2012

Municipalisme

Fa 5 anys, el mes de gener de 2007, sorgia el nucli de la CUP a Molins de Rei. Aquest 2012 ho hem celebrat amb un estand especial a la Fira de la Candelera o amb una calçotada amb concert de Pau Riba, però també amb moltíssima feina que potser no hem transmès prou bé, malgrat els butlletins, la ràdio, la tv, els correus, la web, els vídeos i les xarxes socials. Millorem Molins també des de l'Ajuntament, per exemple, amb les aportacions fetes al Pla Local d'Habitatge. Amb debats via assemblea oberta. Amb manifestacions, concentracions i dormint a la sala de plens. Treball local per la construcció nacional i un canvi de paradigma econòmic global.

Educació

Aquest any milers de mestres han educat, també, des del carrer. Acompanyats d'estudiants i de pares i mares. Mobilització permanent que el 29 de febrer s'enfortia amb una de les nombroses vagues d'estudiants d'aquest any, amb continuïtat el 22 de maig i en unes quantes ocasions ja al curs 2012-2013. A Molins ha nascut el Sindicat d'Estudiants del Lluís de Requesens i la comunitat educativa s'ha unit en assemblea per combatre les retallades a l'escola pública. 15 mestres menys, 86 alumnes més. Això sí, els esplais i el Cau estan en bona forma i ha nascut Vincles, un grup de criança a Molins de Rei. També hem après a construir esperança.

Feina

Començàvem l'any amb una dada nefasta, de 1751 aturats a Molins de Rei i l'acabem amb més de 2000 persones sense feina, una xifra superior ja al 15%. Els que tenim feina, en certes franges d'edat, ja som l'excepció. Els drets de la classe treballadora han estat trepitjats durament amb la reforma laboral espanyola del mes de febrer. A la vila n'hem tingut un tast evident. I aquesta llei lesiva així com les retallades van conduir-nos a una vaga general el 29 de març, que tindria continuïtat en la vaga general del passat 14 de novembre. Dues jornades de lluita amb un ampli seguiment a Molins de Rei i amb la força al darrere de Molins en Lluita, una plataforma netament anticapitalista. Cal anar a l'arrel del sistema per posar punt i final a la desesperació.

Associacionisme

Gaudim d'un teixit fort i viu que és el motor de Molins de Rei. Vila d'entitats, d'actes al carrer i de gastronomia popular. L'Ateneu Mulei brilla amb llum pròpia. El mes d'abril celebrava el 5è aniversari amb la certesa de ser el darrer en l'actual local. El 2013 farem un salt cap endavant amb un local cèntric, més gran i que ha de ser un autèntic espai de trobada a la vila. Un espai, com també ho és La Mola, capaç de sacsejar consciències i generar alternatives. En l'àmbit esportiu, innegable esforç de l'AEM amb la Milla de la Candelera, i en l'àmbit veïnal, la Rierada ha aconseguit el seu local social amb un esforç brutal. Associats som més forts. 

Democràcia

Fa temps que denunciem una triple crisi: social, nacional i democràtica. I aquesta darrera és imprescindible per resoldre les dues primeres. El 2012 ha estat un any en què hem avançat en participació popular i enfortit la salut de moviments socials, cooperatives i economia solidària. D'altra banda, els mercats financers han seguit guanyant quotes de poder. El mes de maig l'Ajuntament de Molins de Rei aprovava el Pla d'Ajustament, un segrest en tota regla del municipalisme com a camp d'acció política. Més neoliberalisme, menys participació. Menys participació, més crisi social i més crisi nacional.

Cultura

La cultura va calant com a eina de transformació social i humana. El 13 de juny, amb l'actuació de Nyandú, tancàvem la primera edició del Cicle de Músiques Invisibles, que reprendrem el 2013 i que ha tingut tan bona resposta com la iniciativa comarcal Pop a Prop. Un mes de juny en què també vam gaudir de l'estrena de Grallioli durant la Revetlla de Sant Joan i un any en què ha nascut el projecte Baketospel o la primera colla de diables infantils de la vila. L'any en què Matossers han celebrat el 10è aniversari ja a la Federació Obrera i com Metal Defenders també ho han gaudit als carrers. L'any en què grups sorgits del poble com Balancí o Ed Tulipa s'han anat fent grans i en què els Pastorets han decidit fer un salt endavant. Tots som creativitat.

Independència

A Molins de Rei hem passat de la Consulta sobre la independència del 28 de febrer de 2010 a la Marxa per la Independència del 20 de juliol de 2012. I des de l'octubre, som territori català lliure i sobirà per acord de ple. A Catalunya, de la manifestació pel dret a decidir de juliol de 2010 a la manifestació independentista de l'11 de setembre de 2012. L'independentisme continua creixent i és més fort quan el lliguem amb la justícia social. Aposta indestriable per garantir el futur del nostre poble. Som Països Catalans i caldrà seguir mobilitzar-nos arreu del territori. Volem sobirania econòmica, independència total.

Solidaritat

La mobilització al carrer té una resposta sistèmica del poder via repressió. A Molins de Rei, ho hem viscut de prop després de la vaga del 29-M. Primer, amb la presència d'un vilatà a la Llista de Puig, aquella còpia barata de règims antidemocràtics. Després, al mes d'agost, quan el company Enric Piera va rebre l'expedient administratiu que el responsabilitzava de l'organització dels actes de la Vaga general a la vila. Finalment, 3.000 euros de multa i una resposta contundent via vídeo i també via moció al ple, aprovada malgrat els vots en contra dels regidors convergents. I més enllà d'això, dues manifestacions per l'alliberament dels presos polítics. Hem d'estar en permanent alerta solidària.

Futur

La festa major del mes de setembre arribava amb una gran notícia: el naixement d'Arran Molins, l'organització juvenil de l'Esquerra Independentista, que agafa el testimoni de l'AJEIM. Als Països Catalans, l'atur juvenil supera el 50%. Es dispara el preu del transport públic (puja un 18,91% en menys de 2 anys) i les matrícules universitàries van camí d'encarir-se un 150% en només quatre anys. D'una generació perduda estem passant a un col·lectiu immens de persones disposades a plantar cara. Només lluitant tenim futur.

Unitat Popular

Votar amb convicció en unes eleccions al Parlament és novetat per a molts de nosaltres. I sorprèn que ho fem partint de la base que el municipalisme és el camp d'acció preferent. La CUP va decidir presentar-se a les eleccions autonòmiques del Principat de Catalunya el dissabte 13 d'octubre, en una Assemblea Nacional molt concorreguda al Foment de Molins de Rei. La campanya va servir per difondre el projecte de la Unitat Popular i sumar-hi nombroses organitzacions polítiques i moviments socials. Des del dia 25 de novembre, tenim veu al Parlament, un altaveu més per difondre les lluites socials, allò que ens dignifica col·lectivament.

