dilluns, 19 de maig de 2014

Televisió de Catalunya: l'enemic a casa

L'estat espanyol és un enemic declarat per a l'espai comunicatiu públic dels Països Catalans. Té lògica que un estat amb una constància històrica remarcable en la lluita contra la seva diversitat cultural i lingüística menyspreï un mitja públic fet en català. La seva decisió de tancar un dels dos multiplex de Televisió de Catalunya s'emmarca en la reducció d'un multiplex de cada TV pública de l'estat i és, diem-ho clar, tan lamentable i indecent com previsible. Un cop d'estat que de ben segur serà rebut amb una aïrada reacció discursiva del govern català.

TVC, previsiblement, perdrà la televisió d'alta definició (allò que la UE indicava que era imprescindible per al 2012 i que a dia d'avui arriba al 50% de les llars catalanes) i la possibilitat de teixir un espai comunicatiu propi arreu dels Països Catalans. Les conseqüències seran analitzades amb calma pels mitjans, així que no m'hi estenc. Prefereixo fer un exercici de memòria.

No fa gaire temps, Televisió de Catalunya comptava amb set canals en actiu. 6 d'ells, repartits en els 2 multiplex disponibles: TV3, Canal 33, 3/24, 3XL/Super3, Esport 3 i TV3 HD, i un altre, TV3CAT, disponible via satèl·lit per a connexions internacionals. Amb aquesta situació, la perspectiva de construir un espai comunicatiu de país en la nostra llengua era viable, amb dos canals lliures per a tornar a acollir les emissions de Canal 9 (en va marxar el 2010) i IB3 (va ser-hi fins el 2012).

De fet, d'això en fa tot just dos anys. Què ha passat durant aquest temps?
Durant aquest temps, Televisió de Catalunya ha estat empetitida constantment. I el govern espanyol s'ho ha mirat (amb alegria) des de la distància, ja que el desmantellament l'ha exercit amb destresa el govern de Catalunya.

El novembre de 2011, el conseller Homs llançava el primer globus sonda en una entrevista a El Singular, en què explicava la voluntat d'eliminar 2 canals per "deixar el multiplex 2 en suspens" i generar un estalvi de 6 milions d'euros.

A principi de 2012, la direcció anunciava el tancament de les corresponsalies a Rabat i a Bogotà, després d'una reducció pressupostària de 300 a 260 milions d'euros.

Pocs mesos després, el govern anunciava que l'1 de maig de 2012 tancarien l'emissió per satèl·lit del canal internacional TV3CAT (en antena des de 1997).

I l'1 d'octubre de 2012, es feia efectiva la desaparició del canal 3XL i la fusió del Canal Super 3 amb el Canal 33, traslladant el canal Esports 3 al primer multiplex. Una mesura que formava part del mateix paquet que va deixar iCat fora de les ones radiofòniques.

Totes aquestes decisions (a les quals cal sumar-hi les retallades salarials, un conflicte laboral obert entre direcció i treballadors i l'intent fallit de privatitzar la gestió de la publicitat) han anat acompanyades per una deixadesa notòria en la defensa de l'espai comunicatiu català i públic dels Països Catalans.

Fa 2 anys i mig Acció Cultural del País Valencià es veia obligada a tancar els repetidors per ordre del govern presidit per Francisco Camps, de manera que l'oferta de Televisió de Catalunya quedava fora de la graella dels valencians. Fa un any, el conseller Homs anunciava un “acord important” amb el govern valencià per recuperar la reciprocitat de canals, subjecte al fet que el ministeri espanyol donés espai a la generalitat valenciana per a les seves emissions.

Pocs mesos més tard, el govern valencià tirava pel dret, liquidava la RTVV i trencava de facto l'acord amb el govern català, que ara per ara, no ha activat cap mecanisme per posar-hi remei. I a les illes, més enllà del silenci davant el tancament de TV de Mallorca, IB3 deixava d'arribar a les televisions del Principat el novembre de 2012 per un altre "ajust pressupostari", decidit al parlament illenc. Si el govern català no ha exercit valentia ni desobediència en aquests casos, se'm fa impensable que ho faci ara.

