L’1
d’octubre de 2017 és un dia que durarà anys. Ho penso tal com ho
escric, convençut que és un sentiment compartit per tothom qui va
participar de la votació o de la defensa dels col·legis electorals.
Va ser un dia de victòries independentment del resultat de les urnes
que ara corre el risc de perviure com una diada folkloritzada al
voltant del vot. «Hem votat, hem guanyat!» va ser un dels càntics
més celebrats arreu del país per alliberar tensions ja entrada la
nit. Allò essencial, però, no era el vot, sinó l’autoorganització
popular que l’havia fet possible.
És
inoportú, encara ara, explicar fil per randa què va passar l’1
d’octubre de 2017 a Molins de Rei encara que l'efemèride ja doni nom a una plaça del poble. Malgrat tot, convé fer memòria
i aquí ho faré en forma de crònica pluralitzada plena d’omissions.
A
l’1 d’octubre força gent hi va arribar esgotada. No havia estat
una campanya clàssica i ja acumulàvem, com a vila, diversos moments
de tensió: les urnes i les paperetes havien sofert moviments
anàrquics i clandestins que havien aconseguit crear una unitat
d’acció tan potent com inesperada. Molts molinencs van tocar urnes
i paperetes abans del dia del referèndum amb una nit especialment
recordada amb desenes de persones implicades en un operatiu
improvisat. Ja havíem tingut les primeres topades amb la guàrdia
civil amb vehicles patrullant de nit, amb diverses persones identificades i
amb una visita al Polígon El Pla que va convertir-se en un entre
tants ridículs d’aquells dies a Catalunya. Pel mig, és clar,
llargues jornades intenses a Barcelona en què persones no
independentistes de la vila posaven el seu cos davant la policia.
 |
| Acte de República des de Baix al barri del Canal / Viu Molins de Rei |
Havíem fet actes, cassolades i encartellades massives, hi havia hagut algunes nits mogudes, una
comissió que ultimava els preparatius per diumenge i famílies que
s’autoorganitzaven per defensar algunes escoles tal com va passar a
la resta del país. Del previ a l’1 d’octubre de 2017, de fet, en
queda la sensació que molta gent volia aportar el seu granet de
sorra i que els missatges institucionals i dels mitjans de
comunicació eren desbordats per les iniciatives populars. La gent faria
possible el referèndum i ho demostraven, també, les desenes de
persones que els dies i les hores prèvies s’oferien per ser
apoderades.
L’1
d’octubre de 2017, a Molins, va tenir molts punts d’inici. Gent
que va passar la nit a les escoles, gent que es va llevar d’hora
per anar a les escoles, gent que va desplaçar les urnes i un punt de
trobada anunciat boca-orella poques hores abans a la Plaça de
l’Església per fer camí cap als col·legis electorals. Prop d’un
centenar de persones es repartien en grups que recorrien més d’un
punt electoral per entrar les urnes a dins de cada col·legi. Ulls davant i darrere, pendents de possibles moviments policials, i celebració continguda
entre la gent que esperava als centres en veure entrar les urnes.
Aquell dia la majoria de regidors del municipi, a diferència
d’altres indrets, van estar al servei del seu poble, assumint
responsabilitats al costat d’altres ciutadans que havien assumit
diversos rols en l’organització del referèndum.
 |
| El Centre Comunitari Pont de La Cadena, a l'inici de les votacions |
Tot
es va posar en marxa amb el cop d’efecte del cens universal que va
sorprendre a la immensa majoria de votants. Després el sistema
patiria atacs, però acabaria essent útil durant bona part de la
jornada. A Molins, en funció del moment, es derivaven votants d’un
centre a un altre per evitar les llargues cues o per exercir el vot
sense haver d’anar a l’altra punta del poble o a una altra
localitat.
