El 15-M en 3 capítols

2011

Fa tot just 2 anys, un moviment d'indignació va recórrer el país de dalt a baix. Consignes clares via assemblearisme: més democràcia, menys corrupció i una aposta decidida per canviar el sistema bancari, la classe política i tot allò que anés contra els interessos del 99%. El 15-M de 2011 va ser titllat de moltes maneres, però hi havia una coincidència general en la falta d'estructures per impulsar els canvis.

En els darrers 2 anys, el pòsit del 15-M és ben present en un ampli sector social, organitzat en plataformes sectorials que dia a dia tenen més força com la marea groga d'educació o la vermella de cultura i reforçant de forma descarada les PAH o les plataformes de lluita per la sanitat pública, per posar alguns exemples.

El moviment del 15-M ha ajudat a reforçar també la perspectiva municipalista en la lluita, un factor inherent també a la CUP, que va agafant més força cada dia amb autoorganització local en molts pobles dels Països Catalans i que s'ha visualitzat amb força, per exemple, en les darreres vagues generals.

2012

Tal dia com avui, fa tot just un any, l'Ajuntament signava una renúncia democràtica bestial. Aprovava el Pla d'Ajustament i certificava ja sense embuts que les institucions locals depenen absolutament d'administracions superiors, regides per criteris neoliberals i que actuen sota els dictats dels mercats financers europeus. 

El 15 de maig de 2012 ens allunyàvem encara més de la política de proximitat, de la capacitat de decisió des dels municipis, i vèiem com la banca privada continuava enriquint-se a costa de les classes populars a través d'un crèdit obligat amb uns interessos il·legítims.

I evidentment l'estat no s'atura aquí: la submissió institucional als interessos de l'1% ha estat una constant en els darrers anys. Objectiu clar: allunyar la democràcia, el poble, de la presa de decisions reals. I si cal aniquilar el poder polític dels municipis, com planteja l'avantprojecte de llei de reforma dels governs locals, ho fan sense manies.

2013

I aquest any el 15-M ha estat el dia triat pel poder per fer una demostració de força. Concretament, de setge policial a l'alternativa i la dissidència amb el desallotjament de Can Piella, tallant l'aigua al Bloc de Salt que la gent de la PAH va alliberar i portant a judici (un cop més) la gent de Sabadell o bé registrant l'Ateneu llibertari de Sabadell per ordre i encàrrec de l'Audiència Nacional.

Actuacions paral·leles a la detenció d'Urtza Alkorta a Euskal Herria per part de l'Ertzaintza, que ha comptat amb una resposta brutal de solidaritat popular. 118 hores de resistència contra la injústicia i l'abús de poder. Unitat Popular de resistència que veiem avui mateix a casa nostra, al rectorat de la UAB, on s'han alçat barricades, i en la vaga de l'Agència Catalana de Notícies, en peu de guerra pels 7 acomiadats.

El poder també fa una demostració de força ideològica quan el Partit Popular veta el terme País Valencià en una votació a Les Corts, en un exemple d'incompetència històrica sense precedents i que va estretament lligada a accions feixistes com el boicot d'ahir a l'acte d'homenatge a Estellés a Burjassot. Blaverisme contra la realitat dels Països Catalans.

I en clau local, la plataforma Molins en Lluita denuncia a través d'un comunicat que ja són 16 les multes via ordenança de civisme que hem rebut gent de la CUP, d'Arran o del Mallolis. 16 multes polítiques d'etiqueta convergent per marcar paquet i estil a Molins de Rei.

15-M

Els 3 darrers 15-M són una constatació del conflicte: La mobilització popular (2011) xoca contra el segrest de la democràcia (2012) i la força del poder (2013). Però la mobilització popular és creixent i permanent i la classe treballadora som la immensa majoria.

El poder és ple d'escletxes convertides en esquerdes. I la unitat popular va enfortint-se, cada cop més independentista, socialista i anticapitalista. Guanyarem.

El nyap de la participació

Sembla ser que el govern municipal ha decidit tirar pel dret cap a no se sap on. La manca de rumb és una evidència des que CiU i PSC van voler substituir el Pla d'Actuació Municipal per un acord de governabilitat privat, entre dos partits, que sempre ha comptat amb el suport del regidor del Partit Popular. Una substitució feta, primer, amb la boca petita, després ja afirmant-ho públicament sense manies.

