El meu acomiadament és una qüestió política

Fa una setmana el gerent de La Xarxa, el senyor Xavier Escrivà, em va anunciar que m'acabaven d'acomiadar. I que l'endemà no calia que tornés a la feina.

Vaig ser un dels 15 acomiadats en un dimecres negre per al mitjà públic de la Diputació de Barcelona, una taca més en la sagnia constant que patim els treballadors dels mitjans de comunicació els darrers mesos i que evidentment no s'escapa de les agressions que reben la resta de treballadors dels Països Catalans.

El motiu pel qual vaig ser acomiadat va ser, segons les paraules del gerent, l'amortització del meu lloc de treball, prescindible en la planificació de la temporada 2013-2014. Un acomiadament, em va dir, aleatori. Em va tocar el rebre per ocupar un lloc de treball que volien amortitzar. I el que no es va atrevir a dir-me, i tampoc ho va fer el conseller delegat, el senyor Francesc Pena, és que no comparteixo la nova orientació de la secció d'esports (de la qual formava part) ni responc al perfil professional que exigeix l'empresa, una consideració que han afegit a la carta de comiat.

Doncs bé, em disposo, una setmana més tard, a explicar que aquest acomiadament no respon a raons professionals ni aleatòries: és una qüestió política i com a tal, cal analitzar.

1. La Xarxa Audiovisual Local és una societat limitada que depèn de la Diputació de Barcelona. És a dir, és un ens públic que exerceix una funció social sovint poc valorada com és l'aposta per la comunicació local, per explicar què passa i perquè passa al territori, a les comarques, als municipis, lligant-los uns als altres a través de la coordinació de continguts.
   
   
2. El pressupost de la XAL depèn en prop del 90% de les aportacions que fa la Diputació de Barcelona. En un context de retallades pressupostàries a totes les administracions públiques del país, la Diputació de Barcelona ha vist créixer el seu pressupost per a aquest 2013 en un 17,22%, dades que podeu consultar amb facilitat a la seva pàgina web. Això es deu a l'aposta del govern espanyol per reforçar institucions no democràtiques i sense pes polític propi, i també, a l'assentiment de tots els partits polítics catalans que en un moment o altre han entès la diputació com un espai ideal per a repartir-se càrrecs i quotes de poder, independentment de fer un discurs públic enfocat a la supressió de diputacions. Si passés per una època de penúries econòmiques, entenc que els càrrecs polítics tindrien la decència de rebaixar-se el sou i o bé que la retallada començaria pels 47 càrrecs de confiança o bé pels 33 assessors polítics de la Diputació (3.500 euros bruts mensuals cadascun), oi? 
   
   
3. En un context de creixement pressupostari, la Xarxa Audiovisual Local, segons dades de l'empresa, ha vist reduït el seu pressupost al voltant d'un 17%. És a dir, les aportacions que fa la Diputació de Barcelona no només no creixen proporcionalment al seu augment pressupostari sinó que disminueixen de forma considerable. Per tant, si algun responsable polític ha dit en els darrers mesos que l'aposta de la Diputació de Barcelona per la comunicació local es manté intacta ha mentit deliberadament. Els números són els números. Per tant, si algun gestor polític ha dit en els darrers mesos que el context econòmic ha obligat a reduir el pressupost de la XAL ha mentit deliberadament. La crisi econòmica general no es correspon en cap cas en el moment de bonança econòmica de les Diputacions a Catalunya.
   
   
4. Per tant, el primer motiu del meu comiat, l'amortització del meu lloc de treball per raons econòmiques, és fals. Senzillament, la seva aposta política passa per rebaixar el valor que es dóna a la comunicació pública local. És, per tant, una qüestió política, una qüestió de prioritats, i no una qüestió econòmica.