Davant aquesta relació de fets, diria que és prudent afirmar que el conseller Homs (avui responsable de criticar el govern espanyol amb rotunditat) i el conjunt del govern català són tan responsables de “posar en perill el futur de tv3” com el govern espanyol. I no hauria estat precisament una sorpresa que fos el mateix govern català el que hagués pres la decisió de renunciar a l'únic canal vigent a dia d'avui del segon multiplex.

Convindria que tots aquells que apostem pels mitjans públics en català i per construir un espai comunicatiu comú arreu dels Països Catalans ho tinguéssim present. L'enemic també
és a casa.

divendres, 2 de maig de 2014

Perdre, malgrat tot

Aquesta setmana he rebut la sentència del judici de l'acomiadament a La Xarxa. Si no sabeu de què parlo, trobareu informació aquí i aquí.

Afrontava el judici amb dos objectius molt concrets: el primer, recuperar el meu lloc de treball. El segon, demostrar que m'havien fet fora per raons polítiques.

I he perdut.

He perdut perquè l'única opció que tenia per complir els dos objectius era que el jutge acceptés la meva demanda de nul·litat per raons ideològiques, que obligava l'empresa a readmetre'm i a fer un comunicat públic reconeixent que m'havien fet fora per qüestions polítiques i no laborals. I el jutge ha desestimat la nul·litat, i en conseqüència, com deia, he perdut.

He perdut, malgrat guanyar en el mateix judici la improcedència i saber que l'empresa m'haurà de pagar el què em pertoca com a treballador mal acomiadat (una xifra força més gran que els 20 dies per any treballat que em van abonar després d'acomiadar-me i que seria una xifra una mica digne si la reforma laboral de 2012 no hagués rebregat els drets dels treballadors).

He perdut, malgrat que la sentència indica que l'empresa mentia quan deia desconèixer el meu càrrec de regidor de la CUP a l'Ajuntament de Molins de Rei.

Malgrat que la sentència desestima que hi hagi una causa organitzativa en el meu acomiadament.

Malgrat que la sentència desestima que hi hagi una causa productiva influent en el meu acomiadament.

Malgrat que la sentència indica que les dades econòmiques de La Xarxa incloses a la carta d'acomiadament (retallada de pràcticament 3 milions d'ingressos) no tenen res a veure amb les dades disponibles als pressupostos de la mateixa Diputació de Barcelona (en creixement).

He perdut, diguem-ho clar, perquè 10 mesos i mig després de l'acomiadament jo continuo buscant feina i ells continuen gestionant l'empresa sense conflictivitat laboral, ni social ni mediàtica.

He perdut perquè l'empresa ha aconseguit el seu únic propòsit: que el cas no generés soroll. Per això els és igual indemnitzar-me amb diners públics com han fet amb els altres 14 companys acomiadats i per això estaven disposats a pagar-me més diners si no anava a judici. El que calgui per salvaguardar la imatge d'una empresa pública. El que calgui per no generar precedents. El que calgui per a garantir-se impunitat en futurs acomiadaments.

I malgrat tot, el meu agraïment per la feina feta pels meus advocats (el Paco i el Joan Manel) del Col·lectiu Ronda, que han convertit un cas de possibilitats ínfimes en una quasi-victòria; agraïment als testimonis: la Cristina, l'Eduard, l'Arnau, la Mar, el Toni i el Jose, per la predisposició i la paciència d'aguantar la decadència judicial en forma d'ajornament del judici; i agraïment, també, a tota la gent que us heu preocupat pel cas, els que n'heu fet difusió i els que l'heu convertit en la vostra pròpia batalla.

He perdut, malgrat haver lluitat per guanyar i malgrat estar convençut que guanyarem.

Perdre, malgrat tot.