Socialisme

El 2012 hem patit un desmantellament brutal del sector públic. Però també hem après a combatre la tesi de la privatització necessària. El mes de novembre la CUP Molins organitzàvem una xerrada per no pagar l'euro per recepta. Ens fan repagar però ens posem Dempeus. El mateix mes, es confirmava la venda d'Aigües Ter Llobregat a Acciona. L'Aigua és Vida i seguirà pujant de preu si ens anem empassant el seu deliri neoliberal. I quan diem no vull pagar ens referim, també, als beneficis de La Caixa via Abertis. Malvenen el present, hipotequen el futur. I la PAH amb els desnonaments i Cafè amb Llet amb la corrupció sanitària han destapat la mancança d'un model, el capitalisme, en crisi permanent.

Llengua

Aquest desembre ha començat el primer campionat d'Aparaulats de Molins de Rei, iniciativa a càrrec de Mots i Més a Molins que fomenta l'ús social del català a través del joc. També en aquest mes el ple de Molins de Rei ha declarat el ministre d'educació espanyol José Ignació Wert persona non grata per la seva proposta neofalangista de relegar el català a llengua educativa residual al conjunt dels Països Catalans. Els atacs han pujat dos o tres nivells de cop i la resposta passa per la desobediència, la denúncia i la insubmissió.

El país que volem

Ara que la independència s'ha instal·lat de ple al centre del debat polític, només podem anar cap endavant. És un procés irreversible i engrescador. L'independentista, un cop assumeix la seva condició, ja no fa marxa enrere. Som molts però encara serem molts més.

Convé que comencem a pensar quin país volem. I crec que aquest debat queda erròniament en un segon terme. Hi ha molts elements que, al meu parer, cal posar ara sobre la taula. I en destacaré dos:

El primer, el territori. Quan defensem els Països Catalans cert independentisme habituat a la grisor ens adverteix amb arguments tipus: Però si a València són peperos!

Llavors, un dia apareix un partit com Ciudadanos, que viu de l'exclusió i l'estafa ideològica, per proposar una divisió del Principat: “Que Girona sigui catalana i Barcelona espanyola”. I tots, absolutament tots, ens indignem i ens mofem de la seva estupidesa. I en canvi, quan algun il·luminat proposa que Vinaròs sigui localitat espanyola i Alcanar poble català, hi ha independentistes que ho entenen i ho troben normal.

Que hi ha ritmes diferents al nostre país en el procés d'independència és evident. Però quan pensem en les Illes, la Franja, Catalunya Nord o el País Valencià, seria convenient que féssim una mirada enrere per veure on érem fa 10 anys al Principat i on som ara. La construcció nacional passa per convèncer des dels arguments, no per deixar-se vèncer des de les renúncies.

El segon element és la Unió Europea. Sembla que hi ha una majoria que en vol formar part com a estat. Deixeu-me expressar el meu absolut desacord.

Anar a parar a la Unió Europea és substituir la dependència amb l'Estat Espanyol per la dependència amb Brussel·les. Allò que la saviesa popular qualifica de sortir del foc per caure a les brases. La Unió Europea és una unió d'estats capitalistes, que protegeix els forts i castiga els dèbils. I cal entendre dèbils com a classe treballadora, és a dir, la gran majoria de la població.

I és cert: ara per ara, no hi ha una alternativa sòlida fora de la unió. Però és important recordar que hi ha països que no formen part de la Unió Europea com Suïssa, Noruega o Islàndia. Potser que comencem a creure que els Països Catalans tenim l'energia necessària per generar una alternativa de pobles europeus o de la mediterrània. Un model que respecti els drets de les persones que hi viuen i que abandoni d'una vegada per totes un sistema econòmic que ens empobreix dia rere dia.

El procés d'independència és irreversible. I convé que el dotem de contingut si no volem convertir-lo en un procés de renúncies i en una nova decepció.

Raó del regidor a Ràdio Molins de Rei. 19/09/2012

El bon periodisme

Aquest dimarts 22 de maig l'Ateneu Mulei va organitzar un sopar-tertúlia a Cal Dit amb la col·laboració d'El Llaç, Ràdio Molins de Rei i Viu Molins de Rei per presentar l'Anuari Els silencis mediàtics de 2011. Si no coneixeu aquesta iniciativa del Grup de periodistes Ramon Barnils, us recomano que feu un cop d'ull a la pàgina web i dediqueu part del vostre temps a descobrir històries que no han estat tractades degudament als mitjans de comunicació.

El format sopar-tertúlia és una proposta que el Mulei ja ha fet en altres ocasions (L'última, també a Cal Dit, amb l'historiador Xavier Díez per a parlar del seu llibre "Venjança de classe") i que funciona molt bé. Els ponents acostumen a fer intervencions inicials profundes i interessants, que per si soles ja comencen a generar debat. Ahir el Roger Palà i el Sergi Picazo, coordinadors de l'anuari Mèdia.cat, van anar molt més enllà de la seva tasca i van contribuir a centrar el debat posterior en el periodisme.

Aquí recullo algunes de les reflexions que es van anar fent i que considero especialment interessants:

1) Censura

La censura, com a tal, no existeix en el dia a dia dels mitjans de comunicació, amb alguna comptada excepció. Però difícilment veurem periodistes que escriuen en contra els propietaris del mitjà de comunicació on treballa i de les empreses que hi aporten publicitat.

Un altre aspecte que cal tenir en compte és el ritme de les redaccions, que dificulta el periodisme de qualitat, la profunditat, la investigació. No hi ha censura, però tampoc hi ha el temps i els recursos suficients per treballar temes que acaben silenciats.

2) Seguiment de temes

Una de les conseqüències d'aquest ritme frenètic de treball és la necessitat de generar nous temes, noves notícies. Aquesta velocitat genera un seguiment poc acurat d'allò que passa i no garanteix  el temps suficient per a explicar bé cada notícia. Ahir van sortir tres exemples al debat: Fèlix Millet, Gramepark i la corrupció dels ajuntaments o bé la lluita aeroportuària entre Catalunya i Espanya. Temes periodístics que van trasbalsar l'opinió pública durant un cert temps i que han desaparegut del mapa tot i que no estan resolts.

Durant la tertúlia va sortir el pronòstic Eurovegas: A partir del 3 de juny, un cop es prengui la decisió a priori definitiva de la ubicació, podria convertir-se en un tema oblidat. Ja ho veurem.