Si ens fixem exclusivament en el pressupost de la Xarxa Audiovisual Local S.L, rebaixat en un 17% respecte el de 2012, el meu acomiadament també és una qüestió política. Perquè els gestors de la Xarxa Audiovisual Local han apostat descaradament per acomiadar treballadors abans de cercar altres solucions. Així li vaig dir al gerent i així ho exposo, amb més calma, a continuació:

1. Les despeses de personal signifiquen un 45% del pressupost de la Xarxa Audiovisual Local per al 2013. Una xifra més que raonable, malgrat haver fet un celebrat procés d'internalització de bona part dels treballadors que estàvem subcontractats via productora externa durant el 2012. Això sí, en els darrers mesos se n'han anat al carrer els corresponsals de La Xarxa al territori, així com els treballadors de productores externes. I si anem un any enrere, l'empresa ja va prescindir de dotze treballadors de l'antic portal d'internet La Malla.
   
   
2. El 29 de novembre de 2012 la Diputació de Barcelona va adjudicar una contractació de més d'un milió d'euros a una empresa externa per tirar endavant les “Obres del projecte de reforma parcial del Pavelló Cambó. Recinte de la Maternitat”. Una licitació que tenia de preu de sortida pràcticament 2 milions d'euros, i per tant, l'empresa demostrava tenir aquesta quantitat preparada per executar-la. Aquestes obres (encara ara en marxa) estan pensades per adequar el recinte on s'havia allotjat COM Ràdio al conjunt de serveis de la Xarxa Audiovisual Local (Televisió, ràdio i internet).
   
   
3. Aquest milió d'euros, evidentment, hauria donat cobertura econòmica als llocs de feina dels 15 treballadors acomiadats i fins i tot a la gran majoria de programes externs que van ser cancel·lats amb un marge de 15 dies el mes d'abril. Per tant, han prioritzat inversions en obres (i també altres inversions que sumen més de 300.000 euros) abans de mantenir els llocs de feina. Un cop més, una decisió política, no econòmica.

El tercer aspecte, i el més preocupant en termes democràtics, és en quin moment arriben els acomiadaments. Un dia planificat a consciència pels gestors de la Xarxa Audiovisual Local i que és una constatació clara que els acomiadaments són una qüestió de voluntat política:

1. 

   El Conseller delegat Francesc Pena en els darrers mesos ha posat sobre la taula un Expedient de Regulació d'Ocupació que hauria afectat a 77 persones. Ho ha fet amb el beneplàcit dels responsables polítics de la Diputació de Barcelona, que fins que no van tenir un bon grapat de treballadors de La Xarxa protestant davant la seva seu, no van instar el senyor Pena a reprendre les negociacions amb el Comitè d'Empresa de La Xarxa per arribar a un acord sobre el conveni col·lectiu.
   
   
2. Aquest ERO, absolutament fora de lloc pels motius que he anat desgranant abans, ha estat el protagonista indiscutible en la negociació entre empresa i treballadors pel nou conveni col·lectiu. Després d'uns quants mesos i d'una darrera setmana de reunions intenses entre les dues parts, dimarts 18 de juny els representants dels treballadors ens enviaven la proposta del nou conveni. Un conveni a la baixa després d'aplicar l'harmonització de salaris i que per tant, ja significava una retallada salarial en el capítol 1 de despeses de personal.
   
   
3. L'endemà, dimecres 19 de juny, l'empresa va acomiadar quinze persones, una d'elles, el Jordi Pons, per SMS. Traïció barroera però prevista des d'un primer moment per part de l'empresa, que es va guardar la carta dels 15 acomiadaments durant la negociació. El senyor Pena i el senyor Escrivà van donar el vist-i-plau a una proposta de conveni sabent que des del punt de vista empresarial era viable sempre i quan 15 treballadors se n'anessin al carrer.
   
   
4. El fantasma de l'ERO i la por a nous acomiadaments van ser elements claus per tal que el conveni s'aprovés amb una àmplia majoria de l'assemblea de treballadors dos dies després, el divendres 21 de juny. La humiliació de l'empresa als treballadors en fer saltar pels aires la negociació col·lectiva ha quedat en segon terme. I els 15 acomiadaments semblen un sacrifici imprescindible de cara a l'opinió pública. Jugada empresarial, com a mínim, notable. Però com he anat explicant, falsa i que entre tots, cal que desmuntem punt per punt.

