El secret més ben guardat del pop

El mes de juny de 2012 vam tancar la primera edició del Cicle de Músiques Invisibles de l’Ateneu Mulei amb un concert dels Nyandú. Eren els guanyadors el Sona 9 de l’any anterior i n’havíem escoltat perles com «Un indret privilegiat» i el seu «tu ja m’entens, que som de poble» o l’«Ara vaig caminant sol» (on solíem caminar junts). Francament, teníem moltes ganes de viure’ls en directe.

Nyandú al Cicle de Músiques Invisibles

En Pemi els va regalar un cartell amb una imatge amb textura de palla i l’Albert va començar a patir en veure el rider amb tres músics i bateria inclosa. Aquell va ser l’últim concert al mític local del carrer Església i el recordem amb molta estima. En Roger no es podia aixecar del seu racó sense tocar el sostre i tampoc podia tocar la bateria massa fort, però allò no deixaven de ser petits detalls que ho van fer tot una mica més entranyable: ple a vessar al Mulei, energia desbordada i una sintonia màgica entre públic i aquell grup de La Torre d’Oristà. Al sopar s’hi va afegir un bon grapat de gent i entre una cosa i l’altra vam establir un vincle que d’una manera o altra encara perdura malgrat veure’ns de refilada en postconcerts en comptades ocasions.

Durant els darrers vuit anys hem resseguit la seva trajectòria per Cardedeu, Figueres, Sant Feliu de Llobregat, Barcelona o Vic, en escenaris minúsculs i en places gegants. També ens vam permetre el luxe de colar-nos entre la seva colla d’amics i coneguts del Lluçanès i d’Osona per anar a gravar un videoclip en un camp de futbol atrotinat i fer apologia de la pàtria molinenca a través del Camell. Tenim un grup de telegram que s’activa quan hi ha novetats: una cançó, un disc, alguna entrevista i temptatives de quadrar agendes per anar a algun concerts. Un fet insòlit, no cal dir-ho, que deu fer cinc anys que es manté viu.

Nyandú s’ha fet un lloc al cor de molta gent. Només cal veure’ls en directe per entendre-ho. Les cançons són himnes i autèntics hits entre la gent que els seguim. Hi ha veritat en allò que canten i això és irrefutable. Però la gent que els hem viscut en directe ens els estimem molt més enllà del seu talent musical. Sempre hi ha connexió amb el públic quan són dalt de l’escenari perquè fins i tot allà no poden renegar de la seva autenticitat. Gent honesta que s’ho passa bé i que ens ho fa passar bé. Nyandú a raig, tal com són. Humils, potents, bona gent. I malgrat tot això (o potser precisament per tot això), continuen sent un dels secrets més ben guardats de la música del nostre país.

Els Nyandú, el 2012, entrevistats pel Bertran de l'ACN a Molins

Quan tornin als escenaris, que d’aquí poquet no se’n podran estar, allà hi serem. Per com som, per com són. Una colla de ben parits. Visca vosaltres, Nyandú!

2.334 vots menys que en Xavi Paz

2.334 bufetades de realitat. Més o menys aquest seria el resum ràpid de les sensacions viscudes durant el recompte electoral d'aquest diumenge, amb l'agreujant d'una distribució del vot independentista a Molins molt difícil de pair per a la gent de la CUP.

No van ser uns bons resultats per a nosaltres i el títol d'aquest article era necessari per posar context a les expectatives creades. Un vot més que en Xavi Paz, deia. I convé prendre-s'ho amb bon humor. Aquest dilluns ha sigut un llarg dia de reflexió amb assemblea inclosa per començar a posar en valor la molta feina feta i fer autocrítica en diversos fronts.

La dinàmica nacional i la coincidència amb les europees no ens han jugat a favor, però cal ser honestos i assumir que en un escenari d'eleccions municipals on la clau local hagués predominat exclusivament el PSC també hauria guanyat amb claredat i el nostre projecte no hauria sumat prou suports per liderar una alternativa de govern d'esquerres i sobiranista cap a la majoria absoluta.

Independentment del que passi els propers dies, del govern que es formi a la vila i del paper que jugui la CUP a l'Ajuntament d'ara en endavant, apunto dues idees centrals:

1) Més enllà d'encerts i errors, un projecte com el nostre (Arrelades) creix quan té mans disposades a fer-lo possible. Estic convençut que durant la campanya s'ha percebut que hi havia molta gent picant pedra i aquest nou cicle a l'Ajuntament l'afrontem amb més força interna que mai. És esperançador.

