dimarts, 13 de juny de 2017

Desmemòria del compromís sociovergent: 2 anys fent la viu-viu a Molins

Avui fa dos anys que la sociovergència va renovar el seu pacte de govern a Molins. Superat l'equador del mandat, és un bon moment per fer balanç de l'acord entre el CDC/PDECAT i el PSC. Tenint en compte que el pacte, en aquesta ocasió, anava acompanyat d'un document ple de mesures que es comprometien a executar (i d'alguna declaració d'intencions sense cap mena de concreció), és prou senzill determinar si el govern compleix els seus objectius.

Un "matrimoni ben avingut" / Fotografia: Jose Polo
Hi ha algunes propostes recollides al document que s'han tirat endavant. Per exemple, s'ha aprovat el Pla Local de Salut, s'han creat pressupostos participatius per barris, s'ha inaugurat la nova seu de l'Oficina d'Atenció al Ciutadà i s'han impulsat plans d'ocupació propis (de fet, un pla per a 8 persones que va durar 6 mesos). També s'estan treballant en altres mesures com la implementació dels camins escolars, el catàleg de Patrimoni Arquitectònic de la vila (després de guardar un document en un calaix durant anys, no dir-ne ni ase ni bèstia i afavorir, per deixadesa, l'enderroc de diverses edificacions d'interès de la vila) o la 3a fase del Ricard Ginebreda.

Què no s'ha fet? D'entrada, s'ha obviat un dels propòsits inicials, reiterat en dos paràgrafs diferents de la primera plana de l'acord. Primer deien: «Ens comprometem a tenir una actitud oberta, flexible, generosa i sobretot responsable, per tal de sumar a l'acció municipal les diferents sensibilitats i opinions dels partits representats en el Ple». I per si no quedava prou clar, afegien: «És també la nostra voluntat mantenir un diàleg obert i constant amb la resta de grups polítics que conformen el consistori, doncs interpretem que el diàleg i la cerca de consens i acords amb els diferents grups polítics amb representació municipal ha de continuar sent un estil i una actitud de govern a la vila».

Aquest propòsit s'ha incomplert sistemàticament, però si el dius d'entrada i el recordes de tant en tant, algú pot arribar a creure-se'l. A la pràctica, és difícil discernir qui té raó en la dialèctica entre partits excepte si l'evidència t'esclata a la cara.

La llista d'accions que de moment no han anat més enllà del paper signat és llarga. N'he triat vuit que són especialment interessants. Les cito textualment tal i com apareixien escrites al pacte de govern:

1. «Potenciarem i millorarem el Consell de Seguiment de la Crisi Econòmica com a element que s'ha demostrat cabdal per potenciar tota la tasca de la vila per lluitar contra la crisi i els seus efectes».

El Consell de Seguiment de la Crisi va ser qualificat d'èxit pel govern durant el mandat 2011-2015 (amb lectura crítica per part de la CUP). Va rebre premis i va ser una de les propostes estrella durant la campanya electoral. Tant CiU com el PSC en defensaven la continuïtat i l'utilitzaven com a exemple de bona gestió. En el mateix debat s'hi referien els seus caps de llista. Joan Ramon Casals deia: «Durant aquests quatre anys hem estat treballant amb el Consell de Seguiment de la Crisi Econòmica. Compartim que es pot millorar, que sigui més deliberatiu, i amb això estem, en la línia del que s'ha estat fent aquests quatre anys, conjuntament i en consens amb entitats socials, empresarials, sindicals i dels partits polítics». En Xavi Paz, al seu torn, afegia: «És el moment de treballar conjuntament, tal com hem fet amb el Consell de Seguiment de la Crisi Econòmica o en la Taula social de l'Habitatge, i construir, plegats, un nou pacte contra la pobresa».

Bé, doncs tot i ser el primer punt del pacte de govern, el Consell de Seguiment de la Crisi ha desaparegut del mapa. La darrera reunió es va celebrar el 4 de març de 2015, de manera que durant aquests 2 anys de mandat ni «potenciat» ni «millorat»: liquidat. De «cabdal» al no res. És el mateix camí que ha seguit la Taula Local de l'Habitatge, que no s'ha convocat més des de 2015, després que un dels seus col·lectius l'abandonés i constatés públicament la seva manca d'utilitat.

