dilluns, 12 de desembre de 2011

Retallen els mitjans, retallen la cohesió social del país

Són temps difícils per al periodisme. El mes de setembre hi havia 2.171 periodistes a l'atur arreu dels Països Catalans. Mil professionals més que el 2010. Una xifra que malauradament ha augmentat les darreres setmanes i que sens dubte creixerà el 2012.

La crisi econòmica i l'obsessió per les mesures d'estalvi arriben des de l'empresa privada, com el cas del diari El Punt Avui o l'ADN, que avui diu adéu, i també, sobretot, als mitjans públics.

Aquí teniu un mapa col·laboratiu sobre les retallades als mitjans de comunicació, creat per la periodista Txell Costa. Francament interessant, i que mostra l'abast del problema:


Totes les retallades/tancaments són importants, però n'hi ha tres que malauradament brillen amb llum pròpia.

1) Televisió de Catalunya

La televisió pública de Catalunya és un model de qualitat. En la informació (context, corresponsals, proximitat, canal 3/24, Sense Ficció, 30 minuts), en l'entreteniment (Sèries i productes propis, esport, humor, telefilms...) i en la innovació (Exemples com Quèquicom?, Generació D i les propostes sempre sorpenents del departament de Nous Formats). Té canals propis de primer nivell, com el C33 o el Super 3 i com a conjunt, és un servei públic de vital importància al nostre país.

També té mancances: Poca ambició en cercar opinions als debats que parteixin de plantejaments diferents, excés de barça i d'espectacle en l'informació esportiva, i notícies explicades des d'un punt de vista estatal o del Principat, però en comptades ocasions en clau de país.

Però és evident que Televisió de Catalunya és un mitjà imprescindible en la creació d'un imaginari col·lectiu de país. El grup de periodistes Ramon Barnils mostra preocupació per la caiguda del 25% de la seva capacitat d'actuació econòmica i alerta de les conseqüències sobre l'indústria audiovisual catalana, que depèn en bona mesura d'allò que passa a TV3. L'adéu a les corresponsalies de Bogotà i Rabat és la renúncia a actuar com a televisió nacional. És empetitir-se i assumir un paper autonòmic, regional, sense una visió pròpia d'allò que passa a l'Amèrica Llatina i a l'Àfrica del Nord.

I una obvietat: TVC és l'única televisió amb un cert pes entre l'audiència que emet íntegrament en català. Que CiU retalli el seu pressupost a instàncies del PP és un acte d'irresponsabilitat cap a la nostra llengua. I no és qüestió de diners. Això el Grup Godó ho sap perfectament. És una qüestió de menystenir la importància de TVC al nostre país, i atenent al domini del castellà en l'oferta televisiva existent, de menystenir el català. 

Exemplifico el problema amb el futbol: Atenent a les audiències, hi ha gent que només mira televisió en català quan juga el barça. Bé. Però si TV3 deixa d'emetre partits en oberts de la lliga, el futbol televisiu passarà a ser una proposta exclusivament en castellà. I si TVC manté la qualitat però perd audiències en puntes de consum televsiu, també perd bona part de l'essència: ser un servei públic.

2) Ràdio Televisió de Mallorca

El Consell de Mallorca va ordenar divendres el tancament definitiu de les emissions de Ràdio Televisió de Mallorca. Aquí ja no parlem de retallada, sinó de tancament d'un servei públic. Emetia íntegrament en català. L'únic ens públic que ho feia a Mallorca.

Entitats de l'illa s'han mobilitzat els darrers mesos per evitar el tancament amb raons poderoses: Informació independent, de proximitat, necessària per garantir la llibertat d'informació de mallorquins i mallorquines. En conclusió, l'eina necessària per saber què passa als pobles i ciutats de Mallorca.