Si les raons econòmiques no justifiquen el meu acomiadament, em centro en les qüestions organitzatives o productives:

1. La Xarxa de Comunicació Local ha iniciat aquesta temporada una transició accelerada cap a la plataforma de continguts, passant a ser un ex mitjà de comunicació, en paraules dels seus responsables directes. Aquesta plataforma té una vocació de servei municipalista i compta amb els mitjans locals i comarcals, arrelats al territori, com a elements essencials per construir una autèntica xarxa de continguts compartits, amb suport d'eines digitals com la sindicada o Xip TV (primer) i l'XN (després).
   
   
2. El procés de transició ha vingut acompanyat d'un reforç del servei de proximitat i d'una ampliació notable del paper dels ens locals en la configuració dels continguts de La Xarxa, assumint una part cada cop més important de la programació des de les municipals i les televisions locals.
   
   
3. En el cas de la ràdio, que és el que m'afecta directament, aquesta temporada ha crescut l'aposta per la programació esportiva, amb un mínim de 23 hores setmanals assumides pels treballadors d'esports, sense incloure-hi transmissions, continguts per altres programes o butlletins informatius. I de cara a la temporada 2013-2014, aquesta aposta es manté ferma. Per tant, l'aposta de la direcció per enfortir el departament d'esports no es correspon amb l'acomiadament de 3 dels seus treballadors. Raons organitzatives o productives, descartades.
   
   
4. Si l'empresa considera que amb tres treballadors menys un producte pot funcionar de la mateixa manera, o bé sobrecarrega els treballadors o bé redueix la qualitat de la feina feta. I obviar aquests dos factors, o no tenir-los en compte, és una decisió política d'uns gestors que no creuen en el contingut periodístic de la Xarxa Audiovisual Local. Perquè si hi creiessin, amb un criteri just, haurien de reduir l'aposta per l'oferta esportiva de forma proporcional a la pèrdua de treballadors en aquest departament.

Com a última opció, em centro en la referència, que entenc personal, de la carta de comiat. Concretament, en l'apreciació sobre el perfil professional exigit i la nova orientació de l'empresa:

1. L'aposta pel municipalisme i per potenciar els continguts de les emissores municipals és una aposta que comparteixo plenament. Un servei públic de comunicació local ha de donar veu, en primer terme, als periodistes de territori, que són els més propers als fets, als protagonistes i a la realitat esportiva catalana. I ho ha de fer sense desmerèixer la qualitat del producte ni la cura per l'antena que tot producte radiofònic necessita tenir.
   
   
2. Aquest model entra en contradicció permanent, ja que la majoria de municipis i moltes comarques del país no compten amb emissora municipal, de manera que des de la redacció de Barcelona molt sovint hem de suplir la tasca de proximitat per buscar els protagonistes directes d'allò que volem explicar, d'allò que entenem que és especialment noticiable. Aquest debat al voltant de la distinció entre territori amb o sense emissora municipal ha estat permanent a la redacció i ha generat una tensió periodística molt interessant.
   
   
3. La relació amb els companys d'emissores municipals ha estat excel·lent i constant, arribant a un punt en què he arribat a conèixer quins són els punts forts de cadascun d'ells, disponibilitat, manera de funcionar, de quin material i temps disposen, etc. Companys amb qui hem recorregut cada dia Catalunya d'una punta a l'altra a través de la ràdio i als quals aprofito per agrair públicament la bona predisposició mostrada en tot moment, així com per la seva capacitat d'adaptar-se al nou model de La Xarxa.
   
   
4. Aquesta nova orientació ha estat evident en el departament d'esports aquesta temporada 2012-2013, i al meu parer, ens ha permès centrar el focus en allò que mereix l'atenció d'un mitjà públic de proximitat: l'esport local, l'esport de base, l'esport amateur, l'esport femení o l'esport que pateix la realitat econòmica del país. I dic esport i no futbol, perquè si d'alguna cosa n'estic especialment orgullós, és d'haver donat a conèixer què passa en el conjunt d'esports del nostre país, des de l'hoquei sub aquàtic al karate, passant pel bàdminton o l'esquí de muntanya. Realitats desconegudes i, al meu parer, profundament apassionants.
   
   
5. 

