dissabte, 28 d’abril de 2012

12è butlletí de la CUP de Molins de Rei

Aquí teniu el 12è butlletí de la CUP de Molins de Rei, d'aquest mes d'abril de 2012.



Espero que trobeu el moment per llegir-lo amb calma, val la pena.

dimecres, 25 d’abril de 2012

Repressió

Fa setmanes, potser mesos, que després de conèixer decisions dels nostres governants em ve la mateixa frase al cap: “No pot ser. Només faltava aquesta. Ja n'hi ha prou d'aquest color”. Senzilla estupor democràtica. Absolutament ingènua. Sempre m'equivoco. Sempre hi ha sorpreses coent-se al forn. Sorpreses desagradables. Ells ho tenen claríssim. Estan predisposats a arribar molt més lluny del que és comprensible. Vaja, del que és raonable per a una persona amb un mínim sentit de l'ètica i la responsabilitat social.

Són perversos, perquè han assumit que mentir i manipular són canals idonis per governar. Especialment davant la manca d'oposició parlamentària i mediàtica de masses. Neoliberalistes cínics que s'enriqueixen desmantellant els drets col·lectius. Model "Boi Ruiz" que exporten a TV3 amb l'esperança de satisfer la cobdícia dels amics de tota la vida. Venedors del nostre patrimoni que amnistien fiscalment a compradors que actuen molt per sota del preu de mercat. Polítics que destaquen un model de país que sempre és la darrera de les prioritats. Un model, que si cal, es pot modificar segons les exigències del millor postor. Dialèctica de la transició nacional, de l'austeritat, i polítiques que ataquen els pobres pel fet de ser pobres obviant les causes de la pobresa. És època de culpar els malalts de la malaltia. De condemnar sense judici i sense acció, inventant la guerra preventiva de petita escala.

No tenen cap mena de rubor per estendre la tesi de la conspiració. Aprofiten el càrrec per dotar de credibilitat mesures pròpies d'altres temps. “Anar més enllà de la llei” com a base per posar en dubte el dret a manifestació (“ja no s'hi val dir que passava per aquí”). Algunes manifestacions, per cert, convocades des del poder d'una roda de premsa. Manifestacions de què en desconeixíem la seva certesa fins que el Conseller les va enumerar una per una. Manifestacions “possibles” que obliguen a detenir activistes per prevenir “possibles” danys. I si cal, carregar-se l'espai Schengen i canviar el codi penal.

Es tracta d'associar protesta amb violència. Violència amb Kale Borroka. Kale Borroka amb antisistemes. Antisistemes amb delinqüents. Delinqüents amb estrangers. I mentrestant, detenir exclusivament gent organitzada. De l'Esquerra Independentista, de les Universitats, de les Assemblees d'Indignats o dels Sindicats. L'estratègia de la repressió que té com a únic argument la criminalització de l'alternativa.

Queda clar que La Llista de Puig és només un pas més. Lliçó apresa. Només faltava aquesta, ja n'hi ha prou d'aquest color, però ells encara somien camps per córrer i drets per espoliar. En aquest cas, són 68 persones assenyalades. Vulnerant la llei de protecció de dades, però això no és rellevant. Persones retratades per vés a saber qui. I vés a saber quan. El dia de la vaga General, sí. Però són fotografies que desinformen en el moment en què estan tretes de context. Gent que no podem saber si està bolcant un contenidor o si s'està protegint de l'impacte de les bales de goma. De fet, això tampoc és rellevant. Aquí l'interessant és el concepte de participació ciutadana que volen vendre. Volen que participem per delatar-nos entre nosaltres. Delatar per aconseguir mèrits socials. Estendre la por molt més enllà de les vagues, protestes i manifestacions. Normalitzar-la convertint els ciutadans en policies. Convertir la por en quotidiana.

Per als nostres governants, aquells que estem organitzats en la cultura democràtica som presumptes sospitosos abans que presumptes innocents. D'aquí a unes setmanes, possiblement ja serem presumptes culpables. És una espiral insòlita. De tant anunciar les línies vermelles al final les han creuat ells. Cal que reaccionem en defensa dels drets col·lectius abans que els acabem perdent tots. Com deien els companys de València: "Som el poble, no l'enemic". Ja n'hi ha prou d'aquest color!

dijous, 19 d’abril de 2012

L'educació imprescindible


L'educació en el lleure és una eina de transformació social. És educar des del joc, participar, experimentar. Respectar, compartir, i d'aquesta manera viure en primera persona la solidaritat. És arrelar-se a l'entorn: al barri, al poble i al país. Conèixe'l i estimar-lo. I partint d'aquí, entendre altres cultures des del respecte i la curiositat.