3) La crisi dels mitjans

Que estem vivint una etapa dura per als periodistes, és evident. Mitjans que tanquen, retallades de personal i salaris, incertesa laboral, etc. També pateixen els mitjans de comunicació, especialment la premsa escrita, amb retallades de subvencions i pèrdua de lectors i anunciants que obren el debat de la seva continuïtat diària i de la necessitat d'una forta subscripció popular per a sostenir-los. En aquesta línia, la gratuïtat de les publicacions digitals també està en entredit.

Una reflexió interessant, sens dubte, és entendre que més enllà del format de publicació, el periodisme ha de seguir comptant amb continguts de qualitat que li permetin exercir de quart poder democràtic. Si no és així, tots hi sortirem perdent.

4) La credibilitat de la diferència

Els mitjans de comunicació tradicionals tenen una part de continguts d'una qualitat excel·lent, en part, perquè compten amb bons periodistes i els recursos per a fer-ho. Però una bona part del seu contingut no difereix del què podem llegir als altres diaris, escoltar a les altres ràdios o veure en les altres televisions. Possiblement, per fer un seguiment excessiu de l'agenda mediàtica d'aquells qui tenen poder per a convocar actes i marcar l'agenda.

Els consumidors d'informació valoren més la diferència, els temes nous, aquells que generen aprenentatge i descoberta i que puguin ser tractats amb profunditat. D'aquí que projectes singulars com l'Anuari Mèdia.cat o el Setmanari La Directa tinguin una base molt més sòlida de subscripció o micromecenatge que els grans mitjans de comunicació (en proporció al seu volum, és clar). Projectes amb credibilitat perquè els periodistes que hi treballen creuen en el què fan i poden exercir la seva feina correctament.

5) El compromís

La subscripció forta dels mitjans de comunicació sorgeix d'aquells lectors interessats en el coneixement, en entendre què passa i per què passa. Cal que no ho deslliguem del fort associacionisme del nostre país. Qui se subscriu i aposta pel periodisme possiblement forma part de projectes col·lectius d'altres àmbits (culturals, socials, polític) i també hi col·labora econòmicament. És la comunitat de persones que són el motor del país, que el tiren endavant generant canvis des del compromís.

És responsabilitat de tots ampliar aquest "nucli" per a enfortir l'alternativa, intentant fer més bona feina i comunicar-la encara millor.

El saqueig

15 de maig. L'Ajuntament de Molins de Rei aprova un crèdit extraordinari de 3.565.371 € per fer front a les factures dels proveïdors. La conseqüència del famós Pla d'Ajustament, que intentava explicar en aquest article.

15 de maig. 15M. El dia dels indignats. El mateix dia que els ajuntaments de l'Estat Espanyol han sofert una de les humiliacions més grans de la seva història.

El mateix dia que la dignitat dels indignats assenyala culpables i demana responsabilitats, els diners dels ciutadans tornen a ser espoliats. Robats. Saquejats per lladres reincidents que no només no són jutjats ni empresonats sinó que són aplaudits fervorosament pels governants.

“Saqueig” em sembla un mot pertinent per a desgranar aquest cas. L'Estat no paga allò que ens deu i ens obliga a endeutar-nos més. Ens extorsiona amb la complicitat de la Generalitat i de la banca privada. I ens humilia.

L'Estat ens humilia perquè ens obliga a triar entre el crèdit a 10 anys o la retallada de les seves transferències un 50% durant dos anys (A Molins de Rei, això significaria deixar de rebre més de 4 milions d'euros).

Ens humilia, perquè ens obliga a aprovar el crèdit sense saber quina entitat bancària el gestionarà.

Ens humilia, perquè ens obliga a aprovar el crèdit sense saber a quin interès ens el concediran.

Això ho decidirà l'Estat. I quan ho tingui tot lligat, ja informarà als governs municipals. Estem parlant de l'operació de préstec més bèstia de la història de l'Ajuntament. És una ofensa en tota regla cap a la política local. Recentralització és un concepte que es queda molt curt. Persegueixen el control, la submissió i convertir els polítics en gestors mancats de poder de decisió.

El deute de l'Ajuntament arribarà pràcticament als 23 milions d'euros i els interessos bancaris arribaran al milió d'euros anual. Que un ajuntament que es mou en un pressupost anual de 26 milions d'euros n'hagi de destinar 1 a pagar exclusivament els interessos dels crèdits bancaris (les amortitzacions van a banda) és lamentable. Especialment quan hi ha crèdits innecessaris demanats perquè les altres administracions no paguen el què toca quan toca.

La situació és fotuda, però ens convindria plantar-nos i començar a actuar. Crear una banca pública. I mentre posem les bases per tirar-la endavant, aplicar mesures pràctiques. Per exemple, deixar de pagar els interessos bancaris. No és comprensible que les finances públiques (els diners dels ciutadans) enriqueixin organismes privats a través d'interessos. Uns interessos que al cap i a la fi són conseqüència del saqueig.

No em sembla una proposta especialment agosarada. Es tracta d'aplicar criteris ètics i responsables a les polítiques públiques. Criteris que brillen per la seva absència i que ens urgeix recuperar.

12è butlletí de la CUP de Molins de Rei

Aquí teniu el 12è butlletí de la CUP de Molins de Rei, d'aquest mes d'abril de 2012.



Espero que trobeu el moment per llegir-lo amb calma, val la pena.

Repressió

Fa setmanes, potser mesos, que després de conèixer decisions dels nostres governants em ve la mateixa frase al cap: “No pot ser. Només faltava aquesta. Ja n'hi ha prou d'aquest color”. Senzilla estupor democràtica. Absolutament ingènua. Sempre m'equivoco. Sempre hi ha sorpreses coent-se al forn. Sorpreses desagradables. Ells ho tenen claríssim. Estan predisposats a arribar molt més lluny del que és comprensible. Vaja, del que és raonable per a una persona amb un mínim sentit de l'ètica i la responsabilitat social.

Són perversos, perquè han assumit que mentir i manipular són canals idonis per governar. Especialment davant la manca d'oposició parlamentària i mediàtica de masses. Neoliberalistes cínics que s'enriqueixen desmantellant els drets col·lectius. Model "Boi Ruiz" que exporten a TV3 amb l'esperança de satisfer la cobdícia dels amics de tota la vida. Venedors del nostre patrimoni que amnistien fiscalment a compradors que actuen molt per sota del preu de mercat. Polítics que destaquen un model de país que sempre és la darrera de les prioritats. Un model, que si cal, es pot modificar segons les exigències del millor postor. Dialèctica de la transició nacional, de l'austeritat, i polítiques que ataquen els pobres pel fet de ser pobres obviant les causes de la pobresa. És època de culpar els malalts de la malaltia. De condemnar sense judici i sense acció, inventant la guerra preventiva de petita escala.

