Són temps difícils per al periodisme. El mes de setembre hi havia 2.171 periodistes a l'atur arreu dels Països Catalans. Mil professionals més que el 2010. Una xifra que malauradament ha augmentat les darreres setmanes i que sens dubte creixerà el 2012.
Aquí teniu un
mapa col·laboratiu sobre les retallades als mitjans de comunicació, creat per la periodista T
xell Costa. Francament interessant, i que mostra l'abast del problema:
Totes les retallades/tancaments són importants, però n'hi ha tres que malauradament brillen amb llum pròpia.
1) Televisió de Catalunya
La televisió pública de Catalunya és un model de qualitat. En la informació (context, corresponsals, proximitat, canal 3/24, Sense Ficció, 30 minuts), en l'entreteniment (Sèries i productes propis, esport, humor, telefilms...) i en la innovació (Exemples com Quèquicom?, Generació D i les propostes sempre sorpenents del departament de Nous Formats). Té canals propis de primer nivell, com el C33 o el Super 3 i com a conjunt, és un servei públic de vital importància al nostre país.
També té mancances: Poca ambició en cercar opinions als debats que parteixin de plantejaments diferents, excés de barça i d'espectacle en l'informació esportiva, i notícies explicades des d'un punt de vista estatal o del Principat, però en comptades ocasions en clau de país.
Però és evident que
Televisió de Catalunya és un mitjà imprescindible en la creació d'un imaginari col·lectiu de país. El grup de periodistes Ramon Barnils
mostra preocupació per la caiguda del 25% de la seva capacitat d'actuació econòmica i alerta de les conseqüències sobre l'indústria audiovisual catalana, que depèn en bona mesura d'allò que passa a TV3.
L'adéu a les corresponsalies de Bogotà i Rabat és la renúncia a actuar com a televisió nacional. És empetitir-se i assumir un paper autonòmic, regional, sense una visió pròpia d'allò que passa a l'Amèrica Llatina i a l'Àfrica del Nord.
I una obvietat: TVC és l'única televisió amb un cert pes entre l'audiència que emet íntegrament en català.
Que CiU retalli el seu pressupost a instàncies del PP és un acte d'irresponsabilitat cap a la nostra llengua. I no és qüestió de diners. Això el
Grup Godó ho sap perfectament. És una qüestió de menystenir la importància de TVC al nostre país, i atenent al domini del castellà en l'oferta televisiva existent, de menystenir el català.
Exemplifico el problema amb el futbol: Atenent a les audiències, hi ha gent que només mira televisió en català quan juga el barça. Bé. Però si TV3 deixa d'emetre partits en oberts de la lliga, el futbol televisiu passarà a ser una proposta exclusivament en castellà. I si TVC manté la qualitat però perd audiències en puntes de consum televsiu, també perd bona part de l'essència: ser un servei públic.
2) Ràdio Televisió de Mallorca
El Consell de Mallorca va ordenar divendres el tancament definitiu de les emissions de Ràdio Televisió de Mallorca. Aquí ja no parlem de retallada, sinó de tancament d'un servei públic. Emetia íntegrament en català. L'únic ens públic que ho feia a Mallorca.
Entitats de l'illa s'han mobilitzat els darrers mesos per evitar el tancament amb raons poderoses: Informació independent, de proximitat, necessària per garantir la llibertat d'informació de mallorquins i mallorquines. En conclusió, l'eina necessària per saber què passa als pobles i ciutats de Mallorca.
Us recomano l'emotiu vídeo de comiat que van preparar els treballadors de RTVM. Si no teniu prou temps per veure'l sencer, us deixo amb una frase que defineix perfectament el motiu del seu tancament:
"Per nosaltres, la mort d'un mitjà de comunicació públic significa pèrdua de llibertat. De fet, l'objectiu de determinats poders és tenir una societat passiva i desinformada. Una societat que no destorbi, que no opini i que no els faci front"
Per cert, celebro que hi hagi
desobediència. És necessària quan el poder actua contra els ciutadans.
3) El cas de L'Hospitalet de Llobregat
El 31 de desembre tancarà Televisió de l'Hospitalet. Un cop més, un mitjà públic que emet en català. En aquest cas, a la segona ciutat amb més població de Catalunya (més de 250.000 persones). I un cop més, el govern al·lega raons econòmiques i prioritza mantenir les polítiques socials. Però
el govern (en aquest cas, el PSC) oblida que està tancant un servei públic que dóna veu a les iniciatives dels ciutadans, que informa i que crea cohesió social i sentiment de pertinença a la ciutat.
Aquí teniu el manifest dels treballadors de la televisió escrit davant els rumors malauradament confirmats pocs dies després (La ràdio continua, però d'aquella manera, sobrevivint, al límit).
Primer, la reflexió lingüística: voleu dir que L'Hospitalet es pot permetre perdre un mitjà públic en català?
I en segon lloc, les conseqüències d'aquest tancament:
Fi a la informació de proximitat, a la possibilitat de saber què passa al teu municipi amb informació independent d'interessos privats. I un precedent perillós per a molts municipis del nostre país, que els propers mesos veuran com els seus governants consideren els mitjans de comunicació públics locals una despesa supèrflua i no una inversió necessària. Recentment,
el nefast exemple del Maresme o més proper, el cas de Gavà o de Badalona.
La crisi econòmica, un cop més, legitima la pèrdua d'un dret dels ciutadans. En aquest cas, la llibertat d'informació. Seria bo que en qualsevol debat al voltant d'un tancament / disminució de recursos de qualsevol mitjà de comunicació públic partíssim d'una perspectiva poc habitual:
Com garantim el dret a la informació (pública, de qualitat, en català, de proximitat) dels ciutadans? I tenint en compte aquesta pregunta, actuar. I fer-ho col·lectivament, tal com planteja aquest
manifest.
Roger
PD: Celebro que Molins de Rei hagi recuperat els
Premis de la Ràdio. Una iniciativa referent de la comunicació local i que va ser un èxit, per la qualitat dels premiats, l'organització de l'acte i els discursos encertats dels membres del jurat. Una iniciativa que demostra la vitalitat de la ràdio, plagada una temporada més de col·laboradors d'allò més diversos i amb programes de qualitat.
Un mitjà públic de què espero que no se'n qüestioni mai la continuïtat, sinó com millorar, fer-lo més atractiu, arribar a més gent. Un debat que en aquest cas sí, sempre és saludable.
