L'enemic del poble

Darrer debat de pressupostos i el cercle es tanca. Política de façana construïda amb els fonaments inestimables del PP. Un 4/4 rotund i fiable. L'Emilio sempre hi és quan se'l necessita. Ara ni tan sols és necessari un lloc a l'AMB: presumir davant la seva gent és recompensa suficient. Un pacte a cost econòmic zero per a l'equip de govern, que farà allò que ja havia previst fer. Un pacte d'altíssim cost social, perquè oblida solucions estructurals. I un pacte que amplia l'esquerda del diàleg trencat, amb l'oposició i amb la gent, arraconada a ser subjecte cada 4 anys sota els efectes de la pirotècnia electoral.

La precampanya ja és aquí!

L'alcalde passa a l'atac. Clàssica estocada electoralista d'acusar d'electoralista tothom que pensa diferent. Adaptació de la màxima antiterrorista de Bush en el municipalisme: o estàs amb mi o contra els interessos de la vila. Tothom dempeus davant la magnitud del drama. Ja som l'enemic del poble d'Ibsen, que redescobrirem amb perspectiva d'acusats durant la propera Fira de la Candelera.

El mateix alcalde que cobra de Convergència 49.000 euros anuals per mantenir el pacte de poltrones amb els socialistes molinencs a l'Ajuntament. L'estabilitat és un bé preuat. Per qui vetlla, en Casals? Pels interessos del seu partit o pels del poble? Ell, el mateix que durant 3 anys ha cobrat més de 3.500 euros mensuals de la diputació com a assessor convergent. Alcalde que assessora el partit, partit que recompensa l'alcalde. Diners públics i diners públicoprivats procedents d'un partit amb la seu embargada. Ep, però heroi davant la gent, que no cobra ni un duro de l'Ajuntament! Un alcalde que té més cara que esquena quan ens acusa d'haver pactat la negativa a les ordenances amb el PP, amb qui és, mmm, complicat coincidir en reunions no retribuïdes. Excepte, és clar, quan es tracta de pactes sociovergentspopulars.

Ai, les famoses ordenances fiscals, les mateixes que per art de màgia -error tècnic- van ser modificades dues hores abans de ser debatudes al ple. L'IBI es congela perquè l'IPC baixa, no per voluntat política. Però l'alcalde fa una croada contra l'oposició acusant-nos de voler pujar l'IBI un 6% a tothom. Casualitat, just la seva proposta fins 2 hores abans del ple. Sort en tenim, d'ell, que si fos per nosaltres ja hauríem arruïnat al poble sencer.

Ulls clucs a les propostes de la CUP, certificats amb la frase de batlle «encara esperem les explicacions de l'oposició per votar en contra les ordenances». Oïdes sordes, tap de cera de quatre anys inamovible que es fondria si obtingués de nosaltres un «sí, ho vull» a cegues. Ara entenem per què no ha volgut estudiar la fiscalitat progressiva de l'IBI ni aplicar un recàrrec del 50% als propietaris de múltiples pisos buits. Fins i tot quadra que mantinguin la bonificació per al lloguer social d'habitatges, utilitzada per la modesta xifra de 0 persones: no ens escoltaven quan els advertíem que els criteris no eren correctes. I si diem que el nom no fa la cosa, que la tarifació social no és tal sinó bonificacions ampliades, ja trobarem el moment de parlar-ne més endavant.

Parlar-ne, com? Comunicació estroncada i espatllada per totes bandes, que nega respostes durant 3 plens consecutius sobre la presència de l'Emilio a l'Àrea. Transparència que no impedeix enviar notes de premsa amb una errada per paràgraf i amb desitjos que confonen realitats. Que no, home, que no s'ha previst cap inversió en la biblioteca, que de moment la sociovergència s'ha de conformar amb la rehabilitació del Molí (1.653.937,13€). Que la biblioteca seria projecte real si la inversió fos de 4,5 milions d'euros. I ep, alerta, ens avancem: que aquí volem el molí i que aquí volem una biblioteca digna, però que pensem -som incorregibles- que seria més propi de la virtut que del defecte escoltar i donar el poder de decisió als vilatans en lloc d'infantilitzar-los. Que deuen tenir idees, propostes i criteri propi. O no?