Us recomano l'emotiu vídeo de comiat que van preparar els treballadors de RTVM. Si no teniu prou temps per veure'l sencer, us deixo amb una frase que defineix perfectament el motiu del seu tancament:

"Per nosaltres, la mort d'un mitjà de comunicació públic significa pèrdua de llibertat. De fet, l'objectiu de determinats poders és tenir una societat passiva i desinformada. Una societat que no destorbi, que no opini i que no els faci front"


Per cert, celebro que hi hagi desobediència. És necessària quan el poder actua contra els ciutadans.

3) El cas de L'Hospitalet de Llobregat

El 31 de desembre tancarà Televisió de l'Hospitalet. Un cop més, un mitjà públic que emet en català. En aquest cas, a la segona ciutat amb més població de Catalunya (més de 250.000 persones). I un cop més, el govern al·lega raons econòmiques i prioritza mantenir les polítiques socials. Però el govern (en aquest cas, el PSC) oblida que està tancant un servei públic que dóna veu a les iniciatives dels ciutadans, que informa i que crea cohesió social i sentiment de pertinença a la ciutatAquí teniu el manifest dels treballadors de la televisió escrit davant els rumors malauradament confirmats pocs dies després (La ràdio continua, però d'aquella manera, sobrevivint, al límit).

Primer, la reflexió lingüística: voleu dir que L'Hospitalet es pot permetre perdre un mitjà públic en català?

I en segon lloc, les conseqüències d'aquest tancament: Fi a la informació de proximitat, a la possibilitat de saber què passa al teu municipi amb informació independent d'interessos privats. I un precedent perillós per a molts municipis del nostre país, que els propers mesos veuran com els seus governants consideren els mitjans de comunicació públics locals una despesa supèrflua i no una inversió necessària. Recentment, el nefast exemple del Maresme o més proper, el cas de Gavà o de Badalona.

La crisi econòmica, un cop més, legitima la pèrdua d'un dret dels ciutadans. En aquest cas, la llibertat d'informació. Seria bo que en qualsevol debat al voltant d'un tancament / disminució de recursos de qualsevol mitjà de comunicació públic partíssim d'una perspectiva poc habitual: Com garantim el dret a la informació (pública, de qualitat, en català, de proximitat) dels ciutadans? I tenint en compte aquesta pregunta, actuar. I fer-ho col·lectivament, tal com planteja aquest manifest.

Roger

PD: Celebro que Molins de Rei hagi recuperat els Premis de la Ràdio. Una iniciativa referent de la comunicació local i que va ser un èxit, per la qualitat dels premiats, l'organització de l'acte i els discursos encertats dels membres del jurat. Una iniciativa que demostra la vitalitat de la ràdio, plagada una temporada més de col·laboradors d'allò més diversos i amb programes de qualitat. Un mitjà públic de què espero que no se'n qüestioni mai la continuïtat, sinó com millorar, fer-lo més atractiu, arribar a més gent. Un debat que en aquest cas sí, sempre és saludable.

dilluns, 21 de novembre de 2011

Les eleccions espanyoles als Països Catalans

Aquí teniu dades i petites pinzellades d'anàlisi de les eleccions espanyoles als Països Catalans del passat diumenge 20 de novembre. En general, hi ha força pessimisme després d'aquestes eleccions a l'entorn proper.

Però no cal fer-ne un gra massa. Són resultats esperats, i en tot cas, amb escletxes de llum prou rellevants per a analitzar-los amb cert optimisme.

He comptabilitzat els resultats del Principat, País Valencià, Illes Balears i la Franja de Ponent, els territoris que han participat d'aquests comicis. I ho he exposat amb cinc apartats i una breu conclusió, que espero que siguin aclaridors. En tot cas, confio que feu les vostres aportacions per enriquir l'anàlisi i començar a debatre sobre allò que preferiu!

Participació: creix la desafecció cap a Espanya

- 2.879.014 catalans hem exercit el nostre dret a no votar als comicis espanyols. Això és un 30,32% dels ciutadans cridats a les urnes.

L'abstenció ha crescut 3,57 punts.

