2012

Municipalisme

Fa 5 anys, el mes de gener de 2007, sorgia el nucli de la CUP a Molins de Rei. Aquest 2012 ho hem celebrat amb un estand especial a la Fira de la Candelera o amb una calçotada amb concert de Pau Riba, però també amb moltíssima feina que potser no hem transmès prou bé, malgrat els butlletins, la ràdio, la tv, els correus, la web, els vídeos i les xarxes socials. Millorem Molins també des de l'Ajuntament, per exemple, amb les aportacions fetes al Pla Local d'Habitatge. Amb debats via assemblea oberta. Amb manifestacions, concentracions i dormint a la sala de plens. Treball local per la construcció nacional i un canvi de paradigma econòmic global.

Educació

Aquest any milers de mestres han educat, també, des del carrer. Acompanyats d'estudiants i de pares i mares. Mobilització permanent que el 29 de febrer s'enfortia amb una de les nombroses vagues d'estudiants d'aquest any, amb continuïtat el 22 de maig i en unes quantes ocasions ja al curs 2012-2013. A Molins ha nascut el Sindicat d'Estudiants del Lluís de Requesens i la comunitat educativa s'ha unit en assemblea per combatre les retallades a l'escola pública. 15 mestres menys, 86 alumnes més. Això sí, els esplais i el Cau estan en bona forma i ha nascut Vincles, un grup de criança a Molins de Rei. També hem après a construir esperança.

Feina

Començàvem l'any amb una dada nefasta, de 1751 aturats a Molins de Rei i l'acabem amb més de 2000 persones sense feina, una xifra superior ja al 15%. Els que tenim feina, en certes franges d'edat, ja som l'excepció. Els drets de la classe treballadora han estat trepitjats durament amb la reforma laboral espanyola del mes de febrer. A la vila n'hem tingut un tast evident. I aquesta llei lesiva així com les retallades van conduir-nos a una vaga general el 29 de març, que tindria continuïtat en la vaga general del passat 14 de novembre. Dues jornades de lluita amb un ampli seguiment a Molins de Rei i amb la força al darrere de Molins en Lluita, una plataforma netament anticapitalista. Cal anar a l'arrel del sistema per posar punt i final a la desesperació.

Associacionisme

Gaudim d'un teixit fort i viu que és el motor de Molins de Rei. Vila d'entitats, d'actes al carrer i de gastronomia popular. L'Ateneu Mulei brilla amb llum pròpia. El mes d'abril celebrava el 5è aniversari amb la certesa de ser el darrer en l'actual local. El 2013 farem un salt cap endavant amb un local cèntric, més gran i que ha de ser un autèntic espai de trobada a la vila. Un espai, com també ho és La Mola, capaç de sacsejar consciències i generar alternatives. En l'àmbit esportiu, innegable esforç de l'AEM amb la Milla de la Candelera, i en l'àmbit veïnal, la Rierada ha aconseguit el seu local social amb un esforç brutal. Associats som més forts. 

Democràcia

Fa temps que denunciem una triple crisi: social, nacional i democràtica. I aquesta darrera és imprescindible per resoldre les dues primeres. El 2012 ha estat un any en què hem avançat en participació popular i enfortit la salut de moviments socials, cooperatives i economia solidària. D'altra banda, els mercats financers han seguit guanyant quotes de poder. El mes de maig l'Ajuntament de Molins de Rei aprovava el Pla d'Ajustament, un segrest en tota regla del municipalisme com a camp d'acció política. Més neoliberalisme, menys participació. Menys participació, més crisi social i més crisi nacional.

Cultura

La cultura va calant com a eina de transformació social i humana. El 13 de juny, amb l'actuació de Nyandú, tancàvem la primera edició del Cicle de Músiques Invisibles, que reprendrem el 2013 i que ha tingut tan bona resposta com la iniciativa comarcal Pop a Prop. Un mes de juny en què també vam gaudir de l'estrena de Grallioli durant la Revetlla de Sant Joan i un any en què ha nascut el projecte Baketospel o la primera colla de diables infantils de la vila. L'any en què Matossers han celebrat el 10è aniversari ja a la Federació Obrera i com Metal Defenders també ho han gaudit als carrers. L'any en què grups sorgits del poble com Balancí o Ed Tulipa s'han anat fent grans i en què els Pastorets han decidit fer un salt endavant. Tots som creativitat.