2) El 2023 hauríem de saber construir una candidatura que pugui ser referencial a la vila, aplegar suports i sumar sensibilitats diverses més enllà de l'àmbit CUP i que tingui la capacitat d'aconseguir una àmplia victòria electoral a Molins a l'entorn de la proposta política que defensem. Només serà possible si el teixit social combatiu del poble s'enforteix durant aquests quatre anys.

Reprenent el fil de les eleccions de diumenge, reflexions per tenir presents:

- El PSC Molins té diversos centenars de votants independentistes com ha quedat reflectit amb el vot dual a les europees. Vol ser el 155 més dur (amb vots que vénen de l'entorn de C's i el PP) i en Pep Puiggarí alhora. Ara és la victòria de la transversalitat i hauria d'acabar essent la derrota de les contradiccions.

- Arran de la primera reflexió: les propostes de l'independentisme transversal a Molins no engresquen a nivell municipal. Ni Junts per Molins ni ERC ni Primàries presenten projectes prou potents per retenir tot el vot independentista d'unes europees a les eleccions locals.

- El PSC guanya pràcticament amb el 30% i 4.077 vots, però no té un camí planer a la sala de plens. Convé no oblidar que les esquerres sobiranistes apleguem més de 5.400 vots al municipi i que l'independentisme transversal també el supera amb més de 4.400 vots, per citar dues alternatives lògiques de govern.

- Junts per Molins torna al llindar de vots d'abans de 2011 després de la pujada de 2015. Més de 800 vots perduts i una davallada d'un 9% al poble que és a anys llum de la dinàmica guanyadora de Puigdemont a Europa. Mantenint el primer lloc de l'independentisme a la vila per ben poc, és segona força després de dues victòries consecutives i normalitza el seu espai de vot. En 6 de les 10 eleccions anteriors havia tret millors resultats.

- ERC Molins rep més vots que mai i fa el seu segon millor resultat a la vila. Simultàniament, té un dels tres pitjors diferencials de vot entre europees i municipals dels 30 municipis del Baix Llobregat. A Molins perd més de 1.400 vots pel camí mentre a bona part dels municipis de la comarca ERC treu millors resultats a les locals que a les europees. Dit d'una altra manera: l'onada nacional ha sigut el salvavides d'un projecte local que en un altre context hauria patit de valent.

- Una dada més que acompanya l'anterior reflexió: l'únic districte electoral en què la CUP supera a ERC (per quatre vots) és el centre vila, probablement el lloc on (més enllà de percentatges de vot) els dos projectes polítics estem més ben implementats en clau local. També és on ERC puja menys respecte el 2015.

- La CUP perdem 194 vots i un 3,5%. Probablement rebem el vot més convençut i coneixedor de la feina feta en clau local de les darreres tres convocatòries electorals. Un resultat no desitjat i alhora prou digne en relació a l'assolit en altres viles d'arreu del país i especialment de l'AMB.

- Malauradament, amb només 3 regidors tornem a ser referents (amb els companys de Corbera) a la comarca, on patim de valent malgrat l'il·lusionant entrada als ajuntaments de Sant Just o El Papiol. Que la patacada general ens ajudi a repensar-nos. I una bona notícia: deixarem de perdre el temps al Consell Comarcal.

- El Carles, l'Estefania i el Josep són garantia de tot. Han fet una magnífica feina aquests dies de campanya en entrevistes, debats, actes i rodes de premsa i la seguiran fent al consistori i allà on faci falta. Que el projecte col·lectiu no menystingui mai la vàlua personal i la referencialitat que s'han guanyat a pols.

-  Molins Camina i Reviu Molins mantenen el seu espai polític en un context que no era fàcil fer-ho i en plena disputa fraticida. Me n'alegro especialment per l'Ana Aroca, que ha fet bona feina a la sala de plens.

- La dreta espanyola entra pels pèls. Una llàstima, ara que hi havia l'opció de perdre-la de vista. I una llàstima, també, que el representant de l'espanyolisme ranci no sigui l'Antonio, que hauria aportat al ple idees en positiu (les seves, això sí) i bon humor.

- Primàries i 15 Arcades han quedat lluny d'entrar al consistori, però sempre és saludable que si algú creu que el seu discurs no està representat per les altres forces polítiques ho intenti amb un projecte nou. Ànims cap a la seva gent.

Acabo: ha estat la campanya més engrescadora i alhora més dura i desagradable que hem viscut la CUP Molins. Hem rebut crítiques lògiques (n'aprendrem), però també acusacions injustes i atacs gratuïts per part de diferents persones i col·lectius. Tant de bo que aquests dies no siguem els únics en reflexió permanent. 