- En comparació a les espanyoles de 2008, pràcticament 400.000 ciutadans (396.032) han deixat de participar a les eleccions. 

L'abstenció no és l'únic indicador de la desafecció creixent de la ciutadania envers les eleccions espanyoles, la política parlamentària i els partits. La indignació dels ciutadans creix considerablement.

Indignació: No tots els votants creuen en el sistema electoral

A bona part de les dades d'abstenció hi hem de sumar:

- 101.157 ciutadans que han votat en blanc (1,55% dels votants catalans, 0,3 punts per sobre el 2008).

- 94.992 ciutadans que han fet vot nul (1,44% dels votants. Més de 50.000 catalans s'han sumat a aquesta opció en aquests comicis. Sembla que molta gent comença a descobrir la utilitat del vot nul, valgui la paradoxa)

- 59.302 vots per a Escons en Blanc (0,91% dels vots, arribant a un destacable 1,53% dels vots a la circumscripció de Barcelona. Són 48.406 vots més que el 2008, sumant els vots obtinguts llavors per Ciudadanos en Blanco i Escons Insubmisos)

- 22.770 vots per a Pirata.cat

- 13.829 vots per a Anticapitalistes

Són 292.050 ciutadans que han mostrat el seu desacord amb el sistema polític actual. És una xifra a tenir en compte, en cap cas menyspreable, i que enllaça amb l'abstenció en creixement.

El PPSOE és una proposta en decadència als Països Catalans

El sistema electoral espanyol afavoreix el bipartidisme. Per aquest motiu, partits com IU o UPyD estan infra-representats al Congrés dels Diputats en relació als vots obtinguts arreu de l'estat. I per aquest motiu, PP i PSOE mai aplicaran una reforma del sistema electoral, perquè en són els grans beneficiats.

Als Països Catalans, l'opció PPSOE és la majoritària, però perd pes respecte als anteriors comicis. En faré un breu anàlisi per separat, però que quedi clar: l'opció PPSOE perjudica greument la llibertat social i nacional del nostre país.

- El PP és la força més votada al conjunt dels Països Catalans, amb el 35,80% dels vots i 2.334.317 vots. Ha aconseguit 5 diputats més que el 2008. Tot i això, no ha crescut tant com la marea blava dels mapes sembla indicar: només ha sumat 88.696 vots més que l'any 2008.

- El PSOE és el principal causant de l'èxit popular. S'enfonsa estrepitosament gràcies a la nefasta gestió de la crisi del govern Zapatero i la manca de credibilitat d'un projecte polític que ha actuat contra les classes treballadores al llarg dels darrers anys. En concret, perd 1.286.024 vots i 16 diputats. Són dades aclaparadores.

- Així doncs, més del 65% dels votants han apostat pel PPSOE o la síntesi de l'espanyolisme que representa UPyD. Pot semblar una xifra altíssima. De fet, ho és. Però és una xifra que queda força lluny del 76% de ciutadans que van optar per les mateixes opcions el 2008.

- Al País Valencià el PP perd més de 25.000 vots. Tenint en compte que a Castelló millora resultats i a Alacant els manté, la debacle arriba a la circumscripció de València, on en perd 30.000. 

- Al Principat, el PP guanya més de 100.000 vots, però és incapaç d'igualar els seus millors resultats en uns comicis que eren més que propicis per a ells. Es queden amb 11 diputats. Precisament 11 són els diputats que perd el PSOE de Carme Chacón. Els pitjors resultats de la història, amb 14 diputats.

- El PP ha estat la força més votada en poblacions importants del país: València, Palma, Tarragona, Alacant, Castelló, Elx, Castelldefels, Maó o Corbera d'Ebre (Pel seu simbolisme i perquè té un alcalde republicà). Tot i continuar tenint un suport electoral similar, creix en influència.

- A les Illes, tots els municipis elegeixen PP, excepte Capdepera, en què 8 vots de diferència (1.525. a 1.517) donen la victòria al PSOE.

