El dia que durarà anys

L’1 d’octubre de 2017 és un dia que durarà anys. Ho penso tal com ho escric, convençut que és un sentiment compartit per tothom qui va participar de la votació o de la defensa dels col·legis electorals. Va ser un dia de victòries independentment del resultat de les urnes que ara corre el risc de perviure com una diada folkloritzada al voltant del vot. «Hem votat, hem guanyat!» va ser un dels càntics més celebrats arreu del país per alliberar tensions ja entrada la nit. Allò essencial, però, no era el vot, sinó l’autoorganització popular que l’havia fet possible.

És inoportú, encara ara, explicar fil per randa què va passar l’1 d’octubre de 2017 a Molins de Rei encara que l'efemèride ja doni nom a una plaça del poble. Malgrat tot, convé fer memòria i aquí ho faré en forma de crònica pluralitzada plena d’omissions.

A l’1 d’octubre força gent hi va arribar esgotada. No havia estat una campanya clàssica i ja acumulàvem, com a vila, diversos moments de tensió: les urnes i les paperetes havien sofert moviments anàrquics i clandestins que havien aconseguit crear una unitat d’acció tan potent com inesperada. Molts molinencs van tocar urnes i paperetes abans del dia del referèndum amb una nit especialment recordada amb desenes de persones implicades en un operatiu improvisat. Ja havíem tingut les primeres topades amb la guàrdia civil amb vehicles patrullant de nit, amb diverses persones identificades i amb una visita al Polígon El Pla que va convertir-se en un entre tants ridículs d’aquells dies a Catalunya. Pel mig, és clar, llargues jornades intenses a Barcelona en què persones no independentistes de la vila posaven el seu cos davant la policia.

Acte de República des de Baix al barri del Canal / Viu Molins de Rei

Havíem fet actes, cassolades i encartellades massives, hi havia hagut algunes nits mogudes, una comissió que ultimava els preparatius per diumenge i famílies que s’autoorganitzaven per defensar algunes escoles tal com va passar a la resta del país. Del previ a l’1 d’octubre de 2017, de fet, en queda la sensació que molta gent volia aportar el seu granet de sorra i que els missatges institucionals i dels mitjans de comunicació eren desbordats per les iniciatives populars. La gent faria possible el referèndum i ho demostraven, també, les desenes de persones que els dies i les hores prèvies s’oferien per ser apoderades. 

L’1 d’octubre de 2017, a Molins, va tenir molts punts d’inici. Gent que va passar la nit a les escoles, gent que es va llevar d’hora per anar a les escoles, gent que va desplaçar les urnes i un punt de trobada anunciat boca-orella poques hores abans a la Plaça de l’Església per fer camí cap als col·legis electorals. Prop d’un centenar de persones es repartien en grups que recorrien més d’un punt electoral per entrar les urnes a dins de cada col·legi. Ulls davant i darrere, pendents de possibles moviments policials, i celebració continguda entre la gent que esperava als centres en veure entrar les urnes. Aquell dia la majoria de regidors del municipi, a diferència d’altres indrets, van estar al servei del seu poble, assumint responsabilitats al costat d’altres ciutadans que havien assumit diversos rols en l’organització del referèndum.

El Centre Comunitari Pont de La Cadena, a l'inici de les votacions

Tot es va posar en marxa amb el cop d’efecte del cens universal que va sorprendre a la immensa majoria de votants. Després el sistema patiria atacs, però acabaria essent útil durant bona part de la jornada. A Molins, en funció del moment, es derivaven votants d’un centre a un altre per evitar les llargues cues o per exercir el vot sense haver d’anar a l’altra punta del poble o a una altra localitat. 