Ja ho deia 
Salvat-Papasseit

«Bloquejar els pressupostos és anar contra els interessos de la vila». Alcalde insistent, té la proesa d'haver aconseguit definitivament que la demagògia canviï de bàndol. 4 anys de govern en minoria actuant com si tingués majoria qualificada. No sempre, és clar. Mira la sala polivalent, a qui vam situar en l'agenda i que serà real (i incompleta) amb més d'un any de retard. I malgrat això, un cas aïllat davant dels altres documents i projectes rellevants. Si l'alcalde ho vol, juguem al joc de la dicotomia al qual ens aboca.

Municipalització o gestió externalitzada (ep, benefici privat i IVA inclòs per valor de més de 2 milions d'euros). Residu zero o mantenir recollida selectiva en la deixadesa. Invertir en ocupació o esperar que t'inverteixin en ocupació. Cooperativisme o emprenendoria. Pressupostar el Pla Local d'Habitatge o diluir les seves accions en la manca de recursos. Centre vila per a les persones o vila centrada en els vehicles. ROM o res. Vida al carrer o multes (perdonades, eternament agraïts). Deute il·legítim a combatre o resignació davant el deute. Acords contra desnonaments o crèdits a bancs que desnonen. Sous dignes a la política o política per enriquir-se. Memòria històrica per homenatjar l'antifranquisme o homenatge al franquista Adolfo Suárez. Taula d'entitats culturals o reunions disperses per explicar projectes de govern. PAM o res.

Nosaltres diríem que els models de vila són diferents. Discrepància política servida al criteri dels molinencs. L'alcalde diu que amb mi (i el PP) o contra el poble. Ja que parla d'electoralisme, serà qüestió de votar-lo el mes de maig de 2015, quin remei.

9N2014

La votació

2.305.290 persones van participar ahir a la jornada de votació, 1.861.753 de les quals von votar a favor de la independència. Això significa que en la jornada d'ahir va participar prop del 37% del cens i que el 30% del cens va mostrar-se partidari de la independència. Xifres que encara creixeran una mica més fins el dia 25, vista la quantitat de gent gens menyspreable que no va poder votar per problemes amb els documents d'identitat.

Xifres a banda: la jornada d'ahir va ser un acte de sobirania (ens autoreconeixem com a subjecte polític, ens autodeterminem com a poble), un acte de dignitat col·lectiva, un acte de desobediència i un pols democràtic a l'estat espanyol sense precedents. Tot plegat, després d'haver perdut el tren del referèndum i de la consulta (via CiU) i amb un context complicat (prohibició de l'estat, 3 partits parlamentaris fent campanya per l'abstenció, incertesa de poder organitzar-la fins al mateix matí del dia 9N, feta per voluntaris, impossibilitat d'utilitzar el cens, llocs de votació estrambòtics i allunyats). I tot plegat, amb una gentada de por plena d'entusiasme i il·lusió no comparable amb cap altra convocatòria electoral.

Els resultats constaten la crescuda de l'independentisme i constaten que encara haurà de créixer més si vol guanyar. Però bé, independentment d'això: un país amb 2.305.290 desobedients és un país que val la pena. No sé si som prou conscients d'haver fet un pas de gegant per normalitzar la desobediència.

Per a mi, xifres a banda, la jornada d'ahir demostra que la por ha canviat de bàndol i que l'estat espanyol està contra les cordes. Però haurem de tensar-les al màxim per desestructurar-lo i poder construir l'espai que considerem oportú en el marc dels Països Catalans. Molta feina per fer.

Molins de Rei

9.674 persones a les urnes. És una burrada de gent, encara que l'abstenció hagi sigut majoritària. És una xifra lleugerament inferior a les darreres europees (9.944) i a les darreres municipals (10.464), i una xifra superior als vots rebuts pels partits proconsulta en les eleccions al Parlament de 2012, que van ser especialment concorregudes (9.218 vots, amb el 75% de participació).