Independència

A Molins de Rei hem passat de la Consulta sobre la independència del 28 de febrer de 2010 a la Marxa per la Independència del 20 de juliol de 2012. I des de l'octubre, som territori català lliure i sobirà per acord de ple. A Catalunya, de la manifestació pel dret a decidir de juliol de 2010 a la manifestació independentista de l'11 de setembre de 2012. L'independentisme continua creixent i és més fort quan el lliguem amb la justícia social. Aposta indestriable per garantir el futur del nostre poble. Som Països Catalans i caldrà seguir mobilitzar-nos arreu del territori. Volem sobirania econòmica, independència total.

Solidaritat

La mobilització al carrer té una resposta sistèmica del poder via repressió. A Molins de Rei, ho hem viscut de prop després de la vaga del 29-M. Primer, amb la presència d'un vilatà a la Llista de Puig, aquella còpia barata de règims antidemocràtics. Després, al mes d'agost, quan el company Enric Piera va rebre l'expedient administratiu que el responsabilitzava de l'organització dels actes de la Vaga general a la vila. Finalment, 3.000 euros de multa i una resposta contundent via vídeo i també via moció al ple, aprovada malgrat els vots en contra dels regidors convergents. I més enllà d'això, dues manifestacions per l'alliberament dels presos polítics. Hem d'estar en permanent alerta solidària.

Futur

La festa major del mes de setembre arribava amb una gran notícia: el naixement d'Arran Molins, l'organització juvenil de l'Esquerra Independentista, que agafa el testimoni de l'AJEIM. Als Països Catalans, l'atur juvenil supera el 50%. Es dispara el preu del transport públic (puja un 18,91% en menys de 2 anys) i les matrícules universitàries van camí d'encarir-se un 150% en només quatre anys. D'una generació perduda estem passant a un col·lectiu immens de persones disposades a plantar cara. Només lluitant tenim futur.

Unitat Popular

Votar amb convicció en unes eleccions al Parlament és novetat per a molts de nosaltres. I sorprèn que ho fem partint de la base que el municipalisme és el camp d'acció preferent. La CUP va decidir presentar-se a les eleccions autonòmiques del Principat de Catalunya el dissabte 13 d'octubre, en una Assemblea Nacional molt concorreguda al Foment de Molins de Rei. La campanya va servir per difondre el projecte de la Unitat Popular i sumar-hi nombroses organitzacions polítiques i moviments socials. Des del dia 25 de novembre, tenim veu al Parlament, un altaveu més per difondre les lluites socials, allò que ens dignifica col·lectivament.

Socialisme

El 2012 hem patit un desmantellament brutal del sector públic. Però també hem après a combatre la tesi de la privatització necessària. El mes de novembre la CUP Molins organitzàvem una xerrada per no pagar l'euro per recepta. Ens fan repagar però ens posem Dempeus. El mateix mes, es confirmava la venda d'Aigües Ter Llobregat a Acciona. L'Aigua és Vida i seguirà pujant de preu si ens anem empassant el seu deliri neoliberal. I quan diem no vull pagar ens referim, també, als beneficis de La Caixa via Abertis. Malvenen el present, hipotequen el futur. I la PAH amb els desnonaments i Cafè amb Llet amb la corrupció sanitària han destapat la mancança d'un model, el capitalisme, en crisi permanent.

Llengua

Aquest desembre ha començat el primer campionat d'Aparaulats de Molins de Rei, iniciativa a càrrec de Mots i Més a Molins que fomenta l'ús social del català a través del joc. També en aquest mes el ple de Molins de Rei ha declarat el ministre d'educació espanyol José Ignació Wert persona non grata per la seva proposta neofalangista de relegar el català a llengua educativa residual al conjunt dels Països Catalans. Els atacs han pujat dos o tres nivells de cop i la resposta passa per la desobediència, la denúncia i la insubmissió.

El país que volem

Ara que la independència s'ha instal·lat de ple al centre del debat polític, només podem anar cap endavant. És un procés irreversible i engrescador. L'independentista, un cop assumeix la seva condició, ja no fa marxa enrere. Som molts però encara serem molts més.

Convé que comencem a pensar quin país volem. I crec que aquest debat queda erròniament en un segon terme. Hi ha molts elements que, al meu parer, cal posar ara sobre la taula. I en destacaré dos:

El primer, el territori. Quan defensem els Països Catalans cert independentisme habituat a la grisor ens adverteix amb arguments tipus: Però si a València són peperos!

Llavors, un dia apareix un partit com Ciudadanos, que viu de l'exclusió i l'estafa ideològica, per proposar una divisió del Principat: “Que Girona sigui catalana i Barcelona espanyola”. I tots, absolutament tots, ens indignem i ens mofem de la seva estupidesa. I en canvi, quan algun il·luminat proposa que Vinaròs sigui localitat espanyola i Alcanar poble català, hi ha independentistes que ho entenen i ho troben normal.