Més enllà de temes tècnics, l’1 d’octubre de
2017 va ser una tensa espera, una successió de rumors que calia
combatre i una ràbia, por i incomprensió creixent quan els mòbils
començaven a treure fum amb les imatges de violència salvatge a
diferents punts del país. A Molins els Mossos d’Esquadra van
precintar l’escola Estel després que desenes de persones la
defensessin en peu de pau, sí. Però també es van viure molts
moments de nervis amb alertes de l’arribada de la guàrdia civil i
de la policia que afortunadament no es van materialitzar en cap
moment. Alguns centres van tenir les portes tancades i les urnes
custodiades i amagades durant una bona estona. Finalment, tots els
recomptes es van poder dur a terme amb certa normalitat i els
centenars de persones que defensaven cada col·legi electoral van
formar una columna humana brutal de vigilància permanent per fer
arribar les urnes i els resultats a l’Ajuntament. Allà, a la
plaça, per fi es van poder escoltar els crits d’alegria i de ràbia
continguts durant tot el dia, amb el llançament constant de
paperetes des del balcó i uns quants discursos abans de moure's cap a la pantalla gegant instal·lada al Pati del Palau.
Aquella
jornada va transcendir els col·lectius organitzats de la vila. Centenars de
persones van fer possible el referèndum i milers van plantar-se
davant els col·legis per defensar-los. Aquell dia vam viure aliances
insòlites i moments de màxima intensitat entre gent que no ens
coneixíem de res. Em vaig passar bona part del dia al Centre
Comunitari Pont de la Cadena, amb visites fugaces a la resta de punts
de votació del barri d’El Canal. I va ser preciós. Al cor hi tinc
un raconet pels veïns que van venir amb taula i cadires i que van
repartir esmorzar als voluntaris. Les senyores grans que feien petar
la xerrada assegudes en bancs i cadires just davant del centre. La
resposta unitària cada cop que es demanava a tothom que
s’arreplegués cap a la porta davant el rumor de l’arribada dels
cossos policials de l’estat espanyol. Totes les pors i cap
indecisió. Les persones que baixaven dels blocs després d’haver
vist les càrregues per la TV i que commogudes t’explicaven que no
deixarien que obrissin el cap als seus veïns d’escala per
participar al referèndum.
L’embat
a l’estat més bèstia de l’1 d’octubre va ser aquesta
solidaritat sense fissures entre veïns en un barri no
independentista on mesos després Ciutadans guanyaria a les urnes del
21-D. És obvi que molta gent aquell dia va optar per obviar el referèndum, però davant l’amenaça de violència policial, va sortir el millor
de la gent que hi érem. Colze a colze, entre nervis i rialles, amb un
compromís absolut. Va arribar un punt en què l’únic patiment que
tenia era per si venien i li obrien el cap a gent gran d’allà a
qui no coneixia de res i que a cada crida que es feia es plantaven
davant la porta per defensar el col·legi.
Va
ser un dia de cuidar-nos entre tots plegats allà a la plaça, i
també de cuidar-nos entre la gent que estàvem en diferents centres
a través del telèfon. Un dia en què tinc gravat el silenci de la
columna humana quan ens movíem cap a l’Ajuntament, les abraçades
fortes, de debò, entre gent que feia mesos que treballàvem plegats
i gent a qui vaig conèixer aquell mateix dia (i que probablement no
tornaré a abraçar mai més), i també la ràbia infinita que es va
convertir en llàgrima rere llàgrima quan vaig començar a pair-ho
tot plegat l’endemà al matí i que vam començar a canalitzar en
una acció popular desbordant la nit del 2 d’octubre a la plaça de
la vila que seria el tret de sortida a unes setmanes i mesos amb moments de lluita extraordinaris que els CDR continuen fent possibles un any després.
L’1
d’octubre de 2017 podia haver estat una jornada de participació
institucional més, però el vam convertir en un reguitzell d’aprenentatges que
algun dia ens portarà a construir un país millor. Una experiència
directa tenyida de sentiments a flor de pell que es mantenen vius un
any després. És l’espurna que algun dia ens farà ser una
república que valgui la pena defensar als carrers. El dia que vam desbordar el poder de l'estat espanyol i també el de la Generalitat de Catalunya. La demostració, paradoxalment, que l'autoorganització popular és la clau de la victòria.