4 de cada 10 persones que podien votar van introduir una papereta amb el SíSí a l'urna. És una dada que supera de llarg el suport que cap govern que haguem pogut votar hagi rebut en els darrers anys. La majoria absoluta del PP a l'estat, per exemple, es genera a partir del 31% del suport del cens. És a dir, és una dada excel·lent.

Per aclarir els números: en cap de les darreres convocatòries de l'actual cicle electoral les forces unionistes han arribat als 5.700 vots a la nostra vila. I ahir l'independentisme en va sumar 8.000. Res fa pensar que en un referèndum oficial, a Molins de Rei, el resultat seria favorable al no. Al contrari: fins i tot en el supòsit de no sumar cap més votant (un fet molt improbable vistes les circumstàncies), l'independentisme superaria amb molta solvència la barrera del 50% dels vots, tenint en compte que la mobilització sigui històricament massiva i se situï al voltant del 80% de participació.

I encara una dada més: l'únic precedent clar que teníem a Molins sobre l'independentisme era la consulta del 28 de febrer de 2010. I el creixement en 4 anys i mig és bestial: Hem passat de 3.873 vots partidaris de la independència a 8.018.

A la vila hem aconseguit superar amb prou agilitat els entrebancs que hem patit, especialment el fet de situar els punts de votació als instituts, que m'hi jugo molt més que un pèsol que ha perjudicat la participació. La decisió del govern convergent a la Generalitat de fer-se enrera i diluir la consulta en procés participatiu ha fet mal, es miri per on es miri. I d'aquí, que valori molt positivament la feina feta aquests dies a la mesa de seguiment. Especialment en 2 decisions claus: els busos gratuïts (ocupació altíssima!) i la carta informativa repartida a cada domicili.

I per instituts: més participació i més percentatge de SíSí al Lluís de Requesens, però xifres força bones al Bernat el Ferrer. No hi ha cap fractura per barris, però si algunes diferències que la distribució de meses no ens permet analitzar com voldríem.

Resum fotogràfic de la jornada, aquí.

Baix Llobregat

La comarca no és un terreny fàcil per a l'independentisme. Ho constaten les majories polítiques a bona part dels ajuntaments grans i ho constaten els resultats d'ahir. Només un de cada 5 baixllobregatins cridats a participar va apostar sense embuts per la independència. Aquesta xifra és 8 punts inferior a la mitjana de Catalunya i, en conseqüència, és preocupant. També és cert que el gran repte el tenim als municipis més poblats (Cornellà, El Prat, Viladecans, Gavà, Castelldefels, Sant Boi), perquè als pobles mitjans i petits el suport a l'independentisme és notòriament més gran.

Ho podeu comprovar en aquesta taula. Com que no disposo del Padró real de 2014 a tots els municipis, he utilitzat dades de 2013. Per tant, els números no són exactes, però em permeten establir comparacions prou precises:

	Vots SíSí	Vots Totals	% de SíSí	Padró 2013 (+16)	% Participació	% SíSí sobre Padró +16
Abrera	2036	2954	68,92	9640	30,64	21,12
Begues	2149	2585	83,13	5168	50,02	41,58
Castelldefels	9293	13231	70,24	51431	25,73	18,07
Castellví de Rosanes	474	564	84,04	1425	39,58	33,26
Cervelló	2308	2853	80,90	7175	39,76	32,17
Collbató	1399	1650	84,79	3319	49,71	42,15
Corbera de Llobregat	3800	4523	84,02	11395	39,69	33,35
Cornellà de Llobregat	10139	15675	64,68	72482	21,63	13,99
Esparreguera	5237	6723	77,90	17839	37,69	29,36
Esplugues de Llobregat	7627	10749	70,96	39853	26,97	19,14
Gavà	7390	10445	70,75	38098	27,42	19,40
Martorell	5252	6953	75,54	22555	30,83	23,29
Molins de Rei	8018	9674	82,88	20215	47,86	39,66
Olesa de Montserrat	5823	7274	80,05	19045	38,19	30,57
Pallejà	2296	3129	73,38	8909	35,12	25,77
Palma de Cervelló	1154	1467	78,66	2459	59,66	46,93
Papiol	1216	1487	81,78	3311	44,91	36,73
Prat de Llobregat	9081	14188	64,00	52919	26,81	17,16
Sant Andreu de la Barca	3455	5212	66,29	21627	24,10	15,98
Sant Boi de Llobregat	12315	18198	67,67	69513	26,18	17,72
Sant Climent de Llobregat	1193	1487	80,23	3091	48,11	38,60
Sant Esteve Sesrovires	1925	2412	79,81	6067	39,76	31,73
Sant Feliu de Llobregat	8391	11939	70,28	35993	33,17	23,31
Sant Joan Despí	5721	8111	70,53	26636	30,45	21,48
Sant Just Desvern	5096	6260	81,41	13889	45,07	36,69
Sant Vicenç dels Horts	4727	6410	73,74	22994	27,88	20,56
Santa Coloma de Cervelló	2041	2698	75,65	6156	43,83	33,15
Torrelles de Llobregat	1914	2240	85,45	4510	49,67	42,44
Vallirana	3008	3837	78,39	11702	32,79	25,71
Viladecans	8133	12824	63,42	52974	24,21	15,35
Baix Llobregat	142611	197752	72,12	662390	29,85	21,53
Catalunya	1861753	2305290	80,76	6297727	36,61	29,56

La votació d'ahir permet, per primera vegada, permet fer un recompte del vot independentista al Baix Llobregat. A la nostra comarca les consultes sobres la independència de 2009-2011 no es van fer, ni molt menys, a tots els municipis. De fet, en aquella ocasió, es van recollir 39.672 vots en 19 poblacions diferents.

Des d'ahir ja disposem de dades al conjunt de la comarca. Són 142.611 persones favorables a la independència al Baix Llobregat. No tot és negre, ni molt menys: en les últimes europees el vot unionista va rondar els 112.000 suports. L'unionisme també té feina a fer si vol ser majoritari. Haurem de treballar de valent per continuar fent créixer el projecte i lligar independència a eina de transformació per canviar-ho tot. Si no, no ho aconseguirem.

Televisió de Catalunya: l'enemic a casa

L'estat espanyol és un enemic declarat per a l'espai comunicatiu públic dels Països Catalans. Té lògica que un estat amb una constància històrica remarcable en la lluita contra la seva diversitat cultural i lingüística menyspreï un mitja públic fet en català. La seva decisió de tancar un dels dos multiplex de Televisió de Catalunya s'emmarca en la reducció d'un multiplex de cada TV pública de l'estat i és, diem-ho clar, tan lamentable i indecent com previsible. Un cop d'estat que de ben segur serà rebut amb una aïrada reacció discursiva del govern català.

TVC, previsiblement, perdrà la televisió d'alta definició (allò que la UE indicava que era imprescindible per al 2012 i que a dia d'avui arriba al 50% de les llars catalanes) i la possibilitat de teixir un espai comunicatiu propi arreu dels Països Catalans. Les conseqüències seran analitzades amb calma pels mitjans, així que no m'hi estenc. Prefereixo fer un exercici de memòria.

No fa gaire temps, Televisió de Catalunya comptava amb set canals en actiu. 6 d'ells, repartits en els 2 multiplex disponibles: TV3, Canal 33, 3/24, 3XL/Super3, Esport 3 i TV3 HD, i un altre, TV3CAT, disponible via satèl·lit per a connexions internacionals. Amb aquesta situació, la perspectiva de construir un espai comunicatiu de país en la nostra llengua era viable, amb dos canals lliures per a tornar a acollir les emissions de Canal 9 (en va marxar el 2010) i IB3 (va ser-hi fins el 2012).

De fet, d'això en fa tot just dos anys. Què ha passat durant aquest temps?

Durant aquest temps, Televisió de Catalunya ha estat empetitida constantment. I el govern espanyol s'ho ha mirat (amb alegria) des de la distància, ja que el desmantellament l'ha exercit amb destresa el govern de Catalunya.