   Si hi ha un programa que recull tota aquesta vocació de servei públic en l'esport de proximitat, és el magazín En Joc que hem fet els dissabtes al matí d'11 a 14h. Un programa que ha servit per donar veu a totes aquestes realitats i en el qual he aportat el meu granet de sorra encarregant-me amb il·lusió de la producció i de la tria de continguts. 
   
   
6. Estic convençut que la direcció està especialment satisfeta del canvi de rumb que ha pres la secció d'esports en aquest darrer any, i si no ho està, té un problema greu, ja que és un departament que ha entès perfectament quina és la nova orientació de la casa.
   
   
7. He gaudit treballant en un programa diari d'esport, informació de proximitat i entreteniment, i al mateix temps, preparant-ne un altre allunyat del focus mediàtic de l'esport. Sí, m'ho he passat de conya fent aquesta feina, i l'he feta tan bé com he sabut. I per aquest motiu, considero molt greu que una carta de comiat despersonalitzada, grisa i burocràtica, posi en dubte que no m'hagi adaptat a la nova orientació de La Xarxa o que no respongui al perfil professional exigit per l'empresa. Modestament, res més lluny de la realitat.

Fetes totes aquestes consideracions, arribo a la conclusió definitiva: No hi ha raons econòmiques, organitzatives, productives ni professionals en el meu acomiadament.

És, per tant, una qüestió política*

Roger Castillo i Bosch

Periodista i regidor de la CUP a l'Ajuntament de Molins de Rei

* No hi ha política sense ideologia. Si un mitjà públic acomiada gent per raons ideològiques, en aquest país tenim un greu problema democràtic. I això, en qualsevol cas, és una simple reflexió.

El 15-M en 3 capítols

2011

Fa tot just 2 anys, un moviment d'indignació va recórrer el país de dalt a baix. Consignes clares via assemblearisme: més democràcia, menys corrupció i una aposta decidida per canviar el sistema bancari, la classe política i tot allò que anés contra els interessos del 99%. El 15-M de 2011 va ser titllat de moltes maneres, però hi havia una coincidència general en la falta d'estructures per impulsar els canvis.

En els darrers 2 anys, el pòsit del 15-M és ben present en un ampli sector social, organitzat en plataformes sectorials que dia a dia tenen més força com la marea groga d'educació o la vermella de cultura i reforçant de forma descarada les PAH o les plataformes de lluita per la sanitat pública, per posar alguns exemples.

El moviment del 15-M ha ajudat a reforçar també la perspectiva municipalista en la lluita, un factor inherent també a la CUP, que va agafant més força cada dia amb autoorganització local en molts pobles dels Països Catalans i que s'ha visualitzat amb força, per exemple, en les darreres vagues generals.

2012

Tal dia com avui, fa tot just un any, l'Ajuntament signava una renúncia democràtica bestial. Aprovava el Pla d'Ajustament i certificava ja sense embuts que les institucions locals depenen absolutament d'administracions superiors, regides per criteris neoliberals i que actuen sota els dictats dels mercats financers europeus. 

El 15 de maig de 2012 ens allunyàvem encara més de la política de proximitat, de la capacitat de decisió des dels municipis, i vèiem com la banca privada continuava enriquint-se a costa de les classes populars a través d'un crèdit obligat amb uns interessos il·legítims.

I evidentment l'estat no s'atura aquí: la submissió institucional als interessos de l'1% ha estat una constant en els darrers anys. Objectiu clar: allunyar la democràcia, el poble, de la presa de decisions reals. I si cal aniquilar el poder polític dels municipis, com planteja l'avantprojecte de llei de reforma dels governs locals, ho fan sense manies.

2013

I aquest any el 15-M ha estat el dia triat pel poder per fer una demostració de força. Concretament, de setge policial a l'alternativa i la dissidència amb el desallotjament de Can Piella, tallant l'aigua al Bloc de Salt que la gent de la PAH va alliberar i portant a judici (un cop més) la gent de Sabadell o bé registrant l'Ateneu llibertari de Sabadell per ordre i encàrrec de l'Audiència Nacional.