L'educació en el lleure és un exemple de democràcia avançada. Assemblees. Joves compromesos. Pares i mares implicats (i activament, que no és fàcil). És aprenentatge col·lectiu que parteix d'un projecte comunitari. Nens i nenes que es van fent grans incorporant el debat i el consens en el seu ADN. Que van assumint una visió crítica del món. Que el van comprenent amb la mateixa rapidesa que creix les seves ganes de canviar-lo. Adolescents precoços en responsabilitat. Joves que acumulen una experiència associativa inesborrable. Persones que van a contracorrent perquè és la millor forma d'avançar.

L'educació en el lleure no té una fiabilitat absoluta. L'aprenentatge no tindrà continuïtat en tots els nens i nenes. Ni compromís en tots els monitors. Ni participació en totes les famílies. Hi ha errades i oblits propis d'un projecte en constant moviment. Un dia a dia que dificulta una estratègia profunda, que d'altra banda no tindria sentit sense la velocitat frenètica d'aquest dia a dia. Són errors de creixement. Desencerts compensats per la il·lusió i l'esforç. Il·lusió i esforç que superen a bastament qualsevol crítica rebuda. Il·lusió i esforç que són un contrapunt de la mediocritat predominant entre el poder del nostre país. Il·lusió i esforç, que pel sol fet de ser-hi, genuïnament, ja són un contrapoder.

L'educació en el lleure és la llavor de la coherència. En les relacions properes, íntimes, i en les relacions col·lectives. És l'inici del procés vital col·lectiu. Un procés que multiplica l'associacionisme de forma exponencial, en quantitat i qualitat. Un esquema clàssic (nen - monitor - pare) que s'adapta al teixit associatiu (Esplai/Cau – Casal de Joves – Ateneu) amb absoluta permeabilitat. Una evolució que enforteix el barri, el poble, el país i el món. Que amplia l'alternativa. Que aprofundeix en l'esquerra. Que conflueix amb els altres motors generadors de canvi històric (militància política, social i cultural).

L'educació en el lleure, com deia al principi, és una eina de transformació social. I com a tal, és imprescindible.


Aquest 2012 fa 20 anys que vaig entrar a formar part de l'Esplai l'Agrupa i aviat en farà tres que vaig decidir plegar. Hi he passat tres quartes parts de la meva vida. Com a infant tinc grans records, centenars d'anècdotes, totes elles molt viscudes. Records inesborrables. Com a monitor, vaig aprendre un munt de coses de cadascun dels infants que vaig portar. Dels petits als Joves 3. I dels monitors amb qui vaig compartir reunions, assemblees, cases de colònies, rutes i festes. Com a coordinador, entre altres decisions, vaig participar del canvi cap a Esplac. Un canvi que no només ha estat ideològic, de model. També ha generat relacions amb altres esplais, fent territori, i un aprofundiment important en la formació a través de l'Escola Lliure el Sol.

Aquest 2012 Esplac celebra el 30è aniversari. Com l'Esplai l'Agrupa. El mes de maig arriba intens, carregat d'activitats com l'Esplaiada, a Ripoll, o la Festa de la Primavera, a Molins de Rei. És precisament durant el mes de maig que l'energia de l'esplai s'intensifica. Quan es visualitza al carrer amb trobades col·lectives obertes. Activitats que són el punt i seguit d'una feinada que fa mesos que s'està preparant. Un projecte educatiu pensat democràticament. Amb il·lusió i esforç. Amb coherència. Celebrem, doncs, amb alegria, el passat, present i futur de dos projectes necessaris.

Per molts anys!

dimecres, 18 d’abril de 2012

Violència post vaga general

Article publicat al Setmanari Directa número 268. 11 d'abril de 2012. Observatori dels mitjans.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

El divendres 30 de març els 4 principals diaris en català (La Vanguardia, El Periódico, El Punt Avui i el Diari Ara) van dedicar la portada sencera a la vaga general. La majoria van apostar per il·lustrar les protestes al carrer i contraposar-les els incidents dels “violents” (coincidència absoluta en emprar aquest qualificatiu). La Vanguardia es va desmarcar de la resta oferint una única fotografia d'un comerç en flames.

