El 15-M en 3 capítols

2011

Fa tot just 2 anys, un moviment d'indignació va recórrer el país de dalt a baix. Consignes clares via assemblearisme: més democràcia, menys corrupció i una aposta decidida per canviar el sistema bancari, la classe política i tot allò que anés contra els interessos del 99%. El 15-M de 2011 va ser titllat de moltes maneres, però hi havia una coincidència general en la falta d'estructures per impulsar els canvis.

En els darrers 2 anys, el pòsit del 15-M és ben present en un ampli sector social, organitzat en plataformes sectorials que dia a dia tenen més força com la marea groga d'educació o la vermella de cultura i reforçant de forma descarada les PAH o les plataformes de lluita per la sanitat pública, per posar alguns exemples.

El moviment del 15-M ha ajudat a reforçar també la perspectiva municipalista en la lluita, un factor inherent també a la CUP, que va agafant més força cada dia amb autoorganització local en molts pobles dels Països Catalans i que s'ha visualitzat amb força, per exemple, en les darreres vagues generals.

2012

Tal dia com avui, fa tot just un any, l'Ajuntament signava una renúncia democràtica bestial. Aprovava el Pla d'Ajustament i certificava ja sense embuts que les institucions locals depenen absolutament d'administracions superiors, regides per criteris neoliberals i que actuen sota els dictats dels mercats financers europeus. 

El 15 de maig de 2012 ens allunyàvem encara més de la política de proximitat, de la capacitat de decisió des dels municipis, i vèiem com la banca privada continuava enriquint-se a costa de les classes populars a través d'un crèdit obligat amb uns interessos il·legítims.

I evidentment l'estat no s'atura aquí: la submissió institucional als interessos de l'1% ha estat una constant en els darrers anys. Objectiu clar: allunyar la democràcia, el poble, de la presa de decisions reals. I si cal aniquilar el poder polític dels municipis, com planteja l'avantprojecte de llei de reforma dels governs locals, ho fan sense manies.

2013

I aquest any el 15-M ha estat el dia triat pel poder per fer una demostració de força. Concretament, de setge policial a l'alternativa i la dissidència amb el desallotjament de Can Piella, tallant l'aigua al Bloc de Salt que la gent de la PAH va alliberar i portant a judici (un cop més) la gent de Sabadell o bé registrant l'Ateneu llibertari de Sabadell per ordre i encàrrec de l'Audiència Nacional.

Actuacions paral·leles a la detenció d'Urtza Alkorta a Euskal Herria per part de l'Ertzaintza, que ha comptat amb una resposta brutal de solidaritat popular. 118 hores de resistència contra la injústicia i l'abús de poder. Unitat Popular de resistència que veiem avui mateix a casa nostra, al rectorat de la UAB, on s'han alçat barricades, i en la vaga de l'Agència Catalana de Notícies, en peu de guerra pels 7 acomiadats.

El poder també fa una demostració de força ideològica quan el Partit Popular veta el terme País Valencià en una votació a Les Corts, en un exemple d'incompetència històrica sense precedents i que va estretament lligada a accions feixistes com el boicot d'ahir a l'acte d'homenatge a Estellés a Burjassot. Blaverisme contra la realitat dels Països Catalans.

I en clau local, la plataforma Molins en Lluita denuncia a través d'un comunicat que ja són 16 les multes via ordenança de civisme que hem rebut gent de la CUP, d'Arran o del Mallolis. 16 multes polítiques d'etiqueta convergent per marcar paquet i estil a Molins de Rei.

15-M

Els 3 darrers 15-M són una constatació del conflicte: La mobilització popular (2011) xoca contra el segrest de la democràcia (2012) i la força del poder (2013). Però la mobilització popular és creixent i permanent i la classe treballadora som la immensa majoria.

El poder és ple d'escletxes convertides en esquerdes. I la unitat popular va enfortint-se, cada cop més independentista, socialista i anticapitalista. Guanyarem.