No tenen cap mena de rubor per estendre la tesi de la conspiració. Aprofiten el càrrec per dotar de credibilitat mesures pròpies d'altres temps. “Anar més enllà de la llei” com a base per posar en dubte el dret a manifestació (“ja no s'hi val dir que passava per aquí”). Algunes manifestacions, per cert, convocades des del poder d'una roda de premsa. Manifestacions de què en desconeixíem la seva certesa fins que el Conseller les va enumerar una per una. Manifestacions “possibles” que obliguen a detenir activistes per prevenir “possibles” danys. I si cal, carregar-se l'espai Schengen i canviar el codi penal.

Es tracta d'associar protesta amb violència. Violència amb Kale Borroka. Kale Borroka amb antisistemes. Antisistemes amb delinqüents. Delinqüents amb estrangers. I mentrestant, detenir exclusivament gent organitzada. De l'Esquerra Independentista, de les Universitats, de les Assemblees d'Indignats o dels Sindicats. L'estratègia de la repressió que té com a únic argument la criminalització de l'alternativa.

Queda clar que La Llista de Puig és només un pas més. Lliçó apresa. Només faltava aquesta, ja n'hi ha prou d'aquest color, però ells encara somien camps per córrer i drets per espoliar. En aquest cas, són 68 persones assenyalades. Vulnerant la llei de protecció de dades, però això no és rellevant. Persones retratades per vés a saber qui. I vés a saber quan. El dia de la vaga General, sí. Però són fotografies que desinformen en el moment en què estan tretes de context. Gent que no podem saber si està bolcant un contenidor o si s'està protegint de l'impacte de les bales de goma. De fet, això tampoc és rellevant. Aquí l'interessant és el concepte de participació ciutadana que volen vendre. Volen que participem per delatar-nos entre nosaltres. Delatar per aconseguir mèrits socials. Estendre la por molt més enllà de les vagues, protestes i manifestacions. Normalitzar-la convertint els ciutadans en policies. Convertir la por en quotidiana.

Per als nostres governants, aquells que estem organitzats en la cultura democràtica som presumptes sospitosos abans que presumptes innocents. D'aquí a unes setmanes, possiblement ja serem presumptes culpables. És una espiral insòlita. De tant anunciar les línies vermelles al final les han creuat ells. Cal que reaccionem en defensa dels drets col·lectius abans que els acabem perdent tots. Com deien els companys de València: "Som el poble, no l'enemic". Ja n'hi ha prou d'aquest color!

L'educació imprescindible

L'educació en el lleure és una eina de transformació social. És educar des del joc, participar, experimentar. Respectar, compartir, i d'aquesta manera viure en primera persona la solidaritat. És arrelar-se a l'entorn: al barri, al poble i al país. Conèixe'l i estimar-lo. I partint d'aquí, entendre altres cultures des del respecte i la curiositat.

L'educació en el lleure és un exemple de democràcia avançada. Assemblees. Joves compromesos. Pares i mares implicats (i activament, que no és fàcil). És aprenentatge col·lectiu que parteix d'un projecte comunitari. Nens i nenes que es van fent grans incorporant el debat i el consens en el seu ADN. Que van assumint una visió crítica del món. Que el van comprenent amb la mateixa rapidesa que creix les seves ganes de canviar-lo. Adolescents precoços en responsabilitat. Joves que acumulen una experiència associativa inesborrable. Persones que van a contracorrent perquè és la millor forma d'avançar.

L'educació en el lleure no té una fiabilitat absoluta. L'aprenentatge no tindrà continuïtat en tots els nens i nenes. Ni compromís en tots els monitors. Ni participació en totes les famílies. Hi ha errades i oblits propis d'un projecte en constant moviment. Un dia a dia que dificulta una estratègia profunda, que d'altra banda no tindria sentit sense la velocitat frenètica d'aquest dia a dia. Són errors de creixement. Desencerts compensats per la il·lusió i l'esforç. Il·lusió i esforç que superen a bastament qualsevol crítica rebuda. Il·lusió i esforç que són un contrapunt de la mediocritat predominant entre el poder del nostre país. Il·lusió i esforç, que pel sol fet de ser-hi, genuïnament, ja són un contrapoder.

L'educació en el lleure és la llavor de la coherència. En les relacions properes, íntimes, i en les relacions col·lectives. És l'inici del procés vital col·lectiu. Un procés que multiplica l'associacionisme de forma exponencial, en quantitat i qualitat. Un esquema clàssic (nen - monitor - pare) que s'adapta al teixit associatiu (Esplai/Cau – Casal de Joves – Ateneu) amb absoluta permeabilitat. Una evolució que enforteix el barri, el poble, el país i el món. Que amplia l'alternativa. Que aprofundeix en l'esquerra. Que conflueix amb els altres motors generadors de canvi històric (militància política, social i cultural).

L'educació en el lleure, com deia al principi, és una eina de transformació social. I com a tal, és imprescindible.

Aquest 2012 fa 20 anys que vaig entrar a formar part de l'Esplai l'Agrupa i aviat en farà tres que vaig decidir plegar. Hi he passat tres quartes parts de la meva vida. Com a infant tinc grans records, centenars d'anècdotes, totes elles molt viscudes. Records inesborrables. Com a monitor, vaig aprendre un munt de coses de cadascun dels infants que vaig portar. Dels petits als Joves 3. I dels monitors amb qui vaig compartir reunions, assemblees, cases de colònies, rutes i festes. Com a coordinador, entre altres decisions, vaig participar del canvi cap a Esplac. Un canvi que no només ha estat ideològic, de model. També ha generat relacions amb altres esplais, fent territori, i un aprofundiment important en la formació a través de l'Escola Lliure el Sol.

Aquest 2012 Esplac celebra el 30è aniversari. Com l'Esplai l'Agrupa. El mes de maig arriba intens, carregat d'activitats com l'Esplaiada, a Ripoll, o la Festa de la Primavera, a Molins de Rei. És precisament durant el mes de maig que l'energia de l'esplai s'intensifica. Quan es visualitza al carrer amb trobades col·lectives obertes. Activitats que són el punt i seguit d'una feinada que fa mesos que s'està preparant. Un projecte educatiu pensat democràticament. Amb il·lusió i esforç. Amb coherència. Celebrem, doncs, amb alegria, el passat, present i futur de dos projectes necessaris.

Per molts anys!