1.743 gràcies i tot el reconeixement a la feina feta per tanta gent en aquests darrers mesos: sou la nostra millor victòria!

Un vot més que en Xavi Paz

De les eleccions molinenques d'aquest diumenge en sortirà una sala de plens fragmentada i un mandat sense majories absolutes d'un sol partit. Hi ha una possibilitat de majoria absoluta diferent, però: que la sociovergència s'enfili de nou fins als 11 regidors.

Atès que postconvergents i socialistes continuen fent valer el seu "bon govern" com a punt fort en campanya i no com a debilitat, tot apunta que el 155 i la dialèctica de confrontació dels darrers mesos no serien obstacles de pes a l'hora de reeditar per tercer mandat consecutiu un pacte de govern amb l'objectiu que a Molins no hi passi res. En Jordi diu que per impedir que hi hagi sociovergència el que cal fer és no votar sociovergència. I no hi puc estar més d'acord: és un pas tan obvi com indispensable.

Es fa difícil imaginar que el lideratge d'aquestes dues forces polítiques faci avançar Molins cap a la transformació de vila que necessita. Encara menys que siguin capaces d'endreçar la destrossa feta a l'estructura interna de l'Ajuntament.

Hi ha un segon escenari força similar a la sociovergència amb majoria absoluta: la sociovergència en minoria, amb 9 o 10 regidors, tenint la llista més votada i sense opció de pactes alternatius a la sala de plens davant la fragmentació electoral d'aquest diumenge. En aquest cas intueixo que la suma per la banda de la dreta espanyolista a l'estil Emilio Ramos 2011-2015 ja no seria possible d'empassar.

A Molins de Rei necessitem un govern d'esquerres i sobiranista a partir del 26 de maig. Un govern que tingui l'encert d'afrontar debats de fons i d'aplicar canvis profunds en medi ambient, habitatge, educació, mobilitat, serveis municipals, residus o feminisme.

És saludable allunyar-se de la dialèctica de campanya, els retrets i les desconsideracions gratuïtes que aquests dies plouen a les xarxes socials i analitzar bé les eines que tenim a l'abast per aconseguir aquest objectiu. Per construir un govern d'esquerres i sobiranista Molins necessita una CUP tan forta com sigui possible.

Ho crec fermament per tres raons principals i únicament (crec) atribuïbles a la CUP:

1) Perquè el programa polític que presentem hi és com a evolució natural i conseqüent de la feina feta en els darrers 12 anys. L'Arrelades que explicitem al lema per fer un nou pas endavant. No m'hi estenc, però és el punt més rellevant de tots.

La Clàudia Ferrándiz de Viu Molins de Rei ens regala aquesta instantània

2) Per l'experiència recent al govern. Aquí convé fer un incís llarg.

Entrar al govern era una oportunitat excel·lent de començar a posar a prova el programa, de conèixer al detall la institució i de trencar la rutina tediosa dels anteriors set anys. Un pacte amb ERC i el PDECAT molt difícil d'entendre en qualsevol altre context i que òbviament no tenia a l'abast, en menys d'un any i mig, la transformació integral de vila que pretenem. Aquests dies de campanya els partits que no formaven part del pacte venen a dir que no s'ha notat el canvi de govern. I potser, com a marca global d'Ajuntament, tenen part de raó.

Convé, però, fixar-se en la tasca duta a terme en les regidories de la CUP, cosa que podreu fer aquests dies si llegiu el llibret que estem repartint a totes les cases. Les maneres de fer a la regidoria de cultura, les campanyes plenes de contingut en feminisme i alliberament LGTBI, la feinada per reconvertir Molins Energia en una eina de futur per a les municipalitzacions que vindran, el camí obert per tornar a ser referents en el model i gestió dels residus... qui no vulgui veure que en aquests àmbits s'han capgirat tant les dinàmiques com el projecte sociovergent anterior és que no té cap ganes de fer-ho.

No ho vull pintar tot de color rosa: hi ha mancances en l'acció global del govern tripartit i projectes directament gestionats per al CUP que cal portar molt més lluny del que hem pogut fer ara. Però allà on han tingut la capacitat de fer-ho, els regidors de la CUP han aportat lideratge, perspectiva política i accions concretes de transformació. I cal que aquests tres elements es mantinguin vius i siguin la tònica dominant en el proper govern molinenc.