El novembre de 2011, el conseller Homs llançava el primer globus sonda en una entrevista a El Singular, en què explicava la voluntat d'eliminar 2 canals per "deixar el multiplex 2 en suspens" i generar un estalvi de 6 milions d'euros.

A principi de 2012, la direcció anunciava el tancament de les corresponsalies a Rabat i a Bogotà, després d'una reducció pressupostària de 300 a 260 milions d'euros.

Pocs mesos després, el govern anunciava que l'1 de maig de 2012 tancarien l'emissió per satèl·lit del canal internacional TV3CAT (en antena des de 1997).

I l'1 d'octubre de 2012, es feia efectiva la desaparició del canal 3XL i la fusió del Canal Super 3 amb el Canal 33, traslladant el canal Esports 3 al primer multiplex. Una mesura que formava part del mateix paquet que va deixar iCat fora de les ones radiofòniques.

Totes aquestes decisions (a les quals cal sumar-hi les retallades salarials, un conflicte laboral obert entre direcció i treballadors i l'intent fallit de privatitzar la gestió de la publicitat) han anat acompanyades per una deixadesa notòria en la defensa de l'espai comunicatiu català i públic dels Països Catalans.

Fa 2 anys i mig Acció Cultural del País Valencià es veia obligada a tancar els repetidors per ordre del govern presidit per Francisco Camps, de manera que l'oferta de Televisió de Catalunya quedava fora de la graella dels valencians. Fa un any, el conseller Homs anunciava un “acord important” amb el govern valencià per recuperar la reciprocitat de canals, subjecte al fet que el ministeri espanyol donés espai a la generalitat valenciana per a les seves emissions.

Pocs mesos més tard, el govern valencià tirava pel dret, liquidava la RTVV i trencava de facto l'acord amb el govern català, que ara per ara, no ha activat cap mecanisme per posar-hi remei. I a les illes, més enllà del silenci davant el tancament de TV de Mallorca, IB3 deixava d'arribar a les televisions del Principat el novembre de 2012 per un altre "ajust pressupostari", decidit al parlament illenc. Si el govern català no ha exercit valentia ni desobediència en aquests casos, se'm fa impensable que ho faci ara.

Davant aquesta relació de fets, diria que és prudent afirmar que el conseller Homs (avui responsable de criticar el govern espanyol amb rotunditat) i el conjunt del govern català són tan responsables de “posar en perill el futur de tv3” com el govern espanyol. I no hauria estat precisament una sorpresa que fos el mateix govern català el que hagués pres la decisió de renunciar a l'únic canal vigent a dia d'avui del segon multiplex.

Convindria que tots aquells que apostem pels mitjans públics en català i per construir un espai comunicatiu comú arreu dels Països Catalans ho tinguéssim present. L'enemic també

és a casa.

Perdre, malgrat tot

Aquesta setmana he rebut la sentència del judici de l'acomiadament a La Xarxa. Si no sabeu de què parlo, trobareu informació aquí i aquí.

Afrontava el judici amb dos objectius molt concrets: el primer, recuperar el meu lloc de treball. El segon, demostrar que m'havien fet fora per raons polítiques.

I he perdut.

He perdut perquè l'única opció que tenia per complir els dos objectius era que el jutge acceptés la meva demanda de nul·litat per raons ideològiques, que obligava l'empresa a readmetre'm i a fer un comunicat públic reconeixent que m'havien fet fora per qüestions polítiques i no laborals. I el jutge ha desestimat la nul·litat, i en conseqüència, com deia, he perdut.

He perdut, malgrat guanyar en el mateix judici la improcedència i saber que l'empresa m'haurà de pagar el què em pertoca com a treballador mal acomiadat (una xifra força més gran que els 20 dies per any treballat que em van abonar després d'acomiadar-me i que seria una xifra una mica digne si la reforma laboral de 2012 no hagués rebregat els drets dels treballadors).

He perdut, malgrat que la sentència indica que l'empresa mentia quan deia desconèixer el meu càrrec de regidor de la CUP a l'Ajuntament de Molins de Rei.

Malgrat que la sentència desestima que hi hagi una causa organitzativa en el meu acomiadament.