A les pàgines interiors, El Periódico, El Punt Avui i l'Ara prioritzen el seguiment de la vaga, les repercussions polítiques i les protestes massives per davant de les accions violentes, que ocupen una de les setze pàgines que els tres mitjans dediquen a la vaga.

La Vanguardia, per contra, només dedica una fotografia en 14 pàgines a la manifestació, una imatge que no veiem fins la pàgina 50 (economia). Abans d'arribar-hi, tres imatges a la secció de política per il·lustrar la “Batalla campal” i un curiós seguiment al Viure, en què el diari del Grup Godó ens mostra la platja de Barcelona plena de gent el dia d'una vaga general.

Els dies següents, La Vanguardia passarà dels “violents” a la “guerrilla urbana” per acabar donant veu als qui demanen un canvi penal per “equiparar el càstig dels vàndals al terrorisme”, abans de la coneguda roda de premsa de Felip Puig.

Tot i que tots els diaris fan referència al nombre de ferits el mateix divendres, no és fins diumenge que comencen a fer-se ressò dels ferits greus causats per la policia.

La marca BCN taca el diari Ara

Menció especial mereix l'edició de diumenge 1 d'abril del diari Ara. “Els aldarulls taquen la marca BCN” era el titular de portada, amb una imatge que ocupava més de mitja plana.


A les pàgines de societat descobrim que el titular es basa en el ressò dels fets a la premsa internacional i en el parer de dos “especialistes en comunicació” que asseguren que les fotografies dels aldarulls són “molt perilloses” i que “castiguen de manera molt dura la imatge de Barcelona al món”. Una de les expertes també hi veu una lectura positiva, en tant que situa la capital del Principat com a “ciutat inconformista, al mapa de les ciutats indignades com Nova York”.

L'estupefacció augmenta quan seguim llegint i descobrim que “El sector turístic creu que no hi haurà perjudici” i que “Turisme de Barcelona i l'Associació Catalana d'Agències de Viatges no estan d'acord amb l'alarma”. Refermen aquesta opinió dos professors universitaris especialistes en turisme. El text va acompanyat d'una entrevista a Pere Duran, Director General de Turisme de Barcelona, que considera que “el ressò dels aldarulls ha sigut normal” o que “no tindrà cap repercussió per a l'activitat turística”. La crònica acaba amb un paràgraf demolidor “Els disturbis, convertits en atracció turística”.

Que l'Ara consideri que l'opinió de dos experts en comunicació té més pes que el parer dels representants del sector turístic és com a mínim discutible. Però titular “Els aldarulls taquen la marca BCN” en portada és triar una sola versió dels fets, prioritzar la polèmica i amagar la realitat. 

dilluns, 2 d’abril de 2012

Violència

En quatre dies hem passat de denunciar la reforma laboral al carrer a parlar sobre canvis legislatius per endurir el codi penal. No és precisament això el que vam reclamar centenars de milers de persones als carrers de Barcelona. Aquest post vol desmuntar la teoria de la violència que hem escoltat, vist i llegit per tot arreu.

Dijous 29 de març. Vaga general. Manifestacions diverses al centre de Barcelona. No sé si hi ha infiltrats dels Mossos d'Esquadra entre els violents. Hi posaria la mà al foc, però a risc de cremar-me, em conformo en exposar els meus dubtes. En altres manifestacions ho hem pogut comprovar a través de gravacions concloents, però el dia de la Vaga General no en tinc constància documental. 

En qualsevol cas, hi ha persones que actuen amb violència. Siguin qui siguin, pensin el què pensin. No és responsabilitat dels manifestants aturar-los, perquè exercint la violència es desmarquen de la protesta. És responsabilitat de la policia. I aquí hi ha la clau de tot plegat.

Algú s'ha preguntat perquè els incidents violents es van produir a Barcelona i no a una altra ciutat? 

* Som la capital europea dels disturbis, com intenta fer-nos creure el Grup Godó?
---> Senyors provincians: ahir hi va haver una manifestació a Frankfurt amb 450 detinguts: rigor, si us plau.

* És que els violents volen tacar la marca BCN, com apunta el diari Ara?
---> El mateix diari responia que no a les pàgines interiors donant veu al sector turístic: Sense comentaris.