3) Perquè la CUP és la millor opció per derrotar el model sociovergent a les urnes. Necessitem aconseguir com a mínim un vot més que el PSC, que se sap favorit per diumenge. Crec sincerament que la CUP és l'única formació d'esquerres i sobiranista que té a l'abast (encara que no sigui gens fàcil) la victòria electoral davant un Xavi Paz que després de tres intents fallits pot guanyar per primera vegada les eleccions molinenques. Un Xavi Paz que quan acabi el nou mandat haurà acumulat 20 anys com a regidor al nostre municipi.

-> Si la CUP rep un vot més que en Xavi Paz haurem trencat la possibilitat que el PSC lideri un govern en minoria a la nostra vila.

-> Si la CUP rep un vot més que en Xavi Paz podrà formar aliances de govern amb Molins Camina, ERC o Reviu Molins fins i tot sense arribar als 11 regidors, limitant el marge de maniobra a l'espai sociovergent.

-> Si la CUP rep un vot més que en Xavi Paz reduirà al mínim l'opció de pactes d'esquerres liderats pel PSC o pactes que facin valer l'eix nacional liderats per JuntsxMolins.

En resum: Si ni el PSC ni JuntsxMolins són els guanyadors de les eleccions del 26 de maig, la porta a construir un projecte de transformació a Molins serà real.

D'aquí la importància que la CUP guanyi les eleccions d'aquest diumenge.

El dia que durarà anys

L’1 d’octubre de 2017 és un dia que durarà anys. Ho penso tal com ho escric, convençut que és un sentiment compartit per tothom qui va participar de la votació o de la defensa dels col·legis electorals. Va ser un dia de victòries independentment del resultat de les urnes que ara corre el risc de perviure com una diada folkloritzada al voltant del vot. «Hem votat, hem guanyat!» va ser un dels càntics més celebrats arreu del país per alliberar tensions ja entrada la nit. Allò essencial, però, no era el vot, sinó l’autoorganització popular que l’havia fet possible.

És inoportú, encara ara, explicar fil per randa què va passar l’1 d’octubre de 2017 a Molins de Rei encara que l'efemèride ja doni nom a una plaça del poble. Malgrat tot, convé fer memòria i aquí ho faré en forma de crònica pluralitzada plena d’omissions.

A l’1 d’octubre força gent hi va arribar esgotada. No havia estat una campanya clàssica i ja acumulàvem, com a vila, diversos moments de tensió: les urnes i les paperetes havien sofert moviments anàrquics i clandestins que havien aconseguit crear una unitat d’acció tan potent com inesperada. Molts molinencs van tocar urnes i paperetes abans del dia del referèndum amb una nit especialment recordada amb desenes de persones implicades en un operatiu improvisat. Ja havíem tingut les primeres topades amb la guàrdia civil amb vehicles patrullant de nit, amb diverses persones identificades i amb una visita al Polígon El Pla que va convertir-se en un entre tants ridículs d’aquells dies a Catalunya. Pel mig, és clar, llargues jornades intenses a Barcelona en què persones no independentistes de la vila posaven el seu cos davant la policia.

Acte de República des de Baix al barri del Canal / Viu Molins de Rei

Havíem fet actes, cassolades i encartellades massives, hi havia hagut algunes nits mogudes, una comissió que ultimava els preparatius per diumenge i famílies que s’autoorganitzaven per defensar algunes escoles tal com va passar a la resta del país. Del previ a l’1 d’octubre de 2017, de fet, en queda la sensació que molta gent volia aportar el seu granet de sorra i que els missatges institucionals i dels mitjans de comunicació eren desbordats per les iniciatives populars. La gent faria possible el referèndum i ho demostraven, també, les desenes de persones que els dies i les hores prèvies s’oferien per ser apoderades. 

L’1 d’octubre de 2017, a Molins, va tenir molts punts d’inici. Gent que va passar la nit a les escoles, gent que es va llevar d’hora per anar a les escoles, gent que va desplaçar les urnes i un punt de trobada anunciat boca-orella poques hores abans a la Plaça de l’Església per fer camí cap als col·legis electorals. Prop d’un centenar de persones es repartien en grups que recorrien més d’un punt electoral per entrar les urnes a dins de cada col·legi. Ulls davant i darrere, pendents de possibles moviments policials, i celebració continguda entre la gent que esperava als centres en veure entrar les urnes. Aquell dia la majoria de regidors del municipi, a diferència d’altres indrets, van estar al servei del seu poble, assumint responsabilitats al costat d’altres ciutadans que havien assumit diversos rols en l’organització del referèndum.