Malgrat que la sentència desestima que hi hagi una causa productiva influent en el meu acomiadament.

Malgrat que la sentència indica que les dades econòmiques de La Xarxa incloses a la carta d'acomiadament (retallada de pràcticament 3 milions d'ingressos) no tenen res a veure amb les dades disponibles als pressupostos de la mateixa Diputació de Barcelona (en creixement).

He perdut, diguem-ho clar, perquè 10 mesos i mig després de l'acomiadament jo continuo buscant feina i ells continuen gestionant l'empresa sense conflictivitat laboral, ni social ni mediàtica.

He perdut perquè l'empresa ha aconseguit el seu únic propòsit: que el cas no generés soroll. Per això els és igual indemnitzar-me amb diners públics com han fet amb els altres 14 companys acomiadats i per això estaven disposats a pagar-me més diners si no anava a judici. El que calgui per salvaguardar la imatge d'una empresa pública. El que calgui per no generar precedents. El que calgui per a garantir-se impunitat en futurs acomiadaments.

I malgrat tot, el meu agraïment per la feina feta pels meus advocats (el Paco i el Joan Manel) del Col·lectiu Ronda, que han convertit un cas de possibilitats ínfimes en una quasi-victòria; agraïment als testimonis: la Cristina, l'Eduard, l'Arnau, la Mar, el Toni i el Jose, per la predisposició i la paciència d'aguantar la decadència judicial en forma d'ajornament del judici; i agraïment, també, a tota la gent que us heu preocupat pel cas, els que n'heu fet difusió i els que l'heu convertit en la vostra pròpia batalla.

He perdut, malgrat haver lluitat per guanyar i malgrat estar convençut que guanyarem.

Perdre, malgrat tot.

Torra-Balari al servei de l'aviació republicana: història i desmemòria

Aquest dissabte 25 de gener a Molins de Rei hem recordat l'entrada de les tropes franquistes a la vila, camí de Barcelona. Ho hem recordat gràcies a l'article del periodista David Guerrero a Viu Molins de Rei, perquè des de l'àmbit institucional no se n'ha fet ni una sola referència.

L'article, molt recomanable, se centra en els fets del dia 25 de gener a partir de dues referències bibliogràfiques molt potents: "Franquisme al Baix Llobregat" i "Guerra Civil i franquisme a Molins de Rei". Val la pena llegir-lo amb calma, i si teniu temps, endinsar-vos en la cronologia fenomenal que recullen aquests dos llibres, a més d'un tercer especialment interessant: "L'activitat femenina a Molins de Rei: les dones durant la guerra civil", de Júlia Cabaleiro i Elena Botinas, també disponible de forma parcial a la xarxa.

Els dies previs a la data assenyalada tenen una història força ben documentada. Especialment, els fets del 20 de gener, que van merèixer un article excel·lent de Joan Pi i Saumell que focalitzava l'atenció en l'experiència d'una indústria aeronàutica a la vila. L'article va ser publicat a la revista El Llaç l'any 1983 i reproduït parcialment a la mateixa revista una pila d'anys després.

Segons Pi i Saumell, a Molins de Llobregat es van fabricar peces d'avió per a l'exèrcit republicà a les instal·lacions de la Fàbrica Torra-Balari*, amb prop d'un centenar de treballadors, entre l'agost de 1937 i el gener de 1939, produint material per a 82 aparells. 

Aquesta fàbrica estava situada a uns quants metres de les vies del tren, a la sortida de Molins de Rei cap El Papiol, en un emplaçament proper a Can Malvehy i Can Samaranch. La nit del 20 de gener de 1939 era previst que un comboi ple d'explosius de guerra passés per Molins de Llobregat i l'aviació franquista va fer acte de presència a la vila durant el dia per intentar boicotejar el trajecte, així com les instal·lacions de la Torra-Balari.

