Perdre, malgrat tot

Aquesta setmana he rebut la sentència del judici de l'acomiadament a La Xarxa. Si no sabeu de què parlo, trobareu informació aquí i aquí.

Afrontava el judici amb dos objectius molt concrets: el primer, recuperar el meu lloc de treball. El segon, demostrar que m'havien fet fora per raons polítiques.

I he perdut.

He perdut perquè l'única opció que tenia per complir els dos objectius era que el jutge acceptés la meva demanda de nul·litat per raons ideològiques, que obligava l'empresa a readmetre'm i a fer un comunicat públic reconeixent que m'havien fet fora per qüestions polítiques i no laborals. I el jutge ha desestimat la nul·litat, i en conseqüència, com deia, he perdut.

He perdut, malgrat guanyar en el mateix judici la improcedència i saber que l'empresa m'haurà de pagar el què em pertoca com a treballador mal acomiadat (una xifra força més gran que els 20 dies per any treballat que em van abonar després d'acomiadar-me i que seria una xifra una mica digne si la reforma laboral de 2012 no hagués rebregat els drets dels treballadors).

He perdut, malgrat que la sentència indica que l'empresa mentia quan deia desconèixer el meu càrrec de regidor de la CUP a l'Ajuntament de Molins de Rei.

Malgrat que la sentència desestima que hi hagi una causa organitzativa en el meu acomiadament.

Malgrat que la sentència desestima que hi hagi una causa productiva influent en el meu acomiadament.

Malgrat que la sentència indica que les dades econòmiques de La Xarxa incloses a la carta d'acomiadament (retallada de pràcticament 3 milions d'ingressos) no tenen res a veure amb les dades disponibles als pressupostos de la mateixa Diputació de Barcelona (en creixement).

He perdut, diguem-ho clar, perquè 10 mesos i mig després de l'acomiadament jo continuo buscant feina i ells continuen gestionant l'empresa sense conflictivitat laboral, ni social ni mediàtica.

He perdut perquè l'empresa ha aconseguit el seu únic propòsit: que el cas no generés soroll. Per això els és igual indemnitzar-me amb diners públics com han fet amb els altres 14 companys acomiadats i per això estaven disposats a pagar-me més diners si no anava a judici. El que calgui per salvaguardar la imatge d'una empresa pública. El que calgui per no generar precedents. El que calgui per a garantir-se impunitat en futurs acomiadaments.

I malgrat tot, el meu agraïment per la feina feta pels meus advocats (el Paco i el Joan Manel) del Col·lectiu Ronda, que han convertit un cas de possibilitats ínfimes en una quasi-victòria; agraïment als testimonis: la Cristina, l'Eduard, l'Arnau, la Mar, el Toni i el Jose, per la predisposició i la paciència d'aguantar la decadència judicial en forma d'ajornament del judici; i agraïment, també, a tota la gent que us heu preocupat pel cas, els que n'heu fet difusió i els que l'heu convertit en la vostra pròpia batalla.

He perdut, malgrat haver lluitat per guanyar i malgrat estar convençut que guanyarem.

Perdre, malgrat tot.