El Centre Comunitari Pont de La Cadena, a l'inici de les votacions

Tot es va posar en marxa amb el cop d’efecte del cens universal que va sorprendre a la immensa majoria de votants. Després el sistema patiria atacs, però acabaria essent útil durant bona part de la jornada. A Molins, en funció del moment, es derivaven votants d’un centre a un altre per evitar les llargues cues o per exercir el vot sense haver d’anar a l’altra punta del poble o a una altra localitat. 

Més enllà de temes tècnics, l’1 d’octubre de 2017 va ser una tensa espera, una successió de rumors que calia combatre i una ràbia, por i incomprensió creixent quan els mòbils començaven a treure fum amb les imatges de violència salvatge a diferents punts del país. A Molins els Mossos d’Esquadra van precintar l’escola Estel després que desenes de persones la defensessin en peu de pau, sí. Però també es van viure molts moments de nervis amb alertes de l’arribada de la guàrdia civil i de la policia que afortunadament no es van materialitzar en cap moment. Alguns centres van tenir les portes tancades i les urnes custodiades i amagades durant una bona estona. Finalment, tots els recomptes es van poder dur a terme amb certa normalitat i els centenars de persones que defensaven cada col·legi electoral van formar una columna humana brutal de vigilància permanent per fer arribar les urnes i els resultats a l’Ajuntament. Allà, a la plaça, per fi es van poder escoltar els crits d’alegria i de ràbia continguts durant tot el dia, amb el llançament constant de paperetes des del balcó i uns quants discursos abans de moure's cap a la pantalla gegant instal·lada al Pati del Palau.

 

Aquella jornada va transcendir els col·lectius organitzats de la vila. Centenars de persones van fer possible el referèndum i milers van plantar-se davant els col·legis per defensar-los. Aquell dia vam viure aliances insòlites i moments de màxima intensitat entre gent que no ens coneixíem de res. Em vaig passar bona part del dia al Centre Comunitari Pont de la Cadena, amb visites fugaces a la resta de punts de votació del barri d’El Canal. I va ser preciós. Al cor hi tinc un raconet pels veïns que van venir amb taula i cadires i que van repartir esmorzar als voluntaris. Les senyores grans que feien petar la xerrada assegudes en bancs i cadires just davant del centre. La resposta unitària cada cop que es demanava a tothom que s’arreplegués cap a la porta davant el rumor de l’arribada dels cossos policials de l’estat espanyol. Totes les pors i cap indecisió. Les persones que baixaven dels blocs després d’haver vist les càrregues per la TV i que commogudes t’explicaven que no deixarien que obrissin el cap als seus veïns d’escala per participar al referèndum.

L’embat a l’estat més bèstia de l’1 d’octubre va ser aquesta solidaritat sense fissures entre veïns en un barri no independentista on mesos després Ciutadans guanyaria a les urnes del 21-D. És obvi que molta gent aquell dia va optar per obviar el referèndum, però davant l’amenaça de violència policial, va sortir el millor de la gent que hi érem. Colze a colze, entre nervis i rialles, amb un compromís absolut. Va arribar un punt en què l’únic patiment que tenia era per si venien i li obrien el cap a gent gran d’allà a qui no coneixia de res i que a cada crida que es feia es plantaven davant la porta per defensar el col·legi.

Va ser un dia de cuidar-nos entre tots plegats allà a la plaça, i també de cuidar-nos entre la gent que estàvem en diferents centres a través del telèfon. Un dia en què tinc gravat el silenci de la columna humana quan ens movíem cap a l’Ajuntament, les abraçades fortes, de debò, entre gent que feia mesos que treballàvem plegats i gent a qui vaig conèixer aquell mateix dia (i que probablement no tornaré a abraçar mai més), i també la ràbia infinita que es va convertir en llàgrima rere llàgrima quan vaig començar a pair-ho tot plegat l’endemà al matí i que vam començar a canalitzar en una acció popular desbordant la nit del 2 d’octubre a la plaça de la vila que seria el tret de sortida a unes setmanes i mesos amb moments de lluita extraordinaris que els CDR continuen fent possibles un any després.

L’1 d’octubre de 2017 podia haver estat una jornada de participació institucional més, però el vam convertir en un reguitzell d’aprenentatges que algun dia ens portarà a construir un país millor. Una experiència directa tenyida de sentiments a flor de pell que es mantenen vius un any després. És l’espurna que algun dia ens farà ser una república que valgui la pena defensar als carrers. El dia que vam desbordar el poder de l'estat espanyol i també el de la Generalitat de Catalunya. La demostració, paradoxalment, que l'autoorganització popular és la clau de la victòria.