Darrera trobada del Consell. Març 2015 / Fotografia: Jose Polo
2. «Elaborarem un nou pla d'Equipaments»

El Pla d'Equipaments va deixar de tenir vigència pràctica molts anys abans del seu final oficial. Concebut com un document-guia de 2006 a 2016 i elaborat a partir d'un procés participatiu, va ser paper mullat per al govern de l'anterior mandat, que probablement no li va fer cap cop d'ull. Independentment d'això, era conegut per a tothom (i recordat en diversos plens des de l'oposició) que el Pla d'Equipaments acabava el desembre de l'any passat.

Amb una planificació correcta, el compromís de govern per elaborar un nou document hauria d'haver començat el 2016 per poder ser aprovat durant el primer trimestre de 2017. De moment, no en tenim. I si va, va per llarg. Les conseqüències? A la vila des de fa uns quants anys és el govern (i no els vilatans, ni les entitats ni tan sols els altres partits polítics) qui defineix on van els equipaments i quin tipus d'equipaments es prioritza per davant dels altres. En honor de l'acord de govern, cal dir que no esperàvem cap mena de continuïtat del Pla d'Equipaments Culturals finiquitat el 2015: no l'havien ni tan sols mencionat.

3. «Tindrem una especial atenció per la gent gran. Crearem més places de residència per a gent gran i farem pisos tutelats per a la gent gran, a l'antic CAP»

En un procés lent de reversió de la titularitat de l'edifici, l'antic ambulatori ha anat perfilant-se com el futur espai d'entitats sociosanitàries (Creu Roja, Associació de malalts d'alzheimer del Baix Llobregat). Ja veurem quan i com es concreten els pisos tutelats per a la gent gran. De tota manera, el més interessant del compromís és la referència a les places de residència per a gent gran. L'assumpte ha generat una plataforma vilatana (la PARM), una recollida de signatures molt rellevant (van entregar-ne 3.700 i en van seguir recollint), una moció al ple a càrrec dels partits polítics de l'oposició i un cas omís per part de la Generalitat de Catalunya fins avui mateix. De moment, les places de residència no han crescut, però si fem cas de l'acord, el compromís s'acabarà executant. Ho haurem de seguir amb atenció i felicitar la pressió duta a terme des de la mobilització popular.

Desconeixem què serà el pla de vellesa «amb la finalitat de detectar les necessitats d'un col·lectiu cada cop més dinàmic i nombrós» així com el Consell de la Gent Gran, un representant del qual hauria de «formar part del Consell de Seguiment de la Crisi Econòmica».

4. «Promoure habitatge públic de lloguer, per als col·lectius més vulnerables a espais com les Guardioles, la Plaça llibertat o el c/ Molí»

Tot apunta que aquest mandat la promoció d'habitatge públic de lloguer tornarà a ser inexistent. Com l'anterior, vaja. Tal com expliquen l'Asier i el Carles, la darrera promoció data de 2014, però només per substituir 4 llogaters que havien deixat buit el seu pis de l'edifici del carrer Ramon Llull. De promoció nova no n'hi ha hagut des de l'entrada de la sociovergència al govern. No hi ha perspectives de complir la promesa ni al carrer Molí ni a la Plaça Llibertat ni a les Guardioles a curt termini.

Un altre dels acords era «Desenvoluparem el Pla Local d'habitatge», i com hem explicat reiteradament amb xifres pressupostàries, és només un brindis al sol. El pla s'acaba aquest 2017 i caldrà veure si el govern té intenció d'impulsar-ne un de nou. El vigent va venir precedit d'un llarg debat polític i d'una aplicació dels seus acords profundament decebedora. Entre altres coses, en habitatge també deien: «Estudiarem la viabilitat de convertir el Patronat Local habitatge en una fundació».

El possible barri de les Guardioles
5. «Posarem l'espai Mariona al serveis dels joves»

Arran d'una reivindicació històrica entre el jovent de la vila i dels pals a les rodes soferts per algunes entitats a l'hora d'organitzar actes, la CUP vam presentar una moció el 2013 que va ser aprovada, més endavant desvirtuada (de tal manera que no es van aplicar els seus acords), i finalment tergiversada, per perpetrar la carpa al costat del Parc Mariona.

Diria que no és necessari que detalli l'ús actual que té l'espai, les condicions que ofereix i les problemàtiques que genera. Sigui com sigui, el govern no ha fet cap passa per què els joves es facin seu l'espai. De fet, una altre dels acords de govern era crear un Consell de la Joventut, inexistent. El darrer Pla Local de Joventut, per cert, va finalitzar el 2016.