Actuacions paral·leles a la detenció d'Urtza Alkorta a Euskal Herria per part de l'Ertzaintza, que ha comptat amb una resposta brutal de solidaritat popular. 118 hores de resistència contra la injústicia i l'abús de poder. Unitat Popular de resistència que veiem avui mateix a casa nostra, al rectorat de la UAB, on s'han alçat barricades, i en la vaga de l'Agència Catalana de Notícies, en peu de guerra pels 7 acomiadats.

El poder també fa una demostració de força ideològica quan el Partit Popular veta el terme País Valencià en una votació a Les Corts, en un exemple d'incompetència històrica sense precedents i que va estretament lligada a accions feixistes com el boicot d'ahir a l'acte d'homenatge a Estellés a Burjassot. Blaverisme contra la realitat dels Països Catalans.

I en clau local, la plataforma Molins en Lluita denuncia a través d'un comunicat que ja són 16 les multes via ordenança de civisme que hem rebut gent de la CUP, d'Arran o del Mallolis. 16 multes polítiques d'etiqueta convergent per marcar paquet i estil a Molins de Rei.

15-M

Els 3 darrers 15-M són una constatació del conflicte: La mobilització popular (2011) xoca contra el segrest de la democràcia (2012) i la força del poder (2013). Però la mobilització popular és creixent i permanent i la classe treballadora som la immensa majoria.

El poder és ple d'escletxes convertides en esquerdes. I la unitat popular va enfortint-se, cada cop més independentista, socialista i anticapitalista. Guanyarem.

El nyap de la participació

Sembla ser que el govern municipal ha decidit tirar pel dret cap a no se sap on. La manca de rumb és una evidència des que CiU i PSC van voler substituir el Pla d'Actuació Municipal per un acord de governabilitat privat, entre dos partits, que sempre ha comptat amb el suport del regidor del Partit Popular. Una substitució feta, primer, amb la boca petita, després ja afirmant-ho públicament sense manies.

Sense destí fix viatja un govern que no compta amb el suport majoritari dels vilatans i que malgrat això, obvia el parer dels ciutadans en les decisions importants de vila. Dic que el govern tira pel dret, tot i que en els darrers mesos ha explicat el projecte als barris de la vila, una bona iniciativa que necessita molta més voluntat per dotar trobades presencials de contingut polític.

És un govern que ha apostat per explicar el pressupost amb audiències públiques, però que les ha convocat un cop totes les partides ja estan decidides i d'aquesta manera ha aconseguit generar un interès de la ciutadania proper a zero.

És el govern que ha decidit escoltar poc i malament. Com en el procés de participació de l'ordenança cívica, amb una enquesta mal plantejada que va convertir aquest procés, si li podem dir procés, en un autèntic bunyol.

I encara una altra, ben recent: El govern s'ha presentat davant els veïns per explicar la reforma del Pati del Palau de Requesens amb un avantprojecte ja tancat, decidit prèviament, un projecte que determina els usos d'un espai cèntric, singular i espaiós i en què el paper reservat als vilatans és un debat sobre si la passarel·la, la gespa o la situació dels arbres agraden una mica més o una mica menys.

L'opinió dels molinenques i molinenques sobre si ha de ser un espai de pas, de trobada, de lleure, d'activitats, d'esport o bé si ha de comptar amb una barreja de diferents usos, pel que sembla, no és rellevant.

El més interessant és l'argument que utilitzen per justificar l'absència de participació: “Com que els resultats d'anteriors processos de participació no han agradat a ningú, millor no fer-ne de nous”. I quan diuen això, òbviament tenen al cap la plaça del Mercat.

És a dir, en lloc de millorar allò que no ha funcionat, de detectar errors i aprendre'n, es deixa el procés de banda i punt. Solució fàcil. Difícilment trobareu un argument més mediocre: Renunciar a un projecte per por a que no surti bé.

Ja fa sis anys i 3 mesos que el ple municipal va aprovar el pla de participació. Ja fa sis anys que l'Ajuntament hauria de comptar amb un Reglament Orgànic Municipal i un Consell de Vila. I el que tenim, ara per ara, és una aposta política clara, però inversa: desincentivar la participació.