* Potser el nombre de "guerrillers urbans" ha crescut exponencialment i ja en són 2.000?
---> El perfil de les persones empresonades em porta a pensar que els "2.000 guerrillers" continuen al carrer.

M'inclino, més aviat, a pensar en una estratègia policial. Una estratègia al servei de la repressió que vol generar violència. Perquè si algun aspecte ens diferencia de la resta de ciutats en vaga és la nostra policia.

A primera hora de la tarda, a les diverses manifestacions de Barcelona es podien veure algunes persones (Jo en vaig veure una i no crec que en fossin gaires més) amb un martell a la mà. Portar un martell en una manifestació no és gaire normal. Si jo ho vaig veure, entenc que també ho va poder veure la policia. I entenc que la seva feina era desactivar aquestes persones.


Ans al contrari: En cap moment els Mossos d'Esquadra es van apropar a ells, tot i veure com eren els únics causants de les destrosses. Mentrestant, la policia impedia el pas de diferents manifestacions que havien de sortir de Plaça Catalunya, generant un malestar creixent. Un malestar, no ho oblidem, justificat per l'agressivitat d'una reforma laboral que perjudica a tots els treballadors.

Passades les sis de la tarda, els Mossos uniformats, sense identificació un cop més, van començar a actuar. Una actuació que va anar in crescendo passant de les càrregues a les pilotes de goma i als gasos lacrimògens amb total impunitat contra manifestants pacífics. Tot això genera ferits, molta por i més violència. I ajuda a crear una desitjada batalla campal en què els contenidors acaben important més que les persones. I més ferits, i més confusió, i més detencions... i pànic generalitzat.

La conclusió, al vespre, era ben diferent. Els manifestants havien passat por a causa única i exclusivament de l'actuació policial. Ciutadans que s'ho pensaran dues vegades abans de tornar a una manifestació. D'altra banda, els ciutadans que no s'havien manifestat no paraven de veure imatges d'un conflicte entre violents i policia. Les imatges que havia anunciat a primera hora del matí Felip Puig i que va poder mostrar al vespre.


Mentrestant, hi havia ben poques persones (3? 5? 10?), violentes i no identificades, que es guardaven el martell i se n'anaven a dormir a casa. També amb impunitat. La diferència entre ells i els Mossos d'Esquadra, violents i no identificats, és que aquests últims són funcionaris públics. I que aquests últims actuaven de forma organitzada. I per primer cop, van utilitzar gasos lacrimògens contra la població. Són aquests últims els que ens han de preocupar.

És l'estratègia policial que permet parlar de 565.000 euros en destrosses o de 295 contenidors cremats, xifres inflades després de l'actuació policial. Seria innocent, però, si pensés que les ordres de Felip Puig tenien la vaga com a objectiu principal. Si, la gent s'ha escandalitzat i han aconseguit que els incidents fossin el centre del debat. Però hi ha molt més que això.

Hi ha repressió. Detinguts que han passat a presó preventiva trencant qualsevol principi de presumpció d'innocència. Detinguts al matí de dijous, molt abans dels incidents del centre de Barcelona. Unes detencions que no s'expliquen, d'altra banda, sense aquests incidents. És repressió política. Perquè curiosament els detinguts que han ingressat a presó no són precisament vàndals o "guerrillers habituals". Són persones organitzades col·lectivament en moviments transformadors. No és coincidència.

El debat, per contra, no passa per la repressió ni la contundència policial que ha provocat que un home perdi un ull. El debat passar per endurir la seguretat. I les lleis. I el que faci falta. Parlant de mesures legals que ja existeixen com a innovadores. Intoxicant amb conceptes com presó preventiva, terrorisme o Kale Borroka. Novetats legals, jurídiques i policials que són un desastre per la convivència ciutadana, però que ens pretenen colar ensenyant-nos reiteradament la fotografia de l'Starbucks i del contenidor cremat.

Entenc que les destrosses al carrer creïn rebuig. Però ja em disculpareu si dedico les meves forces a combatre la violència estructural que patim: les actuacions policials, sí. També l'amnistia fiscal. Els desnonaments. L'atur. La reforma laboral. La pujada de les factures de l'aigua, la llum, el gas. El preu del transport públic.

Violències molt més perilloses. Molt més eficients. Molt més preocupants. Violències molt més violentes.