6. «Ens comprometem en revisar el Pla de Participació, i si cal a fer-ne un de nou»

Aquesta mesura se citava al costat de l'elaboració d'un ROM (Reglament Orgànic Municipal) a la nostra vila. Aquest document compta amb una comissió municipal que hi està treballant. De moment, un parell de reunions de presa de contactes de fa uns quants mesos i cap nova notícia-resposta a les propostes fetes, de manera que és difícil discernir si arribarà a bon port. El Pla de Participació no s'ha revisat en cap espai (com a mínim, en format col·lectiu) i no forma part de l'agenda política de l'Ajuntament.

Cal recordar que el darrer Pla de Participació aprovat a l'Ajuntament (si no recordo malament, l'any 2005), va comptar amb moltes mancances a l'hora d'aplicar-se. Figures com el Consell de Vila, previstes en aquell moment, són un clàssic de les darreres campanyes electorals. Ara hi ha una web municipal que recull els processos participatius impulsats des del govern, que no segueix cap pla debatut i acordat en cap espai concret. De fet, tots els espais deliberatius i amb certa capacitat de decisió sobre temes rellevants (Consell Seguiment Crisi, Equipaments, Cultura, Joventut, Participació, Taula Local Habitatge) han estat abandonats o inutilitzats. Només hi ha una excepció: el Consell d'infants. En general, menys debat real, més participació de cara a la galeria. En fi.

7. «Farem auditories ciutadanes: per sorteig es designaran 10 molinencs i molinenques, perquè facin d'auditors, controladors i informadors de la gestió municipal»

Apareix a l'acord de govern i desconeixem l'existència de cap moviment per posar-ho en pràctica. De moment els únics que fiscalitzen la gestió municipal amb continuïtat són els partits polítics de l'oposició. De vegades, això sí, amb molta paciència davant la lentitud del govern en posar en pràctica acords de ple (com la comissió per estudiar els serveis municipals externalitzats).

A la pràctica, el 2013 ja va quedar a l'aire una proposta d'auditoria del deute que des de la CUP vam treballar amb la PACD i que vam obrir a la resta de formacions polítiques. La moció es va aprovar, però, com tantes altres, no es va executar.

8. «Aprofundirem en la tarifació social»

Ja han passat dos debats d'ordenances fiscals i dos debats més de pressupostos i la tarifació social continua essent la mateixa que teníem durant la campanya electoral: un sistema de bonificacions anomenat públicament amb un nom més progressista, però que només respon a la màxima de «qui menys té, menys paga» i s'oblida de l'altra part de l'equació: «qui més té, més paga». Tothom estava d'acord en revisar-les amb més valentia. De moment, tot queda igual.

--

De mesures anunciades i no aplicades n'hi ha unes quantes més, és clar. N'hi ha algunes que cal concedir-los el benefici del mig mandat restant. És el cas de la nova Biblioteca, malgrat partir d'una mentida electoral i de l'aturada de les obres entre fase i fase que aproxima el resultat final cap a la precampanya electoral i que posa en dubte la capacitat de donar contingut i vida a les dues plantes que queden lliures. Al programa de CiU hi apareixien idees com «Aules Estudi», «Història del Textil a la vila», «Un Casal per la gent gran al Centre Vila» o «Un centre per la gent jove» i s'afegia que estaria «acabada finals 2017». Aprofito per remarcar que he optat per deixar els programes electorals de banda i fiar-ho tot a l'acord de govern, per què en cas contrari hauríem de preguntar un munt de coses més (al PSC, i així equilibrem la balança, li tocaria crear un «codi ètic municipal». Imagineu-vos!)

En d'altres casos, la frase escrita és més que complicada de dur a la pràctica: «Rehabilitarem la Façana i la teulada del Palau de Requesens». Hi ha mesures creades però que han tingut un impacte zero, com la figura dels regidors de barri. Visqueu on visqueu, difícilment sabreu qui és la vostra persona de referència a l'equip de govern.

La façana que sí que ha canviat / Fotografia: Carles Ros
Entre els compromisos signats, i fent una tria d'àmbits diferents, també hi trobem un «Pla de xoc en polítiques socials», «Implantarem els horts urbans», «Impulsarem el centre d'interpretació de Collserola», «Realitzarem el pla per a un major ús de la Bicicleta» o bé «Desenvoluparem el pla director del Centre Vila».