Els bombardejos no van tenir èxit, però van provocar danys a l'edifici de Can Samaranch, que va haver de paralitzar la seva activitat, i a les Indústries Marca, situades a l'actual barri de Les Conserves i també molt properes a les vies del tren. Més enllà dels desperfectes físics (també en altres edificis, amb trencadissa de vidres inclosa), les bombes del feixisme causaren un mort i diversos ferits, atesos a la clínica militar, situada a recinte de l'Escola Alfons XIII. Aquell mes de gener del 39, la clínica militar va certificar un mínim de 5 morts. 

Amb l'entrada de les tropes franquistes a la vila, el 25 de gener es va dissoldre l'Ajuntament de Molins de Llobregat i el dia 28 va començar a actuar la Comissió Depuradora de Responsabilitats Polítiques.

El 3 de febrer es va formar la primera Gestora Municipal Franquista (que duraria un any) formada per diversos prohoms de la vila encapçalats pel nou alcalde Joan Tort (ex regidor de la coalició dretana “entesa republicana” abans del 1934), que també va passar a formar part del patronat de l'Església el mes de maig del 39.

La Gestora, entre altres mesures, va nomenar un jutge instructor encarregat del procés de depuració. El jutge va cessar 9 funcionaris, atacant de valent el sector educatiu local, inhabilitant quatre mestres i expulsant-ne tres més de la seva feina. De fet, el 23 de febrer del 39 la Gestora Municipal va obligar les famílies instal·lades a l'edifici dels mestres a desallatojar-lo, per acabar instal·lant-hi la caserna, que avui en dia acull la seu de la Guàrdia Urbana.

El sistema aniria evolucionant fins a arribar mesos més tard a emetre informes per marcar els “desafectes”, els “no hostils” i els “addictes” al nou règim. En total, més de 100 veïns van passar pels jutjats establerts a Sant Feliu de Llobregat. 

La repressió a l'àmbit local fou especialment dura amb les persones que van tenir responsabilitats durant la república, com el regidor adscrit a la CNT Antoni González, afusellat al camp de la bóta l'octubre de 1939. El mateix destí seguiren 16 molinencs més aquell mateix any, la majoria d'ells militants de la CNT o la FAI.

Aquests són alguns fragments destacats de la història recent de la nostra vila. A Molins de Rei hi ha hagut un grapat de gent que ha treballat de valent per recuperar la memòria de la guerra, especialment en dates assenyalades. 

Cal destacar el recull de fotografies de Cecili Padilla l'any 1986 sota el nom “Molinencs 50 anys després” coincidint amb l'aniversari del cop d'estat de Franco el 1936 i la insurrecció armada del feixisme.

També les jornades “Guerra civil i Franquisme” celebrades el 1999, 60 anys després del final de la guerra, amb un recull de testimonis orals per part de l'Espai de Recerca i la presentació de diversos llibres i materials. 

O fa tres anys, el 2011, en la celebració del 75è aniversari de l'inici de la guerra, quan vam tenir l'oportunitat de gaudir de dues tertúlies organitzades conjuntament pels Amics del Museu i l'Ateneu Mulei.

Tot plegat, per posar alguns exemples d'actes i treballs provinents de sectors diversos que aprofundeixen en el nostre passat recent.

És una llàstima que la sociovergència local sigui incapaç de recordar dates assenyalades com aquesta en la història de la nostra vila i que desaprofiti efemèrides ("excuses" si ho preferiu) per aprendre i entendre el passat. Un exercici de desmemòria històrica que ens recorda, un cop més, l'omissió del regidor de cultura del Molins de 2014 de bona part de les seves funcions.

Roger

* La fàbrica Torra-Balari, nascuda el 1842, formava part del potent sector tèxtil molinenc juntament amb altres grans fàbriques com la Ferrer i Mora, Samaranch o Malvehy, que després de créixer en les primeres dècades del franquisme, van acabar tancant portes durant la dècada dels 60 (Ferrer i Mora), 70 (Malvehy, Samaranch) i els primers 80 (Torra-Balari, 1983). 

El llegat del tèxtil molinenc es visualitza actualment en els grans reptes urbanístics de l'Ajuntament, amb espais com El Molí, Samaranch-Malvehy o Can Coll com a grans protagonistes, sense oblidar, evidentment, el mític Ca n'Iborra.