El país que volem

Ara que la independència s'ha instal·lat de ple al centre del debat polític, només podem anar cap endavant. És un procés irreversible i engrescador. L'independentista, un cop assumeix la seva condició, ja no fa marxa enrere. Som molts però encara serem molts més.

Convé que comencem a pensar quin país volem. I crec que aquest debat queda erròniament en un segon terme. Hi ha molts elements que, al meu parer, cal posar ara sobre la taula. I en destacaré dos:

El primer, el territori. Quan defensem els Països Catalans cert independentisme habituat a la grisor ens adverteix amb arguments tipus: Però si a València són peperos!

Llavors, un dia apareix un partit com Ciudadanos, que viu de l'exclusió i l'estafa ideològica, per proposar una divisió del Principat: “Que Girona sigui catalana i Barcelona espanyola”. I tots, absolutament tots, ens indignem i ens mofem de la seva estupidesa. I en canvi, quan algun il·luminat proposa que Vinaròs sigui localitat espanyola i Alcanar poble català, hi ha independentistes que ho entenen i ho troben normal.

Que hi ha ritmes diferents al nostre país en el procés d'independència és evident. Però quan pensem en les Illes, la Franja, Catalunya Nord o el País Valencià, seria convenient que féssim una mirada enrere per veure on érem fa 10 anys al Principat i on som ara. La construcció nacional passa per convèncer des dels arguments, no per deixar-se vèncer des de les renúncies.

El segon element és la Unió Europea. Sembla que hi ha una majoria que en vol formar part com a estat. Deixeu-me expressar el meu absolut desacord.

Anar a parar a la Unió Europea és substituir la dependència amb l'Estat Espanyol per la dependència amb Brussel·les. Allò que la saviesa popular qualifica de sortir del foc per caure a les brases. La Unió Europea és una unió d'estats capitalistes, que protegeix els forts i castiga els dèbils. I cal entendre dèbils com a classe treballadora, és a dir, la gran majoria de la població.

I és cert: ara per ara, no hi ha una alternativa sòlida fora de la unió. Però és important recordar que hi ha països que no formen part de la Unió Europea com Suïssa, Noruega o Islàndia. Potser que comencem a creure que els Països Catalans tenim l'energia necessària per generar una alternativa de pobles europeus o de la mediterrània. Un model que respecti els drets de les persones que hi viuen i que abandoni d'una vegada per totes un sistema econòmic que ens empobreix dia rere dia.

El procés d'independència és irreversible. I convé que el dotem de contingut si no volem convertir-lo en un procés de renúncies i en una nova decepció.

Raó del regidor a Ràdio Molins de Rei. 19/09/2012

El bon periodisme

Aquest dimarts 22 de maig l'Ateneu Mulei va organitzar un sopar-tertúlia a Cal Dit amb la col·laboració d'El Llaç, Ràdio Molins de Rei i Viu Molins de Rei per presentar l'Anuari Els silencis mediàtics de 2011. Si no coneixeu aquesta iniciativa del Grup de periodistes Ramon Barnils, us recomano que feu un cop d'ull a la pàgina web i dediqueu part del vostre temps a descobrir històries que no han estat tractades degudament als mitjans de comunicació.

El format sopar-tertúlia és una proposta que el Mulei ja ha fet en altres ocasions (L'última, també a Cal Dit, amb l'historiador Xavier Díez per a parlar del seu llibre "Venjança de classe") i que funciona molt bé. Els ponents acostumen a fer intervencions inicials profundes i interessants, que per si soles ja comencen a generar debat. Ahir el Roger Palà i el Sergi Picazo, coordinadors de l'anuari Mèdia.cat, van anar molt més enllà de la seva tasca i van contribuir a centrar el debat posterior en el periodisme.

Aquí recullo algunes de les reflexions que es van anar fent i que considero especialment interessants:

1) Censura

La censura, com a tal, no existeix en el dia a dia dels mitjans de comunicació, amb alguna comptada excepció. Però difícilment veurem periodistes que escriuen en contra els propietaris del mitjà de comunicació on treballa i de les empreses que hi aporten publicitat.

Un altre aspecte que cal tenir en compte és el ritme de les redaccions, que dificulta el periodisme de qualitat, la profunditat, la investigació. No hi ha censura, però tampoc hi ha el temps i els recursos suficients per treballar temes que acaben silenciats.

2) Seguiment de temes

Una de les conseqüències d'aquest ritme frenètic de treball és la necessitat de generar nous temes, noves notícies. Aquesta velocitat genera un seguiment poc acurat d'allò que passa i no garanteix  el temps suficient per a explicar bé cada notícia. Ahir van sortir tres exemples al debat: Fèlix Millet, Gramepark i la corrupció dels ajuntaments o bé la lluita aeroportuària entre Catalunya i Espanya. Temes periodístics que van trasbalsar l'opinió pública durant un cert temps i que han desaparegut del mapa tot i que no estan resolts.

Durant la tertúlia va sortir el pronòstic Eurovegas: A partir del 3 de juny, un cop es prengui la decisió a priori definitiva de la ubicació, podria convertir-se en un tema oblidat. Ja ho veurem.