És qüestió d'esperar els 21 mesos que queden abans no se celebri el darrer ple del mandat per comprovar quin grau d'acompliment de les seves pròpies mesures assoleix aquest govern de majoria absoluta. De moment, ja hi ha unes quantes promeses que s'han incomplert i d'altres que sabem del cert que no es podran dur a terme.

Si anem un pas més enllà i valorem l'acció de govern d'aquests dos anys en comparació amb les mesures que volíem aplicar la gent de l'esquerra independentista, l'abisme és immens. Malgrat les propostes fetes, ni pla de xoc social (cap mesura valenta en habitatge, ocupació i serveis socials), ni democràcia directa, ni remunicipalització de serveis, ni centre d'apoderament feminista, ni pla d'acció animalista, ni residu zero ni taula d'entitats culturals...

4+2 anys d'un govern gestor conservador que va fent la viu-viu, que intenta que no passi res i que té urticària a la valentia política. Ni un sol avanç rellevant cap a la transformació de vila que anhelem.

diumenge, 18 de desembre de 2016

Una renúncia per a no renunciar a res

L'11 de juny de 2011 vaig assumir el càrrec de regidor per primera vegada. Ha estat una etapa intensa, enriquidora, frustrant i plena de petites renúncies. 67 mesos després, en una espècie de jubilació tocatardana, he decidit plegar: el proper dijous 22 de desembre participaré en el meu darrer ple com a regidor a l'Ajuntament

En el seu meravellós Caos, la Míriam Cano diu que caldrà aprendre a parlar només si cal. I quan una decisió personal incideix en un projecte col·lectiu, sens dubte, és necessari fer-ho. Som-hi.

Transformar l'Ajuntament

Durant aquests 5 anys i mig a l'Ajuntament la CUP hem liderat (numèricament o per nombre de vots) l'oposició a la sociovergència local. Els primers anys, la teòrica minoria de govern (minoria majoritària gràcies al regidor del PP) obria alguna escletxa mentre tancava moltes portes. A partir de 2015, la majoria va esdevenir a cara descoberta i ha acabat d'activar una maquinària que ja era insuportable en el mandat anterior.

L'única institució útil és aquella que ajuda a donar resposta a les necessitats de les persones des de l'apoderament col·lectiu. Amb aquesta premissa al cap hem provat de traçar l'acció política en els darrers anys. La meva prioritat com a regidor de la CUP, doncs, ha estat proposar i enfilar idees que derivessin en propostes concretes de transformació a l'Ajuntament. Alguns cops, des de la denúncia d'una praxi lamentable. D'altres, obrint fronts que restaven inactius. També exercint de corretja de transmissió de la feina feta des d'altres col·lectius de la vila.

La majoria de les propostes fetes no s'han aplicat. Han acabat en un calaix de bones intencions, en el sac de la demagògia o manipulades fins a ésser irreconeixibles després de ser aprovades al plenari. L'escenari és teòricament comprensible, atès el xoc d'ideologies CUP/govern, però no deixa de ser decebedor. 

Tenim un govern municipal que renega de l'argumentació política. No sempre passa, perquè hi ha alguna excepció, però passa massa sovint. Que prefereix dir que sí i fer que no, que va amb peus de plom per acontentar tothom, que compta amb l'oposició com a mera comparsa informativa, com a aval d'allò que ja es fa o es pretén fer. Que reitera idees, si cal, generant una veritat inventada. I que utilitza tots els canals al seu abast, des de les notes de premsa fins als pressupostos participatius, per estendre una bassa d'oli al poble

El 2015 vam decidir anar a les eleccions i vaig assumir el primer lloc de la llista de la CUP. Ho fèiem amb un projecte per governar la vila. Tenia ganes de topar-me amb totes les contradiccions possibles, de generar dinàmiques de transformació des de la institució, de tensionar els seus límits i de trencar aquesta bassa d'oli. Triar el conflicte davant la inacció. Els canvis estructurals per damunt d'una gestió modèlica. Malauradament, la mateixa nit electoral ja vam veure que no podríem formar part de cap govern a Molins i que l'escenari era calcat al viscut al període 2011-2015. 