- A la Franja de Ponent també hi ha debacle socialista. El PSOE perd un de cada tres vots obtinguts el 2008. El PP en guanya més de 2.000 (passa de 11.109 vots a 13.242) i és la força més votada.

- Un apunt especial mereix UPyD: suma 204.384 suports electorals. 145.000 més que els obtinguts el 2008 entre ells i Ciutadans. De mica en mica l'espanyolisme de centre es fa un espai al nostre país. Caldrà estar alerta.

Davant les polítiques de dreta, els ciutadans trien la dreta

L'error més greu del PSOE és la incoherència de l'acció política amb els seus referents històrics i les sigles que misteriosament encara manté el partit. Zapatero ha apostat per complaure Europa aplicant polítiques econòmiques de perfil neoliberal. I això té conseqüències.

Cal recordar la nefasta reforma constitucional o la injustificable reforma laboral, entre altres atacs als drets dels ciutadans.

En aquestes eleccions la dreta creix, és cert. Però la dreta disfressada d'esquerra cau en picat. Els votants han apostat per la dreta que es reconeix dreta.

- 323.534 votants nous ha aconseguit la dreta (PP + CiU) arreu dels Països Catalans. En total són 3.348.580 persones que han decidit apostar per opcions dretanes. Són resultats preocupants.

- Aquells que vegin els resultats en clau d'avalar retallades que tinguin present una dada. És només el 35% de les persones cridades a les urnes. Les lectures polítiques són complexes. I a mi, les dades, m'indiquen que el 65% de la població no entendria més retallades.

- CiU triomfa en grans ciutats històricament socialistes. Barcelona, la primera. Però també Lleida, Girona o Mataró. També guanya a Vilafranca, Igualada, Granollers o Molins de Rei. Es converteix per primer cop en la força més votada ens comicis espanyols al Principat.

- Els resultats de CiU no són extraordinaris. Com alertava el politòleg Jordi Muñoz a twitter, té uns 0,8 vots a les espanyoles per cada vot obtingut a les autonòmiques, un diferencial que es manté estable. El que és extraordinari, reitero per enèsima vegada, és la caiguda del PSC.

- De la davallada del PSOE també en surt beneficiada IU (+ICV+CHA), que guanya pràcticament 200.000 votants i s'enlaira fins els 471.964 i 4 diputats. Possiblement, una part d'aquests votants han renunciat a l'habitual vot útil cap al PSOE en entendre que Rubalcaba i companyia no tenien cap possibilitat de governar.

Opcions autonòmiques / nacionals en creixement

Les opcions nacionals són escasses, la veritat. Normalment pensem autonòmicament com a país. Però en qualsevol cas, les dades indiquen que:

- La suma d'escons de CiU (16) i ERC (3) és el millor registre del nacionalisme català en unes espanyoles al Principat. ERC continua el cicle de davallada electoral i aguanta pels pèls el diputat de la circumscripció de Girona (Com tenim el vot per correu? encara el poden perdre en favor del PSOE?)

- Hi ha 5 municipis en què ERC ha estat el partit preferit dels electors: La Torre de Fontaubella, Fulleda, Blancafort, Esterri de Cardós i Rasquera, el municipi més gran dels 5, que no arriba als 1.000 habitants.

- Compromís entra amb un escó a València. Per primer cop, el nacionalisme valencià aterra a les corts de Madrid. Caldrà veure què hi podran fer. Bé, per primer cop, no. El 1936 ja en van tenir un!

- PSM-IV-EXM-EQUO obté 31.378 vots i el suport de més del 7% dels illencs. És una dada comparativament bona, en creixement. Però trencar la barrera del bipartidisme serà complicat.

A tall de conclusió

Difícilment avançarem cap a un país més lliure participant en unes eleccions espanyoles. Que consti que respecto plenament aquells que decideixen fer-ho, però des d'una òptica d'esquerres i independentista no entenc el concepte "tenir veu pròpia a Madrid". 