Sense destí fix viatja un govern que no compta amb el suport majoritari dels vilatans i que malgrat això, obvia el parer dels ciutadans en les decisions importants de vila. Dic que el govern tira pel dret, tot i que en els darrers mesos ha explicat el projecte als barris de la vila, una bona iniciativa que necessita molta més voluntat per dotar trobades presencials de contingut polític.

És un govern que ha apostat per explicar el pressupost amb audiències públiques, però que les ha convocat un cop totes les partides ja estan decidides i d'aquesta manera ha aconseguit generar un interès de la ciutadania proper a zero.

És el govern que ha decidit escoltar poc i malament. Com en el procés de participació de l'ordenança cívica, amb una enquesta mal plantejada que va convertir aquest procés, si li podem dir procés, en un autèntic bunyol.

I encara una altra, ben recent: El govern s'ha presentat davant els veïns per explicar la reforma del Pati del Palau de Requesens amb un avantprojecte ja tancat, decidit prèviament, un projecte que determina els usos d'un espai cèntric, singular i espaiós i en què el paper reservat als vilatans és un debat sobre si la passarel·la, la gespa o la situació dels arbres agraden una mica més o una mica menys.

L'opinió dels molinenques i molinenques sobre si ha de ser un espai de pas, de trobada, de lleure, d'activitats, d'esport o bé si ha de comptar amb una barreja de diferents usos, pel que sembla, no és rellevant.

El més interessant és l'argument que utilitzen per justificar l'absència de participació: “Com que els resultats d'anteriors processos de participació no han agradat a ningú, millor no fer-ne de nous”. I quan diuen això, òbviament tenen al cap la plaça del Mercat.

És a dir, en lloc de millorar allò que no ha funcionat, de detectar errors i aprendre'n, es deixa el procés de banda i punt. Solució fàcil. Difícilment trobareu un argument més mediocre: Renunciar a un projecte per por a que no surti bé.

Ja fa sis anys i 3 mesos que el ple municipal va aprovar el pla de participació. Ja fa sis anys que l'Ajuntament hauria de comptar amb un Reglament Orgànic Municipal i un Consell de Vila. I el que tenim, ara per ara, és una aposta política clara, però inversa: desincentivar la participació.

2012

Municipalisme

Fa 5 anys, el mes de gener de 2007, sorgia el nucli de la CUP a Molins de Rei. Aquest 2012 ho hem celebrat amb un estand especial a la Fira de la Candelera o amb una calçotada amb concert de Pau Riba, però també amb moltíssima feina que potser no hem transmès prou bé, malgrat els butlletins, la ràdio, la tv, els correus, la web, els vídeos i les xarxes socials. Millorem Molins també des de l'Ajuntament, per exemple, amb les aportacions fetes al Pla Local d'Habitatge. Amb debats via assemblea oberta. Amb manifestacions, concentracions i dormint a la sala de plens. Treball local per la construcció nacional i un canvi de paradigma econòmic global.

Educació

Aquest any milers de mestres han educat, també, des del carrer. Acompanyats d'estudiants i de pares i mares. Mobilització permanent que el 29 de febrer s'enfortia amb una de les nombroses vagues d'estudiants d'aquest any, amb continuïtat el 22 de maig i en unes quantes ocasions ja al curs 2012-2013. A Molins ha nascut el Sindicat d'Estudiants del Lluís de Requesens i la comunitat educativa s'ha unit en assemblea per combatre les retallades a l'escola pública. 15 mestres menys, 86 alumnes més. Això sí, els esplais i el Cau estan en bona forma i ha nascut Vincles, un grup de criança a Molins de Rei. També hem après a construir esperança.

Feina

Començàvem l'any amb una dada nefasta, de 1751 aturats a Molins de Rei i l'acabem amb més de 2000 persones sense feina, una xifra superior ja al 15%. Els que tenim feina, en certes franges d'edat, ja som l'excepció. Els drets de la classe treballadora han estat trepitjats durament amb la reforma laboral espanyola del mes de febrer. A la vila n'hem tingut un tast evident. I aquesta llei lesiva així com les retallades van conduir-nos a una vaga general el 29 de març, que tindria continuïtat en la vaga general del passat 14 de novembre. Dues jornades de lluita amb un ampli seguiment a Molins de Rei i amb la força al darrere de Molins en Lluita, una plataforma netament anticapitalista. Cal anar a l'arrel del sistema per posar punt i final a la desesperació.