Som el que fem per canviar el que som

Amb aquest escenari reiterat, un any i mig després, considero que la meva presència a la institució no ajuda a assolir els objectius que ens plantejàvem durant la campanya. Senzillament, no disposo de l'energia necessària. En alguna reunió recent no he dit tot el que volia dir, per allò de: "total, si el govern ja ho sap, perquè li he dit 4 vegades i li és igual". No he explicat amb prou contundència i claredat alguns dels darrers despropòsits del govern de cara al poble, probablement per falta d'esma i de temps. Petites coses que em podrien portar a una dinàmica de desídia que rebutjo profundament.

No sempre disposem de la tenacitat que desitgem. Allargar la meva presència dins l'Ajuntament, ara mateix, podria acabar contribuint a enfortir la vida plàcida del govern municipal. I no, no s'ho mereix. Per això entenc que és pertinent i saludable deixar pas a una altra persona lluitadora com la Laura, que entrarà amb una mirada diferent i amb forces renovades. Plegar i recuperar perspectiva per continuar donant un cop de mà als companys del grup municipal. 

Simultàniament, fora de la institució, contribuir amb altres tasques des de l'assemblea cupaire i d'altres espais per avançar cap allò que anomenem "governem-nos". Es tracta d'assumir l'aposta per les certeses: que perpetuar-se en una institució és una acció democràticament perillosa i que la rotació de càrrecs i responsabilitats sempre és positiva.



Revertir les renúncies fetes

La tasca de regidor m'ha aportat un munt d'aprenentatges. En coneixements tècnics, en l'àmbit comunicatiu, en la gestió d'emocions, en argumentació política. He viscut una formació permanent gràcies als tècnics de l'Ajuntament, a la gent de diversos col·lectius del poble, als debats de l'assemblea, de l'equip de regidors i del ple, i a la relació directa amb veïns i veïnes, els que ens han criticat i els que ens han demanat un cop de mà.

També m'ha obligat a assumir unes quantes renúncies. No me'n queixo, però seria absurd negar que són petites raons que contribueixen a reforçar la decisió presa. Petites coses que m'agradaria poder fer sense estar pendent d'un calendari institucional que s'escapa del meu control. Raons i projectes que no em ve de gust compartir més enllà de la meva gent.

El que sí que és prou conegut és l'àmbit laboral. Vaig perdre la feina per exercir la meva tasca política, que també m'ha dificultat trobar-ne una altra durant tot aquest temps. Hi afecta des de la ideologia als compromisos adquirits en forma de reunions. El dubte permanent d'informar en qualsevol entrevista de feina de la tasca de regidor. La ràbia que et surti una feina precària d'un dia i que et coincideixi amb un ple. Cosetes. Res comparable davant la magnitud dels problemes de tanta i tanta gent. Però no deixen de ser un factor més en la renúncia.

Seguim, seguirem

Per tot plegat, la renúncia a l'acta de regidor del dijous era necessària. Per trencar lligams no desitjats, per guanyar perspectiva política, per recuperar la calma, per cuidar-me una mica més. Que d'això es tracta: de recuperar forces i d'estar en plenes condicions per combatre les estructures polítiques i els governs que ens condemnen a la precarietat. Una renúncia per a no renunciar a res.

El 2017 serà intens i ens necessita a tots plenament actius. Compromís polític des de tots els fronts. Amb l'alegria com una eina indestructible. Fins a la victòria, sempre!

diumenge, 3 de gener de 2016

Ni Mas ni Març

El risc: autocrítica i elogi

En els darrers 3 mesos la gent de la CUP – Crida Constituent hem escrit i llegit manifestos, posicionaments, opinions, articles, piulades i correus a cabassos, per mirar d'aprofundir en el debat derivat dels resultats del 27S. Malauradament no sempre ho hem fet en clau interna, i això té conseqüències: hem escenificat el debat tàctic intern en clau pública sense disposar de les eines per fer-nos entendre'ns ni tenir capacitat d'influir en un relat mediàtic advers. Simultàniament, hem obert la veda al seguiment constant, forassenyat i interessat del periodisme de clic i hem deixat que els personalismes condicionessin els militants. I, en la necessitat d'airejar-nos, hem acabat convocant una roda de premsa sense preguntes després de l'insòlit empat de Sabadell. No ho hauríem de repetir.