Que hi ha ritmes diferents al nostre país en el procés d'independència és evident. Però quan pensem en les Illes, la Franja, Catalunya Nord o el País Valencià, seria convenient que féssim una mirada enrere per veure on érem fa 10 anys al Principat i on som ara. La construcció nacional passa per convèncer des dels arguments, no per deixar-se vèncer des de les renúncies.

El segon element és la Unió Europea. Sembla que hi ha una majoria que en vol formar part com a estat. Deixeu-me expressar el meu absolut desacord.

Anar a parar a la Unió Europea és substituir la dependència amb l'Estat Espanyol per la dependència amb Brussel·les. Allò que la saviesa popular qualifica de sortir del foc per caure a les brases. La Unió Europea és una unió d'estats capitalistes, que protegeix els forts i castiga els dèbils. I cal entendre dèbils com a classe treballadora, és a dir, la gran majoria de la població.

I és cert: ara per ara, no hi ha una alternativa sòlida fora de la unió. Però és important recordar que hi ha països que no formen part de la Unió Europea com Suïssa, Noruega o Islàndia. Potser que comencem a creure que els Països Catalans tenim l'energia necessària per generar una alternativa de pobles europeus o de la mediterrània. Un model que respecti els drets de les persones que hi viuen i que abandoni d'una vegada per totes un sistema econòmic que ens empobreix dia rere dia.

El procés d'independència és irreversible. I convé que el dotem de contingut si no volem convertir-lo en un procés de renúncies i en una nova decepció.

Raó del regidor a Ràdio Molins de Rei. 19/09/2012

El bon periodisme

Aquest dimarts 22 de maig l'Ateneu Mulei va organitzar un sopar-tertúlia a Cal Dit amb la col·laboració d'El Llaç, Ràdio Molins de Rei i Viu Molins de Rei per presentar l'Anuari Els silencis mediàtics de 2011. Si no coneixeu aquesta iniciativa del Grup de periodistes Ramon Barnils, us recomano que feu un cop d'ull a la pàgina web i dediqueu part del vostre temps a descobrir històries que no han estat tractades degudament als mitjans de comunicació.

El format sopar-tertúlia és una proposta que el Mulei ja ha fet en altres ocasions (L'última, també a Cal Dit, amb l'historiador Xavier Díez per a parlar del seu llibre "Venjança de classe") i que funciona molt bé. Els ponents acostumen a fer intervencions inicials profundes i interessants, que per si soles ja comencen a generar debat. Ahir el Roger Palà i el Sergi Picazo, coordinadors de l'anuari Mèdia.cat, van anar molt més enllà de la seva tasca i van contribuir a centrar el debat posterior en el periodisme.

Aquí recullo algunes de les reflexions que es van anar fent i que considero especialment interessants:

1) Censura

La censura, com a tal, no existeix en el dia a dia dels mitjans de comunicació, amb alguna comptada excepció. Però difícilment veurem periodistes que escriuen en contra els propietaris del mitjà de comunicació on treballa i de les empreses que hi aporten publicitat.

Un altre aspecte que cal tenir en compte és el ritme de les redaccions, que dificulta el periodisme de qualitat, la profunditat, la investigació. No hi ha censura, però tampoc hi ha el temps i els recursos suficients per treballar temes que acaben silenciats.

2) Seguiment de temes

Una de les conseqüències d'aquest ritme frenètic de treball és la necessitat de generar nous temes, noves notícies. Aquesta velocitat genera un seguiment poc acurat d'allò que passa i no garanteix  el temps suficient per a explicar bé cada notícia. Ahir van sortir tres exemples al debat: Fèlix Millet, Gramepark i la corrupció dels ajuntaments o bé la lluita aeroportuària entre Catalunya i Espanya. Temes periodístics que van trasbalsar l'opinió pública durant un cert temps i que han desaparegut del mapa tot i que no estan resolts.

Durant la tertúlia va sortir el pronòstic Eurovegas: A partir del 3 de juny, un cop es prengui la decisió a priori definitiva de la ubicació, podria convertir-se en un tema oblidat. Ja ho veurem.

3) La crisi dels mitjans

Que estem vivint una etapa dura per als periodistes, és evident. Mitjans que tanquen, retallades de personal i salaris, incertesa laboral, etc. També pateixen els mitjans de comunicació, especialment la premsa escrita, amb retallades de subvencions i pèrdua de lectors i anunciants que obren el debat de la seva continuïtat diària i de la necessitat d'una forta subscripció popular per a sostenir-los. En aquesta línia, la gratuïtat de les publicacions digitals també està en entredit.