Si volem construir un país lliure i socialment just, cal que treballem dia a dia per a aconseguir-ho, mobilitzant-nos quan fa falta (constantment) i sumant complicitats des de les lluites petites, locals, honestes. Amb educació, respecte i constància. Som un poble en moviment i les idees, el treball i la coherència diària han de ser la nostra veu permanent.

dijous, 17 de novembre de 2011

#17N: Una vaga en defensa de l'educació

L'educació és essencial per a ser persones més lliures. Aprendre ens permet entendre, guanyar autonomia i decidir per nosaltres mateixos. La formació és bàsica per adquirir habilitats i coneixements per a emprendre projectes. Enforteix les relacions socials i empeny a participar per a transformar allò que no ens convenç. Genera empatia, solidaritat i compromís, des d'una visió crítica de la realitat.

L'educació és un niu d'arguments per a combatre la incoherència i la mentida, per desarmar el militarisme, denunciar el racisme i atacar el feixisme. Per a no caure en l'individualisme i per a ridiculitzar el capitalisme. Fomenta la democràcia, la justícia, el pluralisme i la responsabilitat. Crea ciutadans. O, dit en paraules de l'Àngels Martínez Castells en la xerrada organitzada per la CUP Molins el dissabte 5 de novembre, persones autònomes i solidàries. 

Per tant, l'educació, senzillament, és necessària. El que cal preguntar-nos és on ens formem? On aprenem? On ens eduquem? O dit d'una altra manera: n'hi ha prou amb l'educació formal: bàsica, secundària i superior?

Per a garantir una educació permanent, forta i crítica, ara mateix, no n'hi ha prou amb seguir totes les fases del sistema educatiu. Que no se'm malinterpreti: crec que és bo formar-se molt més enllà de l'educació obligatòria, fer el batxillerat, la formació professional, carrera universitària, postgrau, màster, i el que cadascú cregui convenient. Però també considero que cal submergir-se en el món de l'educació no formal.

Un àmbit en què el lideratge correspon a esplais i caus. Associacions que treballen valors a partir del lleure i que són un motor d'activisme social importantíssim. També els referents nacionals, com Esplac o Escoltes Catalans. Un àmbit, l'educació no formal, en què també cal incloure-hi la participació en casals de joves, ateneus, entitats culturals, esportives, ecologistes. Especialment, els moviments socials transformadors. Els voluntariats lingüístics, les associacions veïnals, sindicats, les Ampes i l'educació per a adults. I també les mobilitzacions al carrer, la militància i les xerrades de tot tipus. En definitiva, tots aquells elements que generen consciència social i acció col·lectiva. Tot això també ajuda a formar, a pensar. Tot això també forma part de l'educació.

I dic que ara més que mai és necessari complementar el sistema educatiu formal amb l'educació no formal perquè el primer grinyola en una fase crucial: el món universitari. La Universitat és un espai d'aprofundiment, de coneixement, de recerca. En això estem tots d'acord.

El problema arriba quan es prioritzen criteris d'eficiència econòmica en detriment dels criteris acadèmics i de la socialització del coneixement. I des de fa uns quants anys, el procés de privatització i mercantilització de la universitat a través de l'Espai Europeu d'Educació Superior i el Pla Bolònia posa en perill el present i el futur dels estudiants universitaris. I l'Estratègia Universitat 2015 encara aguditza més aquesta situació. Si teniu temps, podeu fer un cop d'ull a aquest document del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC):



És intolerable que les universitats estiguin al servei del teixit empresarial. Per exemple, és inconcebible que els consells socials (o juntes de govern) de les universitats puguin estar formats, entre altres, per representants provinents del capital privat.

I això arriba en paral·lel a la privatització del coneixement, amb pujades del preu dels crèdits dels graus i dels màsters, mesures que dificulten l'accés a l'educació superior a les classes baixes de la societat i que perpetuen un greu desequilibri d'oportunitats. O bé l'aplicació d'horaris que impedeixen treballar i estudiar simultàniament, que en el fons, tenen les mateixes conseqüències.