Associacionisme

Gaudim d'un teixit fort i viu que és el motor de Molins de Rei. Vila d'entitats, d'actes al carrer i de gastronomia popular. L'Ateneu Mulei brilla amb llum pròpia. El mes d'abril celebrava el 5è aniversari amb la certesa de ser el darrer en l'actual local. El 2013 farem un salt cap endavant amb un local cèntric, més gran i que ha de ser un autèntic espai de trobada a la vila. Un espai, com també ho és La Mola, capaç de sacsejar consciències i generar alternatives. En l'àmbit esportiu, innegable esforç de l'AEM amb la Milla de la Candelera, i en l'àmbit veïnal, la Rierada ha aconseguit el seu local social amb un esforç brutal. Associats som més forts. 

Democràcia

Fa temps que denunciem una triple crisi: social, nacional i democràtica. I aquesta darrera és imprescindible per resoldre les dues primeres. El 2012 ha estat un any en què hem avançat en participació popular i enfortit la salut de moviments socials, cooperatives i economia solidària. D'altra banda, els mercats financers han seguit guanyant quotes de poder. El mes de maig l'Ajuntament de Molins de Rei aprovava el Pla d'Ajustament, un segrest en tota regla del municipalisme com a camp d'acció política. Més neoliberalisme, menys participació. Menys participació, més crisi social i més crisi nacional.

Cultura

La cultura va calant com a eina de transformació social i humana. El 13 de juny, amb l'actuació de Nyandú, tancàvem la primera edició del Cicle de Músiques Invisibles, que reprendrem el 2013 i que ha tingut tan bona resposta com la iniciativa comarcal Pop a Prop. Un mes de juny en què també vam gaudir de l'estrena de Grallioli durant la Revetlla de Sant Joan i un any en què ha nascut el projecte Baketospel o la primera colla de diables infantils de la vila. L'any en què Matossers han celebrat el 10è aniversari ja a la Federació Obrera i com Metal Defenders també ho han gaudit als carrers. L'any en què grups sorgits del poble com Balancí o Ed Tulipa s'han anat fent grans i en què els Pastorets han decidit fer un salt endavant. Tots som creativitat.

Independència

A Molins de Rei hem passat de la Consulta sobre la independència del 28 de febrer de 2010 a la Marxa per la Independència del 20 de juliol de 2012. I des de l'octubre, som territori català lliure i sobirà per acord de ple. A Catalunya, de la manifestació pel dret a decidir de juliol de 2010 a la manifestació independentista de l'11 de setembre de 2012. L'independentisme continua creixent i és més fort quan el lliguem amb la justícia social. Aposta indestriable per garantir el futur del nostre poble. Som Països Catalans i caldrà seguir mobilitzar-nos arreu del territori. Volem sobirania econòmica, independència total.

Solidaritat

La mobilització al carrer té una resposta sistèmica del poder via repressió. A Molins de Rei, ho hem viscut de prop després de la vaga del 29-M. Primer, amb la presència d'un vilatà a la Llista de Puig, aquella còpia barata de règims antidemocràtics. Després, al mes d'agost, quan el company Enric Piera va rebre l'expedient administratiu que el responsabilitzava de l'organització dels actes de la Vaga general a la vila. Finalment, 3.000 euros de multa i una resposta contundent via vídeo i també via moció al ple, aprovada malgrat els vots en contra dels regidors convergents. I més enllà d'això, dues manifestacions per l'alliberament dels presos polítics. Hem d'estar en permanent alerta solidària.

Futur

La festa major del mes de setembre arribava amb una gran notícia: el naixement d'Arran Molins, l'organització juvenil de l'Esquerra Independentista, que agafa el testimoni de l'AJEIM. Als Països Catalans, l'atur juvenil supera el 50%. Es dispara el preu del transport públic (puja un 18,91% en menys de 2 anys) i les matrícules universitàries van camí d'encarir-se un 150% en només quatre anys. D'una generació perduda estem passant a un col·lectiu immens de persones disposades a plantar cara. Només lluitant tenim futur.