Una reflexió interessant, sens dubte, és entendre que més enllà del format de publicació, el periodisme ha de seguir comptant amb continguts de qualitat que li permetin exercir de quart poder democràtic. Si no és així, tots hi sortirem perdent.

4) La credibilitat de la diferència

Els mitjans de comunicació tradicionals tenen una part de continguts d'una qualitat excel·lent, en part, perquè compten amb bons periodistes i els recursos per a fer-ho. Però una bona part del seu contingut no difereix del què podem llegir als altres diaris, escoltar a les altres ràdios o veure en les altres televisions. Possiblement, per fer un seguiment excessiu de l'agenda mediàtica d'aquells qui tenen poder per a convocar actes i marcar l'agenda.

Els consumidors d'informació valoren més la diferència, els temes nous, aquells que generen aprenentatge i descoberta i que puguin ser tractats amb profunditat. D'aquí que projectes singulars com l'Anuari Mèdia.cat o el Setmanari La Directa tinguin una base molt més sòlida de subscripció o micromecenatge que els grans mitjans de comunicació (en proporció al seu volum, és clar). Projectes amb credibilitat perquè els periodistes que hi treballen creuen en el què fan i poden exercir la seva feina correctament.

5) El compromís

La subscripció forta dels mitjans de comunicació sorgeix d'aquells lectors interessats en el coneixement, en entendre què passa i per què passa. Cal que no ho deslliguem del fort associacionisme del nostre país. Qui se subscriu i aposta pel periodisme possiblement forma part de projectes col·lectius d'altres àmbits (culturals, socials, polític) i també hi col·labora econòmicament. És la comunitat de persones que són el motor del país, que el tiren endavant generant canvis des del compromís.

És responsabilitat de tots ampliar aquest "nucli" per a enfortir l'alternativa, intentant fer més bona feina i comunicar-la encara millor.

El saqueig

15 de maig. L'Ajuntament de Molins de Rei aprova un crèdit extraordinari de 3.565.371 € per fer front a les factures dels proveïdors. La conseqüència del famós Pla d'Ajustament, que intentava explicar en aquest article.

15 de maig. 15M. El dia dels indignats. El mateix dia que els ajuntaments de l'Estat Espanyol han sofert una de les humiliacions més grans de la seva història.

El mateix dia que la dignitat dels indignats assenyala culpables i demana responsabilitats, els diners dels ciutadans tornen a ser espoliats. Robats. Saquejats per lladres reincidents que no només no són jutjats ni empresonats sinó que són aplaudits fervorosament pels governants.

“Saqueig” em sembla un mot pertinent per a desgranar aquest cas. L'Estat no paga allò que ens deu i ens obliga a endeutar-nos més. Ens extorsiona amb la complicitat de la Generalitat i de la banca privada. I ens humilia.

L'Estat ens humilia perquè ens obliga a triar entre el crèdit a 10 anys o la retallada de les seves transferències un 50% durant dos anys (A Molins de Rei, això significaria deixar de rebre més de 4 milions d'euros).

Ens humilia, perquè ens obliga a aprovar el crèdit sense saber quina entitat bancària el gestionarà.

Ens humilia, perquè ens obliga a aprovar el crèdit sense saber a quin interès ens el concediran.

Això ho decidirà l'Estat. I quan ho tingui tot lligat, ja informarà als governs municipals. Estem parlant de l'operació de préstec més bèstia de la història de l'Ajuntament. És una ofensa en tota regla cap a la política local. Recentralització és un concepte que es queda molt curt. Persegueixen el control, la submissió i convertir els polítics en gestors mancats de poder de decisió.

El deute de l'Ajuntament arribarà pràcticament als 23 milions d'euros i els interessos bancaris arribaran al milió d'euros anual. Que un ajuntament que es mou en un pressupost anual de 26 milions d'euros n'hagi de destinar 1 a pagar exclusivament els interessos dels crèdits bancaris (les amortitzacions van a banda) és lamentable. Especialment quan hi ha crèdits innecessaris demanats perquè les altres administracions no paguen el què toca quan toca.

La situació és fotuda, però ens convindria plantar-nos i començar a actuar. Crear una banca pública. I mentre posem les bases per tirar-la endavant, aplicar mesures pràctiques. Per exemple, deixar de pagar els interessos bancaris. No és comprensible que les finances públiques (els diners dels ciutadans) enriqueixin organismes privats a través d'interessos. Uns interessos que al cap i a la fi són conseqüència del saqueig.

No em sembla una proposta especialment agosarada. Es tracta d'aplicar criteris ètics i responsables a les polítiques públiques. Criteris que brillen per la seva absència i que ens urgeix recuperar.