Violència post vaga general

Article publicat al Setmanari Directa número 268. 11 d'abril de 2012. Observatori dels mitjans.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

El divendres 30 de març els 4 principals diaris en català (La Vanguardia, El Periódico, El Punt Avui i el Diari Ara) van dedicar la portada sencera a la vaga general. La majoria van apostar per il·lustrar les protestes al carrer i contraposar-les els incidents dels “violents” (coincidència absoluta en emprar aquest qualificatiu). La Vanguardia es va desmarcar de la resta oferint una única fotografia d'un comerç en flames.

A les pàgines interiors, El Periódico, El Punt Avui i l'Ara prioritzen el seguiment de la vaga, les repercussions polítiques i les protestes massives per davant de les accions violentes, que ocupen una de les setze pàgines que els tres mitjans dediquen a la vaga.

La Vanguardia, per contra, només dedica una fotografia en 14 pàgines a la manifestació, una imatge que no veiem fins la pàgina 50 (economia). Abans d'arribar-hi, tres imatges a la secció de política per il·lustrar la “Batalla campal” i un curiós seguiment al Viure, en què el diari del Grup Godó ens mostra la platja de Barcelona plena de gent el dia d'una vaga general.

Els dies següents, La Vanguardia passarà dels “violents” a la “guerrilla urbana” per acabar donant veu als qui demanen un canvi penal per “equiparar el càstig dels vàndals al terrorisme”, abans de la coneguda roda de premsa de Felip Puig.

Tot i que tots els diaris fan referència al nombre de ferits el mateix divendres, no és fins diumenge que comencen a fer-se ressò dels ferits greus causats per la policia.

La marca BCN taca el diari Ara

Menció especial mereix l'edició de diumenge 1 d'abril del diari Ara. “Els aldarulls taquen la marca BCN” era el titular de portada, amb una imatge que ocupava més de mitja plana.

A les pàgines de societat descobrim que el titular es basa en el ressò dels fets a la premsa internacional i en el parer de dos “especialistes en comunicació” que asseguren que les fotografies dels aldarulls són “molt perilloses” i que “castiguen de manera molt dura la imatge de Barcelona al món”. Una de les expertes també hi veu una lectura positiva, en tant que situa la capital del Principat com a “ciutat inconformista, al mapa de les ciutats indignades com Nova York”.

L'estupefacció augmenta quan seguim llegint i descobrim que “El sector turístic creu que no hi haurà perjudici” i que “Turisme de Barcelona i l'Associació Catalana d'Agències de Viatges no estan d'acord amb l'alarma”. Refermen aquesta opinió dos professors universitaris especialistes en turisme. El text va acompanyat d'una entrevista a Pere Duran, Director General de Turisme de Barcelona, que considera que “el ressò dels aldarulls ha sigut normal” o que “no tindrà cap repercussió per a l'activitat turística”. La crònica acaba amb un paràgraf demolidor “Els disturbis, convertits en atracció turística”.

Que l'Ara consideri que l'opinió de dos experts en comunicació té més pes que el parer dels representants del sector turístic és com a mínim discutible. Però titular “Els aldarulls taquen la marca BCN” en portada és triar una sola versió dels fets, prioritzar la polèmica i amagar la realitat. 

Violència

En quatre dies hem passat de denunciar la reforma laboral al carrer a parlar sobre canvis legislatius per endurir el codi penal. No és precisament això el que vam reclamar centenars de milers de persones als carrers de Barcelona. Aquest post vol desmuntar la teoria de la violència que hem escoltat, vist i llegit per tot arreu.

Dijous 29 de març. Vaga general. Manifestacions diverses al centre de Barcelona. No sé si hi ha infiltrats dels Mossos d'Esquadra entre els violents. Hi posaria la mà al foc, però a risc de cremar-me, em conformo en exposar els meus dubtes. En altres manifestacions ho hem pogut comprovar a través de gravacions concloents, però el dia de la Vaga General no en tinc constància documental. 

En qualsevol cas, hi ha persones que actuen amb violència. Siguin qui siguin, pensin el què pensin. No és responsabilitat dels manifestants aturar-los, perquè exercint la violència es desmarquen de la protesta. És responsabilitat de la policia. I aquí hi ha la clau de tot plegat.

Algú s'ha preguntat perquè els incidents violents es van produir a Barcelona i no a una altra ciutat? 

* Som la capital europea dels disturbis, com intenta fer-nos creure el Grup Godó?

---> Senyors provincians: ahir hi va haver una manifestació a Frankfurt amb 450 detinguts: rigor, si us plau.

* És que els violents volen tacar la marca BCN, com apunta el diari Ara?

---> El mateix diari responia que no a les pàgines interiors donant veu al sector turístic: Sense comentaris.

* Potser el nombre de "guerrillers urbans" ha crescut exponencialment i ja en són 2.000?

---> El perfil de les persones empresonades em porta a pensar que els "2.000 guerrillers" continuen al carrer.

M'inclino, més aviat, a pensar en una estratègia policial. Una estratègia al servei de la repressió que vol generar violència. Perquè si algun aspecte ens diferencia de la resta de ciutats en vaga és la nostra policia.

A primera hora de la tarda, a les diverses manifestacions de Barcelona es podien veure algunes persones (Jo en vaig veure una i no crec que en fossin gaires més) amb un martell a la mà. Portar un martell en una manifestació no és gaire normal. Si jo ho vaig veure, entenc que també ho va poder veure la policia. I entenc que la seva feina era desactivar aquestes persones.

Ans al contrari: En cap moment els Mossos d'Esquadra es van apropar a ells, tot i veure com eren els únics causants de les destrosses. Mentrestant, la policia impedia el pas de diferents manifestacions que havien de sortir de Plaça Catalunya, generant un malestar creixent. Un malestar, no ho oblidem, justificat per l'agressivitat d'una reforma laboral que perjudica a tots els treballadors.

Passades les sis de la tarda, els Mossos uniformats, sense identificació un cop més, van començar a actuar. Una actuació que va anar in crescendo passant de les càrregues a les pilotes de goma i als gasos lacrimògens amb total impunitat contra manifestants pacífics. Tot això genera ferits, molta por i més violència. I ajuda a crear una desitjada batalla campal en què els contenidors acaben important més que les persones. I més ferits, i més confusió, i més detencions... i pànic generalitzat.

La conclusió, al vespre, era ben diferent. Els manifestants havien passat por a causa única i exclusivament de l'actuació policial. Ciutadans que s'ho pensaran dues vegades abans de tornar a una manifestació. D'altra banda, els ciutadans que no s'havien manifestat no paraven de veure imatges d'un conflicte entre violents i policia. Les imatges que havia anunciat a primera hora del matí Felip Puig i que va poder mostrar al vespre.