3) La crisi dels mitjans

Que estem vivint una etapa dura per als periodistes, és evident. Mitjans que tanquen, retallades de personal i salaris, incertesa laboral, etc. També pateixen els mitjans de comunicació, especialment la premsa escrita, amb retallades de subvencions i pèrdua de lectors i anunciants que obren el debat de la seva continuïtat diària i de la necessitat d'una forta subscripció popular per a sostenir-los. En aquesta línia, la gratuïtat de les publicacions digitals també està en entredit.

Una reflexió interessant, sens dubte, és entendre que més enllà del format de publicació, el periodisme ha de seguir comptant amb continguts de qualitat que li permetin exercir de quart poder democràtic. Si no és així, tots hi sortirem perdent.

4) La credibilitat de la diferència

Els mitjans de comunicació tradicionals tenen una part de continguts d'una qualitat excel·lent, en part, perquè compten amb bons periodistes i els recursos per a fer-ho. Però una bona part del seu contingut no difereix del què podem llegir als altres diaris, escoltar a les altres ràdios o veure en les altres televisions. Possiblement, per fer un seguiment excessiu de l'agenda mediàtica d'aquells qui tenen poder per a convocar actes i marcar l'agenda.

Els consumidors d'informació valoren més la diferència, els temes nous, aquells que generen aprenentatge i descoberta i que puguin ser tractats amb profunditat. D'aquí que projectes singulars com l'Anuari Mèdia.cat o el Setmanari La Directa tinguin una base molt més sòlida de subscripció o micromecenatge que els grans mitjans de comunicació (en proporció al seu volum, és clar). Projectes amb credibilitat perquè els periodistes que hi treballen creuen en el què fan i poden exercir la seva feina correctament.

5) El compromís

La subscripció forta dels mitjans de comunicació sorgeix d'aquells lectors interessats en el coneixement, en entendre què passa i per què passa. Cal que no ho deslliguem del fort associacionisme del nostre país. Qui se subscriu i aposta pel periodisme possiblement forma part de projectes col·lectius d'altres àmbits (culturals, socials, polític) i també hi col·labora econòmicament. És la comunitat de persones que són el motor del país, que el tiren endavant generant canvis des del compromís.

És responsabilitat de tots ampliar aquest "nucli" per a enfortir l'alternativa, intentant fer més bona feina i comunicar-la encara millor.

El saqueig

15 de maig. L'Ajuntament de Molins de Rei aprova un crèdit extraordinari de 3.565.371 € per fer front a les factures dels proveïdors. La conseqüència del famós Pla d'Ajustament, que intentava explicar en aquest article.

15 de maig. 15M. El dia dels indignats. El mateix dia que els ajuntaments de l'Estat Espanyol han sofert una de les humiliacions més grans de la seva història.

El mateix dia que la dignitat dels indignats assenyala culpables i demana responsabilitats, els diners dels ciutadans tornen a ser espoliats. Robats. Saquejats per lladres reincidents que no només no són jutjats ni empresonats sinó que són aplaudits fervorosament pels governants.

“Saqueig” em sembla un mot pertinent per a desgranar aquest cas. L'Estat no paga allò que ens deu i ens obliga a endeutar-nos més. Ens extorsiona amb la complicitat de la Generalitat i de la banca privada. I ens humilia.

L'Estat ens humilia perquè ens obliga a triar entre el crèdit a 10 anys o la retallada de les seves transferències un 50% durant dos anys (A Molins de Rei, això significaria deixar de rebre més de 4 milions d'euros).

Ens humilia, perquè ens obliga a aprovar el crèdit sense saber quina entitat bancària el gestionarà.

Ens humilia, perquè ens obliga a aprovar el crèdit sense saber a quin interès ens el concediran.

Això ho decidirà l'Estat. I quan ho tingui tot lligat, ja informarà als governs municipals. Estem parlant de l'operació de préstec més bèstia de la història de l'Ajuntament. És una ofensa en tota regla cap a la política local. Recentralització és un concepte que es queda molt curt. Persegueixen el control, la submissió i convertir els polítics en gestors mancats de poder de decisió.

El deute de l'Ajuntament arribarà pràcticament als 23 milions d'euros i els interessos bancaris arribaran al milió d'euros anual. Que un ajuntament que es mou en un pressupost anual de 26 milions d'euros n'hagi de destinar 1 a pagar exclusivament els interessos dels crèdits bancaris (les amortitzacions van a banda) és lamentable. Especialment quan hi ha crèdits innecessaris demanats perquè les altres administracions no paguen el què toca quan toca.

La situació és fotuda, però ens convindria plantar-nos i començar a actuar. Crear una banca pública. I mentre posem les bases per tirar-la endavant, aplicar mesures pràctiques. Per exemple, deixar de pagar els interessos bancaris. No és comprensible que les finances públiques (els diners dels ciutadans) enriqueixin organismes privats a través d'interessos. Uns interessos que al cap i a la fi són conseqüència del saqueig.

No em sembla una proposta especialment agosarada. Es tracta d'aplicar criteris ètics i responsables a les polítiques públiques. Criteris que brillen per la seva absència i que ens urgeix recuperar.

12è butlletí de la CUP de Molins de Rei

Aquí teniu el 12è butlletí de la CUP de Molins de Rei, d'aquest mes d'abril de 2012.



Espero que trobeu el moment per llegir-lo amb calma, val la pena.