I la crisi és el moment propici per afegir-hi retallades al personal laboral, als grups de recerca i d'investigació, al professorat o bé a les beques per a estudiants. Ho explica a l'Altraveu la Maria Garcia, portaveu nacional del SEPC, i de tot plegat també en parlem en una tertúlia posterior amb en David Manuel Vázquez, l'Irene Esparza i el Carles Ros, tres joves molinencs universitaris. Ho podeu escoltar aquí mateix:

També ho expliquen detingudament l'Arnau Mallol i el David Carmona en aquest article publicat a l'Accent i ho recull el manifest de la Plataforma Unitària en Defensa de la Universitat Pública.


En qualsevol cas, la protesta d'aquest dijous és necessària. I cal que tothom s'hi sumi amb força i la doti de continuïtat els propers dies, setmanes, mesos i anys. I també cal que els alumnes d'instituts de secundària s'hi sumin, perquè d'aquí a poc temps en seran els principals protagonistes i també els grans perjudicats.

Si l'aposta per sortir de la crisi és retallar en educació i debilitar la investigació, cal dir ben alt i ben clar que és un greu error que perpetua la crisi. Cal apostar encara més per l'ensenyament públic, perquè genera coneixement i formació, i per tant, persones més capaces per afrontar la crisi (permanent) amb empenta i creativitat. Persones, en definitiva, ben educades.

dijous, 3 de novembre de 2011

De retallades i mobilitzacions

Ahir vam fer el debat d'ordenances fiscals al Ple de l'Ajuntament. Un cop més, un debat marcat per les fortes retallades socials que estem patint, especialment per part del govern de la generalitat:

Deixa de pagar més de 150.000 euros en àmbits com les escoles bressol, l'escola de música, en cooperació o en serveis socials. Diners que ha d'assumir l'Ajuntament per garantir aquests serveis als molinencs i molinenques i minimitzar l'impacte de les tisorades.

Aquest dissabte la Candidatura d'Unitat Popular organitzem un acte informatiu sobre les retallades. Serà a les 12 del migdia, a la plaça del Molí. Ho fem per conèixer millor les alternatives de defensa dels serveis públics i per aprendre de l'experiència de moviments socials com Dempeus per la Salut Pública, l'Ustec o el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans. Gent que fa anys que treballa per garantir drets universals com la sanitat i l'educació.

I dilluns, com ja és habitual, a les vuit del vespre Molins contra les retallades convoca a manifestar-se. Serà el quinzè dilluns consecutiu de manifestació i com és habitual, allà hi serem. I aquest cop espero que la marxa cap al CAP sigui multitudinària.

Tothom és imprescindible en la defensa dels serveis públics. Sortir al carrer durant una hora, alçar la veu i defensar els drets socials més bàsics és una bona inversió del nostre temps, sens dubte. Una reivindicació necessària, que enforteix la igualtat, la cohesió social i ens uneix a veïns i veïnes en una causa justa.

Ens manifestem per protestar contra les retallades socials i per proposar alternatives. Perquè n'hi ha moltes, moltíssimes. Combatre el frau fiscal, aplicar l'impost de successions, gravar impostos als bancs, reduir la despesa militar, retallar alts càrrecs i sous o acabar amb l'espoliació fiscal que pateixen els Països Catalans per part de l'Estat Espanyol. 

I de fons, un canvi de model financer que situï l'economia al servei dels ciutadans i que deixi de treballar en favor de les classes benestants i de l'especulació.

Tenim idees, tenim propostes i continuarem mobilitzant-nos per deixar clar que allò de “les retallades són necessàries” no ens ho empassem. En defensa del sector públic, ens veiem dissabte, i si no, fins dilluns!

Raó del regidor a Ràdio Molins de Rei (03-11-2011)