fronts. Amb l'alegria com una eina indestructible. Fins a la victòria, sempre!

Ni Mas ni Març

El risc: autocrítica i elogi

En els darrers 3 mesos la gent de la CUP – Crida Constituent hem escrit i llegit manifestos, posicionaments, opinions, articles, piulades i correus a cabassos, per mirar d'aprofundir en el debat derivat dels resultats del 27S. Malauradament no sempre ho hem fet en clau interna, i això té conseqüències: hem escenificat el debat tàctic intern en clau pública sense disposar de les eines per fer-nos entendre'ns ni tenir capacitat d'influir en un relat mediàtic advers. Simultàniament, hem obert la veda al seguiment constant, forassenyat i interessat del periodisme de clic i hem deixat que els personalismes condicionessin els militants. I, en la necessitat d'airejar-nos, hem acabat convocant una roda de premsa sense preguntes després de l'insòlit empat de Sabadell. No ho hauríem de repetir.

Sóc del parer que a la CUP som coresponsables d'haver arribat a l'atzucac «Mas o Març» i, en conseqüència, haver-nos plantejat aquesta disjuntiva de la derrota. Més enllà de la pressió externa i de l'immobilisme implacable per part de Junts pel Sí, vam ser nosaltres mateixos els que vam optar per debatre sobre la investidura de Mas. Podríem haver mantingut la fermesa de sempre, també en aquesta qüestió, però vam triar afrontar el debat i tensionar políticament l'organització. Per molta gent, el sol fet de debatre-ho ja era una renúncia. Per molta altra gent, era necessari cercar un desllorigador al mandat democràtic rebut el 27S.

Hem afrontat de cara el debat del qui i l'hem acompanyat amb els elements de consens per a la militància (debatre i prioritzar el què, el quan i el com). El qui, però, se'ns ha empassat amb patates. Des de la CUP el debat no s'ha afrontat des d'una perspectiva personalista: s'han posat 5 opcions sobre la taula en què Artur Mas disposava d'un paper central en el procés cap a la República Catalana que no han estat acceptades. Mas no era el problema: el problema era el «només Mas», un obstacle nítid per eixamplar la base social de l'independentisme.

I, com era previsible, el debat ens ha tensionat. Perquè, bàsicament, és un debat no desitjat que no tenia consens possible. Senzillament, no era el nostre debat. A més, no hem estat capaços de resoldre'l amb prou agilitat.    

Dit tot això: és lloable l'exercici de risc polític que hem assumit la CUP en aquests mesos. El que ens tocava, i una mica més. Un exercici, també, de responsabilitat envers el moment polític del país, afrontant els debats amb una munió d'arguments complexos sobre la taula. I un exercici de democràcia interna imprescindible, d'assemblearisme insubornable. I no podem perdre el nord del municipalisme i la mobilització permanent, que sempre serà el nostre punt fort, també en la construcció del país.

Tot plegat, en un clima d'incomprensió i de crítiques furibundes que a les xarxes s'han abonat a l'insult fàcil, especialment demolidor i masclista amb les dones de l'organització, més dignes que ningú. Un pressing a dues bandes insòlit que ens ha impedit explicar dissensos i lectures polítiques crítiques perquè tothom és saberut i no ningú vol escoltar les raons d'altri. No hi ha més sord que qui no vol escoltar, no hi ha més cec que qui no hi vol veure.

L'immobilisme: crítica i oportunitat

Junts pel Sí, en els darrers mesos, ha optat per no fer res. Un exercici de comoditat política alarmant i d'irresponsabilitat colpidora lligat a l'estratègia d'utilitzar tots els mecanismes al seu abast per pressionar i culpabilitzar la CUP. D'entrada, han evitat fer lectures polítiques autocrítiques amb els resultats de la candidatura i del conjunt de l'independentisme al nostre país. Al contrari: tot allò que havien assumit durant la campanya (que Mas no sumava, que calia vèncer indecisos a partir del vot de les nostres vides, que el 27S era un plebiscit) ho van obviar a partir del dia 28S. I, partint d'una majoria fictícia (tant en vots com parlamentària), s'han adreçat a la CUP 

Junts pel Sí no ha dedicat massa esforços en buscar posicions de consens amb la CUP, i, per contra, ha destinat tots els recursos possibles a explicar la seva voluntat de consens davant l'opinió pública. És a dir, en lloc de negociar, pressionar. En les converses fetes al llarg d'aquests mesos i en l'oferta final feta a la CUP no hi ha hagut moviments substancials per part de Junts pel Sí. L'oferta de presidència no ha canviat ni un mil·límetre. I el pla de xoc proposat és, senzillament, ridícul. L'aposta de CDC i d'ERC ha estat portar la CUP al límit esperant que, finalment, cedís a uns plantejaments no desitjats. Hauria estat una legislatura impossible i d'això, crec, tots en som conscients.

Junts pel Sí té l'oportunitat de fer allò que des del meu humil parer el país necessita des del 27S: apostar per una presidència de consens i obrir la porta de bat a bat a la participació de la CUP i també de la gent de CSQEP al procés constituent, fins ara espectadora del partit i sense cap voluntat d'assumir les seves contradiccions.

A la CUP hem anat lents perquè volem anar lluny. Ara necessitem que més gent comenci a caminar. Que Junts pel Sí mogui la primera fitxa de la seva partida i desencadeni un nou moviment a CSQEP; nosaltres, mentrestant, ja hem acabat el nostre particular dòmino d'aquest escenari.

Ni Mas ni Març: continua essent la millor opció sobre la taula. I tant si l'assolim com si anem a eleccions, ens toca recosir l'alegria, la il·lusió i la convicció del conjunt de la classe treballadora per assolir allò que deia fa uns mesos: no hi ha res més engrescador que construir un país lliure ple de persones lliures.

Roger