Més enllà de temes tècnics, l’1 d’octubre de 2017 va ser una tensa espera, una successió de rumors que calia combatre i una ràbia, por i incomprensió creixent quan els mòbils començaven a treure fum amb les imatges de violència salvatge a diferents punts del país. A Molins els Mossos d’Esquadra van precintar l’escola Estel després que desenes de persones la defensessin en peu de pau, sí. Però també es van viure molts moments de nervis amb alertes de l’arribada de la guàrdia civil i de la policia que afortunadament no es van materialitzar en cap moment. Alguns centres van tenir les portes tancades i les urnes custodiades i amagades durant una bona estona. Finalment, tots els recomptes es van poder dur a terme amb certa normalitat i els centenars de persones que defensaven cada col·legi electoral van formar una columna humana brutal de vigilància permanent per fer arribar les urnes i els resultats a l’Ajuntament. Allà, a la plaça, per fi es van poder escoltar els crits d’alegria i de ràbia continguts durant tot el dia, amb el llançament constant de paperetes des del balcó i uns quants discursos abans de moure's cap a la pantalla gegant instal·lada al Pati del Palau.

 

Aquella jornada va transcendir els col·lectius organitzats de la vila. Centenars de persones van fer possible el referèndum i milers van plantar-se davant els col·legis per defensar-los. Aquell dia vam viure aliances insòlites i moments de màxima intensitat entre gent que no ens coneixíem de res. Em vaig passar bona part del dia al Centre Comunitari Pont de la Cadena, amb visites fugaces a la resta de punts de votació del barri d’El Canal. I va ser preciós. Al cor hi tinc un raconet pels veïns que van venir amb taula i cadires i que van repartir esmorzar als voluntaris. Les senyores grans que feien petar la xerrada assegudes en bancs i cadires just davant del centre. La resposta unitària cada cop que es demanava a tothom que s’arreplegués cap a la porta davant el rumor de l’arribada dels cossos policials de l’estat espanyol. Totes les pors i cap indecisió. Les persones que baixaven dels blocs després d’haver vist les càrregues per la TV i que commogudes t’explicaven que no deixarien que obrissin el cap als seus veïns d’escala per participar al referèndum.

L’embat a l’estat més bèstia de l’1 d’octubre va ser aquesta solidaritat sense fissures entre veïns en un barri no independentista on mesos després Ciutadans guanyaria a les urnes del 21-D. És obvi que molta gent aquell dia va optar per obviar el referèndum, però davant l’amenaça de violència policial, va sortir el millor de la gent que hi érem. Colze a colze, entre nervis i rialles, amb un compromís absolut. Va arribar un punt en què l’únic patiment que tenia era per si venien i li obrien el cap a gent gran d’allà a qui no coneixia de res i que a cada crida que es feia es plantaven davant la porta per defensar el col·legi.

Va ser un dia de cuidar-nos entre tots plegats allà a la plaça, i també de cuidar-nos entre la gent que estàvem en diferents centres a través del telèfon. Un dia en què tinc gravat el silenci de la columna humana quan ens movíem cap a l’Ajuntament, les abraçades fortes, de debò, entre gent que feia mesos que treballàvem plegats i gent a qui vaig conèixer aquell mateix dia (i que probablement no tornaré a abraçar mai més), i també la ràbia infinita que es va convertir en llàgrima rere llàgrima quan vaig començar a pair-ho tot plegat l’endemà al matí i que vam començar a canalitzar en una acció popular desbordant la nit del 2 d’octubre a la plaça de la vila que seria el tret de sortida a unes setmanes i mesos amb moments de lluita extraordinaris que els CDR continuen fent possibles un any després.

L’1 d’octubre de 2017 podia haver estat una jornada de participació institucional més, però el vam convertir en un reguitzell d’aprenentatges que algun dia ens portarà a construir un país millor. Una experiència directa tenyida de sentiments a flor de pell que es mantenen vius un any després. És l’espurna que algun dia ens farà ser una república que valgui la pena defensar als carrers. El dia que vam desbordar el poder de l'estat espanyol i també el de la Generalitat de Catalunya. La demostració, paradoxalment, que l'autoorganització popular és la clau de la victòria.