El secret més ben guardat del pop

El mes de juny de 2012 vam tancar la primera edició del Cicle de Músiques Invisibles de l’Ateneu Mulei amb un concert dels Nyandú. Eren els guanyadors el Sona 9 de l’any anterior i n’havíem escoltat perles com «Un indret privilegiat» i el seu «tu ja m’entens, que som de poble» o l’«Ara vaig caminant sol» (on solíem caminar junts). Francament, teníem moltes ganes de viure’ls en directe.

Nyandú al Cicle de Músiques Invisibles

En Pemi els va regalar un cartell amb una imatge amb textura de palla i l’Albert va començar a patir en veure el rider amb tres músics i bateria inclosa. Aquell va ser l’últim concert al mític local del carrer Església i el recordem amb molta estima. En Roger no es podia aixecar del seu racó sense tocar el sostre i tampoc podia tocar la bateria massa fort, però allò no deixaven de ser petits detalls que ho van fer tot una mica més entranyable: ple a vessar al Mulei, energia desbordada i una sintonia màgica entre públic i aquell grup de La Torre d’Oristà. Al sopar s’hi va afegir un bon grapat de gent i entre una cosa i l’altra vam establir un vincle que d’una manera o altra encara perdura malgrat veure’ns de refilada en postconcerts en comptades ocasions.

Durant els darrers vuit anys hem resseguit la seva trajectòria per Cardedeu, Figueres, Sant Feliu de Llobregat, Barcelona o Vic, en escenaris minúsculs i en places gegants. També ens vam permetre el luxe de colar-nos entre la seva colla d’amics i coneguts del Lluçanès i d’Osona per anar a gravar un videoclip en un camp de futbol atrotinat i fer apologia de la pàtria molinenca a través del Camell. Tenim un grup de telegram que s’activa quan hi ha novetats: una cançó, un disc, alguna entrevista i temptatives de quadrar agendes per anar a algun concerts. Un fet insòlit, no cal dir-ho, que deu fer cinc anys que es manté viu.

Nyandú s’ha fet un lloc al cor de molta gent. Només cal veure’ls en directe per entendre-ho. Les cançons són himnes i autèntics hits entre la gent que els seguim. Hi ha veritat en allò que canten i això és irrefutable. Però la gent que els hem viscut en directe ens els estimem molt més enllà del seu talent musical. Sempre hi ha connexió amb el públic quan són dalt de l’escenari perquè fins i tot allà no poden renegar de la seva autenticitat. Gent honesta que s’ho passa bé i que ens ho fa passar bé. Nyandú a raig, tal com són. Humils, potents, bona gent. I malgrat tot això (o potser precisament per tot això), continuen sent un dels secrets més ben guardats de la música del nostre país.

Els Nyandú, el 2012, entrevistats pel Bertran de l'ACN a Molins

Quan tornin als escenaris, que d’aquí poquet no se’n podran estar, allà hi serem. Per com som, per com són. Una colla de ben parits. Visca vosaltres, Nyandú!