Mentrestant, hi havia ben poques persones (3? 5? 10?), violentes i no identificades, que es guardaven el martell i se n'anaven a dormir a casa. També amb impunitat. La diferència entre ells i els Mossos d'Esquadra, violents i no identificats, és que aquests últims són funcionaris públics. I que aquests últims actuaven de forma organitzada. I per primer cop, van utilitzar gasos lacrimògens contra la població. Són aquests últims els que ens han de preocupar.

És l'estratègia policial que permet parlar de 565.000 euros en destrosses o de 295 contenidors cremats, xifres inflades després de l'actuació policial. Seria innocent, però, si pensés que les ordres de Felip Puig tenien la vaga com a objectiu principal. Si, la gent s'ha escandalitzat i han aconseguit que els incidents fossin el centre del debat. Però hi ha molt més que això.

Hi ha repressió. Detinguts que han passat a presó preventiva trencant qualsevol principi de presumpció d'innocència. Detinguts al matí de dijous, molt abans dels incidents del centre de Barcelona. Unes detencions que no s'expliquen, d'altra banda, sense aquests incidents. És repressió política. Perquè curiosament els detinguts que han ingressat a presó no són precisament vàndals o "guerrillers habituals". Són persones organitzades col·lectivament en moviments transformadors. No és coincidència.

El debat, per contra, no passa per la repressió ni la contundència policial que ha provocat que un home perdi un ull. El debat passar per endurir la seguretat. I les lleis. I el que faci falta. Parlant de mesures legals que ja existeixen com a innovadores. Intoxicant amb conceptes com presó preventiva, terrorisme o Kale Borroka. Novetats legals, jurídiques i policials que són un desastre per la convivència ciutadana, però que ens pretenen colar ensenyant-nos reiteradament la fotografia de l'Starbucks i del contenidor cremat.

Entenc que les destrosses al carrer creïn rebuig. Però ja em disculpareu si dedico les meves forces a combatre la violència estructural que patim: les actuacions policials, sí. També l'amnistia fiscal. Els desnonaments. L'atur. La reforma laboral. La pujada de les factures de l'aigua, la llum, el gas. El preu del transport públic.

Violències molt més perilloses. Molt més eficients. Molt més preocupants. Violències molt més violentes.

Diari d'una Vaga General

00:01 - Posem punt i final al ple de l'ajuntament quatre hores i mitja després d'haver-lo començat. Molts punts, moltes mocions i un tema especialment rellevant, el Pla d'Ajustament, que detallo en un altre post.

07:00 - Concentració de la plataforma Molins en Vaga a l'estació de la RENFE. Inici del piquet informatiu. Hi ha força comerços tancats. Uns quants d'oberts. Nombrosos treballadors ens agraeixen la tasca i tanquen les botigues on treballen. D'altres no ho fan. Cap mena de problema (òbviament).

11:00 - Concentració a la Plaça de l'Ajuntament. Prop de 500 persones.

12:00 - Nombrosa manifestació pels carrers de la vila.

12:45 - Tall del Pont de la N-340. 15 minuts.

 13:30 - Assemblea a la Plaça del Mercat.

17:00 - Manifestació de l'Esquerra Independentista a Barcelona des de Fort Pienc fins a Plaça Catalunya.

18:00 - Inici de la manifestació unitària dels moviments socials. Contra el capital i el pacte social. Els Mossos d'Esquadra impedeixen el seu pas.

18:45 - Manifestació de l'Esquerra Independentista. Canvia el recorregut previst. Plaça Catalunya - Rambles - Carrer Ferran - Plaça Sant Jaume - Via Laietana. 

20:00 - Punt i final de la manifestació a la seu de Foment del Treball.

Un dia de Vaga General. Un clam contra la reforma laboral. Un dia de lluita, de compromís i de solidaritat contra la violència estructural que patim els treballadors. Un pas més per construir l'alternativa.

Guanyarem!

Pla d'Ajustament (o com estafar els ciutadans)

Ahir el Ple de l'Ajuntament va viure un episodi negre. Va aprovar el Pla d'Ajustament. No cal personificar en qui va votar-lo a favor, perquè en aquest cas només hi ha un culpable: El Govern de l'Estat Espanyol.

El Pla d'Ajustament és un pla de viabilitat per fer front al pagament dels proveïdors. Una Mesura estatal consistent en intervenir l'economia dels municipis amb pràctiques neoliberals. Ho intento resumir:

1) L'Ajuntament té deutes amb proveïdors (+ de 4.000.000 d'euros)

2) Les altres administracions tenen un deute amb l'Ajuntament (+ de 5.000.000 d'euros)

3) L'Estat decideix que els proveïdors han de cobrar d'aquí a un mes.

-- La solució sembla ben fàcil, oi? ---

SOLUCIÓ:

1) L'Estat obliga els ajuntaments a demanar un crèdit a la banca privada per l'import exacte de les factures que es deuen als proveïdors. 

2) L'Estat envia un document excel a omplir amb les mesures que els ajuntaments prendran per retallar despeses i, per tant, poder retornar el deute (ara bancari). Es proposen orientativament mesures com "reducció de personal", perquè us en feu una idea.

3) Aquest document és el pla d'ajustament que l'Ajuntament haurà de seguir des d'ara fins el 2022 (!!) o bé fins que tanqui el deute bancari.

Conclusions:

El govern del PP sap perfectament què fa. Amb això aconsegueix:

1) Resoldre els impagaments als proveïdors, un sector que per fi cobrarà. Un sector que ho celebrarà.

2) Controlar el dèficit dels Ajuntaments, afavorint les polítiques neoliberals als municipis de l'estat, estiguin o no estiguin governats per la dreta. A curt termini, afavorint més retallades.

3) Satisfer els desitjos dels bancs espanyols amb l'obligació als Ajuntaments de demanar nous crèdits. És a dir, enriquir-los. 

4) Ajornar el pagament del deute que té l'Estat amb els municipis i donar aire a la situació financera estatal.

Hi ha un detall més, que aconsegueix el PP:

5) Prendre el pèl a tots els ciutadans de l'estat. Ciutadans que paguem uns impostos que en part serviran per pagar els interessos d'un crèdit bancari que no era necessari en cap cas.

Dues consideracions:

1) No hauria estat millor que les administracions supramunicipals paguessin els deutes amb els municipis i que els Ajuntaments llavors paguessin als proveïdors? On carai és el sentit comú? 

2) Són conscients els ciutadans de l'estafa que signifiquen aquests plans d'ajustaments? Són conscients que amb els seus diners estan capitalitzant encara més els bancs privats que després no els concedeixen crèdits? Per què no apareix mai al debat la creació d'una banca pública? 

Se'ns pixen a sobre i diuen que plou. Són uns autèntics irresponsables.