Unitat Popular

Votar amb convicció en unes eleccions al Parlament és novetat per a molts de nosaltres. I sorprèn que ho fem partint de la base que el municipalisme és el camp d'acció preferent. La CUP va decidir presentar-se a les eleccions autonòmiques del Principat de Catalunya el dissabte 13 d'octubre, en una Assemblea Nacional molt concorreguda al Foment de Molins de Rei. La campanya va servir per difondre el projecte de la Unitat Popular i sumar-hi nombroses organitzacions polítiques i moviments socials. Des del dia 25 de novembre, tenim veu al Parlament, un altaveu més per difondre les lluites socials, allò que ens dignifica col·lectivament.

Socialisme

El 2012 hem patit un desmantellament brutal del sector públic. Però també hem après a combatre la tesi de la privatització necessària. El mes de novembre la CUP Molins organitzàvem una xerrada per no pagar l'euro per recepta. Ens fan repagar però ens posem Dempeus. El mateix mes, es confirmava la venda d'Aigües Ter Llobregat a Acciona. L'Aigua és Vida i seguirà pujant de preu si ens anem empassant el seu deliri neoliberal. I quan diem no vull pagar ens referim, també, als beneficis de La Caixa via Abertis. Malvenen el present, hipotequen el futur. I la PAH amb els desnonaments i Cafè amb Llet amb la corrupció sanitària han destapat la mancança d'un model, el capitalisme, en crisi permanent.

Llengua

Aquest desembre ha començat el primer campionat d'Aparaulats de Molins de Rei, iniciativa a càrrec de Mots i Més a Molins que fomenta l'ús social del català a través del joc. També en aquest mes el ple de Molins de Rei ha declarat el ministre d'educació espanyol José Ignació Wert persona non grata per la seva proposta neofalangista de relegar el català a llengua educativa residual al conjunt dels Països Catalans. Els atacs han pujat dos o tres nivells de cop i la resposta passa per la desobediència, la denúncia i la insubmissió.

El país que volem

Ara que la independència s'ha instal·lat de ple al centre del debat polític, només podem anar cap endavant. És un procés irreversible i engrescador. L'independentista, un cop assumeix la seva condició, ja no fa marxa enrere. Som molts però encara serem molts més.

Convé que comencem a pensar quin país volem. I crec que aquest debat queda erròniament en un segon terme. Hi ha molts elements que, al meu parer, cal posar ara sobre la taula. I en destacaré dos:

El primer, el territori. Quan defensem els Països Catalans cert independentisme habituat a la grisor ens adverteix amb arguments tipus: Però si a València són peperos!

Llavors, un dia apareix un partit com Ciudadanos, que viu de l'exclusió i l'estafa ideològica, per proposar una divisió del Principat: “Que Girona sigui catalana i Barcelona espanyola”. I tots, absolutament tots, ens indignem i ens mofem de la seva estupidesa. I en canvi, quan algun il·luminat proposa que Vinaròs sigui localitat espanyola i Alcanar poble català, hi ha independentistes que ho entenen i ho troben normal.

Que hi ha ritmes diferents al nostre país en el procés d'independència és evident. Però quan pensem en les Illes, la Franja, Catalunya Nord o el País Valencià, seria convenient que féssim una mirada enrere per veure on érem fa 10 anys al Principat i on som ara. La construcció nacional passa per convèncer des dels arguments, no per deixar-se vèncer des de les renúncies.

El segon element és la Unió Europea. Sembla que hi ha una majoria que en vol formar part com a estat. Deixeu-me expressar el meu absolut desacord.

Anar a parar a la Unió Europea és substituir la dependència amb l'Estat Espanyol per la dependència amb Brussel·les. Allò que la saviesa popular qualifica de sortir del foc per caure a les brases. La Unió Europea és una unió d'estats capitalistes, que protegeix els forts i castiga els dèbils. I cal entendre dèbils com a classe treballadora, és a dir, la gran majoria de la població.

I és cert: ara per ara, no hi ha una alternativa sòlida fora de la unió. Però és important recordar que hi ha països que no formen part de la Unió Europea com Suïssa, Noruega o Islàndia. Potser que comencem a creure que els Països Catalans tenim l'energia necessària per generar una alternativa de pobles europeus o de la mediterrània. Un model que respecti els drets de les persones que hi viuen i que abandoni d'una vegada per totes un sistema econòmic que ens empobreix dia rere dia.

El procés d'independència és irreversible. I convé que el dotem de contingut si no volem convertir-lo en un procés de renúncies i en una nova decepció.

Raó del regidor a Ràdio Molins de Rei. 19/09/2012