Actualització: Juliol 2013. L'Ajuntament aprova una moció ambiciosa sobre el deute. La trobareu a aquest enllaç:

http://cupmolins.wordpress.com/2013/07/29/auditoria-del-deute-un-pas-endavant/

Roger

No voldria passar per alt una decisió presa aquest dimecres al Ple de l'Ajuntament. La Moció per la igualtat de les persones celíaques. Aprovada per unanimitat. 

Una moció innovadora al nostre país que hem treballat conjuntament amb l'Associació de Celíacs de Catalunya i que confiem que tindrà continuïtat en altres ajuntaments i institucions del país. Proposa mesures concretes a aplicar des de l'àmbit municipal i hauria de permetre posar punt i final a una discriminació econòmica injusta.

Rellegint la indirecta

He tornat a llegir el llibre "La Indirecta. Una entrevista a l'esquerra", de Virus editorial. Una compilació d'entrevistes fetes pel Setmanari Directa durant els seus 2 primers anys de vida i que va coordinar el periodista Sergi Picazo. Tot plegat, amb l'objectiu de respondre a la pregunta:

"Què pensa avui dia l'esquerra alternativa?"

Fa uns quants anys, quan el vaig llegir, vaig pensar que era tremendament interessant. Llavors, encara no era subscriptor de La Directa i no era conscient de la capacitat que té aquest setmanari de generar entrevistes captivadores setmana rere setmana.

Aquests dies, rellegir les 38 entrevistes ha estat un exercici francament útil. Totes elles es van publicar entre el 2006 i el febrer de 2008. Just abans que la crisi econòmica esclatés definitivament per evidenciar els despropòsits dels governs autonòmics i estatal, d'ara i d'abans.

La vigència de l'anàlisi que els entrevistats fan del context deixa clar que la crisi era previsible i també visualitza aquells àmbits en què hem estat capaços d'avançar (Independentisme, Euskal Herria) i aquells en què malauradament no hem estat capaços de canviar unes dinàmiques perverses (Drets socials i laborals, relacions internacionals).

Us deixo amb una reflexió de cadascun dels entrevistats:

Carlos Taibo. Analista política i expert en relacions internacionals.

"Anem cap a un caos cada vegada més generalitzat. És un dels riscos de la globalització capitalista: crear un paradís fiscal a escala planetària i eliminar tot tipus de regulació pot acabar generant un caos que escapi del control dels mateixos capitalistes"

Naomi Klein. Periodista i activista antiglobalització.

"Els governs neoliberals poden seguir guanyant les eleccions, però mai no han pogut imposar les seves teràpies de xoc neoliberal en democràcia. Les seves idees radicals sobre economia només poden ser imposades després d'una gran crisi"

Miren Etxezarreta. Economista i membre del Seminari Taifa.

"El millor agent del capitalisme a l'Estat Espanyol són els sindicats majoritaris. El capitalisme encara té molt bona salut, tot i que arrossegui malalties greus i cròniques. Així seguirà fins que arribi la metàstasi. Però, aquest dia no arribarà solet, l'hem de crear nosaltres. Si no hi ha lluita de classes no funcionarà"

Arcadi Oliveres. Economista i president de Justícia i Pau.

"El socialisme soviètic va portar 400 milions de persones a la pobresa, però el capitalisme ha portat 4.000 milions a la misèria"

Pepe Beunza. Pacifista i objector de consciència.

"La desobediència civil consisteix a agafar una llei que consideres que és injusta i desobeir-la. En el moment que aconsegueixes que hi hagi 50.000 persones disposades a anar a la presó ja tens la partida guanyada. El que passa és que tenim mitificada la violència i al sistema li interessa que responguem amb violència"

Cándido González i Juan Manuel Morala. Sindicalistes asturians.

"Els treballadors precaris cada cop seran més precaris si no s'enfronten a la realitat laboral. Els sindicats que formen part del sistema diuen als treballadors que faran front a la precarietat, però cada dia l'afavoreixen més a causa de la seva política de pactes i consensos"

Juan Manuel Sánchez Gordillo. Alcalde de Marinaleda.

"El problema de l'habitatge és que el sòl és una mercaderia i no un dret. Tot el sòl que passa de rústic a urbà hauria de ser gratuït. No cal fer una revolució, només cal tenir una mica de vergonya política. Es fa una llei sobre això i s'acaba d'un cop amb la corrupció i l'especulació"

Víctor Alexandre. Periodista i escriptor.

"Els catalans tenen por de la llibertat perquè la gent associa la llibertat al perill. Catalunya té por de decidir per ella mateixa. És un poble acovardit. Tres segles de colonització fan molta feina"

Juanra. Expres polític català i cantant del grup Kop.

"Si els ajuntaments volen oferir solucions, que municipalitzin el sòl urbanitzable i edifiquin habitatges de protecció oficial. Que el gravamen a l'habitatge buit sigui una mesura real que eviti els milers i milers de pisos deshabitats que estrangulen l'oferta i fan pujar els preus"

Feliu Ventura. Cantautor.

"Abans que la llengua i la cultura hi ha el territori, perquè si no no hi haurà cap lloc on la llengua i la cultura es puguin desenvolupar"

Miquel Gil. Cantautor.

"Els governs valencians són absolutament enemics de qualsevol cosa que soni a catalana. Ells em diuen terrorista i jo els dic directament feixistes. Si jo haig d'assumir que pel fet de ser lliurepensador, d'esquerres o per reconèixer-me dins la cultura catalana sóc un terrorista és que ells són uns franquistes"

Fermín Muguruza. Músic basc.

"En el moment en què ETA decideix un alto al foc permanent, són les paraules les que tenen el poder. Són les idees. Crec que cap a l'any 2020 puc veure un País Basc independent amb un govern del Partit Socialista d'Euskadi en coalició amb l'esquerra abertzale"

Julen Madariaga. Polític i advocat basc, fundador d'ETA i d'Aralar.

"En el procés de pau, l'Estat espanyol encara no ha fet prou gestos, no ha correspost de la mateixa manera. Hi ha gestos que es podrien fer sense tocar una sola coma de la Constitució espanyola, sense tocar una sola coma de la legislació penitenciària"

Rafael Calderón. Advocat i president de l'Associació Catalana en Defensa dels Drets Humans.

"Abans en qualsevol conflicte laboral sempre trobaves una resposta col·lectiva dels treballadors. Ara la majoria de gent ve amb plantejaments purament individuals a causa d'una situació molt més desestructurada, i per tant, més vulnerable. La gent accepta la inestabilitat a la feina com una cosa normal"

Pastora Gonzáles. Mare de Xosé Tarrio, pres social i autor de Huye, hombre, huye.

"Les presons són un espai per a les tortures, el maltractament i la venjança. Combatre la violència amb més violència no ens fa millors, ni a nosaltres ni als presos"

Ramón Chao. Periodista i escriptor.

"Qualsevol país o qualsevol moviment social que lesioni els interessos del sistema capitalista o dels Estats Units serà demonitzat a la premsa"

Jean-Pierre Garnier. Sociòleg de l'urbanisme.

"Abans no hi havia els nivells d'atur, precarització laboral i desintegració social que hi ha ara. La crisi econòmica ha fet aparèixer novament el descontentament social. I ara sí, l'urbanisme ja s'ha convertit definitivament en un instrument per al control social i per frenar la revolta"

Albert López Bargados. Antropòleg i expert en migracions.

"Una gran part dels problemes que genera la convivència entre diferents cultures i societats són problemes creats artificialment. La immigració no és un problema, sinó una problematització. Els polítics són els que creen més problemes.

Dolors Bramon. Professora d'estudis àrabs i islàmics.

"Les dones pateixen violència de gènere a tot el món. Cada dia moren dones a causa de la mala educació de molts homes i de l'error de moltes dones d'aguantar les agressions. No passa només al món islàmic. Sovint la gent veu la palla a l'ull del veí, però no veu la biga al seu propi ull"

Michel Odent. Metge obstetre i pioner en l'ús del part aquàtic.

"El naixement és cosa de dones. La presència d'un home sovint fa més difícil el part"

Neus Català. Lluitadora antifeixista i supervivent del camp de concentració de Ravensbruck.

"Les banqueres són banqueres, són dones però ja s'arreglaran. Les dones que s'han d'organitzar són les treballadores, les pageses, les intel·lectuals... Han de comprendre el seu paper dins la societat i unir-se per defensar el seu barri o el seu poble. La llibertat no es conquereix en un sol dia, s'ha de defensar dia a dia"

Carles Fontseré. Cartellista.

"Abans que comencés la guerra, ningú no se l'esperava. Tothom va trigar una mica a adonar-se que allò seria una guerra. Per això, al bàndol republicà, el 19 de juliol es va produir una revolució. Jo vaig viure la revolució, de la guerra no en sabia res"

Xavier Díez. Historiador.

"L'anarquisme és un autèntic fet diferencial català, mal que pesi a alguns, és la gran contribució a la història i la filosofia europea. Hi ha un fet incontestable que ens aporta l'individualisme anarquista. Són les persones les que han d'utilitzar les idees. No les idees a les persones"

Paco Ibáñez. Canautor.

"Amb les hipoteques hem acabat per renunciar a la nostra llibertat, a la nostra identitat i als nostres somnis. Resulta que, després de patir durant quaranta anys el Guantànamo en què va convertir aquest país aquell Generalísimo sàtrapa, ara hem d'acceptar ser un tub digestiu. Això no pot ser"

Leo Bassi. Bufó i autor teatral.

"L'esquerra s'ha plantejat els problemes de la humanitat des d'un punt de vista racional, però s'ha oblidat de les emocions i els desigs"

Karra Elejalde. Actor i guionista.

"L'humor té un gran potencial de crítica política i és un gran desmitificador i desencadenant de reaccions. Sovint és més interessant una crítica còmica plena d'acidesa que un míting o un discurs polític"

Eudald Carbonell. Paleontòleg i codirector del jaciment d'Atapuerca.

"Quan la gent no fa el que els governants consideren que s'hauria de fer els fa por que allò pugui ser un exemple. Prefereixen un món de borratxos, drogoaddictes i gent alienada perquè la gent no pensi i estigui distreta"

Esteban Castro. Sociòleg i expert en aigua.

"Sorprèn que quan es debat el problema de l'accés a l'aigua potable a l'Àfrica es digui que les empreses privades ho solucionaran. No hi ha cap exemple d'això en tota la història"

Noam Chomsky. Lingüista i analista polític.

"Els mecanismes de control moderns són més fràgils: és més fàcil resistir la publicitat que les cambres de tortura. Però són necessàries la dedicació, la comprensió i, per sobre de tot, les comunitats d'interacció i resistència"

Mònica Terribas, periodista.

"Les veus alternatives a la visió majoritària xoquen perquè són molt diferents del que estem habituats, i quan xoquen no els donem credibilitat"

Khalida Jarar. Advocada i diputada al parlament palestí.

"Cal exigir que tots els països del món, inclosa la Unió Europea, respectin les resolucions de les Nacions Unides que ells mateixos han dictat. L'ocupació israeliana és una guerra criminal"

Uri Avnery. Pacifista israelià i president de Gush Shalom.

"Per la majoria d'israelians, els palestins són un enemic que els vol esclafar. L'entrebanc més gran de la pau és la falta de confiança. Un àrab és, en ment d'un jueu, un mentider. Tothom vol la pau però ningú no creu que l'altra part la respecti"

Iman Jamas. Periodista i refugiada iraquiana.

"Les forces d'ocupació i el govern imposat a l'Iraq estan trepitjant els drets polítics, els drets econòmics, els drets de les dones i dels infants... no compleixen ni un sol punt de la Carta de Drets Humans de les Nacions Unides"

Raúl Zibechi. Periodista.

"La potència dels moviments socials va fer enfonsar el sistema de partits a Veneçuela, l'Equador o Bolívia. Els marginats es van organitzar i van desbordar el poder. Siguin indígenes, antics obrers, camperols sense terra, veïns de les barriades populars... tots ells només tenen una cosa: el poder de destitució i de vetar"

Pere Casaldàliga. Exbisbe de Sao Felix do Araguaia.

"El neoliberalisme és el capitalisme portat a l'últim extrem. És la idolatria de la mort, macrodictadura econòmica, social i cultural, que exclou les grans majories. No té vergonya, és deshumanitzador. És molt difícil que un capitalista sigui humà i se senti corresponsable de tota la humanitat"

Osvaldo Bayer. Historiador i escriptor.

"Quan un país no alimenta els seus nens, no viu en democràcia. El primer que ha de fer un govern realment democràtic és preocupar-se que no hi hagi infants afamats. El capitalisme mai ha solucionat els problemes argentins i encara els solucionarà menys ara"

Nelida Neka Jara. Psicopedagoga i membre de l'MTD de Solano.

"La crisi econòmica a l'Argentina no s'ha resolt i la situació social és preocupant. Més enllà del discurs d'esquerres, el govern de Kirchner és un govern de dretes. Els recursos naturals, l'aigua i l'energia es continuen malvenent i la gent continua vivint en la pobresa"

Heinz Dietrich. Analista polític i sociòleg.

"El que necessitem avui en dia, en el que podríem anomenar la tercera gran etapa de l'evolució de la democràcia, és una democràcia participativa i universal"