Sóc del parer que a la CUP som coresponsables d'haver arribat a l'atzucac «Mas o Març» i, en conseqüència, haver-nos plantejat aquesta disjuntiva de la derrota. Més enllà de la pressió externa i de l'immobilisme implacable per part de Junts pel Sí, vam ser nosaltres mateixos els que vam optar per debatre sobre la investidura de Mas. Podríem haver mantingut la fermesa de sempre, també en aquesta qüestió, però vam triar afrontar el debat i tensionar políticament l'organització. Per molta gent, el sol fet de debatre-ho ja era una renúncia. Per molta altra gent, era necessari cercar un desllorigador al mandat democràtic rebut el 27S.

Hem afrontat de cara el debat del qui i l'hem acompanyat amb els elements de consens per a la militància (debatre i prioritzar el què, el quan i el com). El qui, però, se'ns ha empassat amb patates. Des de la CUP el debat no s'ha afrontat des d'una perspectiva personalista: s'han posat 5 opcions sobre la taula en què Artur Mas disposava d'un paper central en el procés cap a la República Catalana que no han estat acceptades. Mas no era el problema: el problema era el «només Mas», un obstacle nítid per eixamplar la base social de l'independentisme.

I, com era previsible, el debat ens ha tensionat. Perquè, bàsicament, és un debat no desitjat que no tenia consens possible. Senzillament, no era el nostre debat. A més, no hem estat capaços de resoldre'l amb prou agilitat.    

Dit tot això: és lloable l'exercici de risc polític que hem assumit la CUP en aquests mesos. El que ens tocava, i una mica més. Un exercici, també, de responsabilitat envers el moment polític del país, afrontant els debats amb una munió d'arguments complexos sobre la taula. I un exercici de democràcia interna imprescindible, d'assemblearisme insubornable. I no podem perdre el nord del municipalisme i la mobilització permanent, que sempre serà el nostre punt fort, també en la construcció del país.

Tot plegat, en un clima d'incomprensió i de crítiques furibundes que a les xarxes s'han abonat a l'insult fàcil, especialment demolidor i masclista amb les dones de l'organització, més dignes que ningú. Un pressing a dues bandes insòlit que ens ha impedit explicar dissensos i lectures polítiques crítiques perquè tothom és saberut i no ningú vol escoltar les raons d'altri. No hi ha més sord que qui no vol escoltar, no hi ha més cec que qui no hi vol veure.



L'immobilisme: crítica i oportunitat

Junts pel Sí, en els darrers mesos, ha optat per no fer res. Un exercici de comoditat política alarmant i d'irresponsabilitat colpidora lligat a l'estratègia d'utilitzar tots els mecanismes al seu abast per pressionar i culpabilitzar la CUP. D'entrada, han evitat fer lectures polítiques autocrítiques amb els resultats de la candidatura i del conjunt de l'independentisme al nostre país. Al contrari: tot allò que havien assumit durant la campanya (que Mas no sumava, que calia vèncer indecisos a partir del vot de les nostres vides, que el 27S era un plebiscit) ho van obviar a partir del dia 28S. I, partint d'una majoria fictícia (tant en vots com parlamentària), s'han adreçat a la CUP 

Junts pel Sí no ha dedicat massa esforços en buscar posicions de consens amb la CUP, i, per contra, ha destinat tots els recursos possibles a explicar la seva voluntat de consens davant l'opinió pública. És a dir, en lloc de negociar, pressionar. En les converses fetes al llarg d'aquests mesos i en l'oferta final feta a la CUP no hi ha hagut moviments substancials per part de Junts pel Sí. L'oferta de presidència no ha canviat ni un mil·límetre. I el pla de xoc proposat és, senzillament, ridícul. L'aposta de CDC i d'ERC ha estat portar la CUP al límit esperant que, finalment, cedís a uns plantejaments no desitjats. Hauria estat una legislatura impossible i d'això, crec, tots en som conscients.

Junts pel Sí té l'oportunitat de fer allò que des del meu humil parer el país necessita des del 27S: apostar per una presidència de consens i obrir la porta de bat a bat a la participació de la CUP i també de la gent de CSQEP al procés constituent, fins ara espectadora del partit i sense cap voluntat d'assumir les seves contradiccions.

A la CUP hem anat lents perquè volem anar lluny. Ara necessitem que més gent comenci a caminar. Que Junts pel Sí mogui la primera fitxa de la seva partida i desencadeni un nou moviment a CSQEP; nosaltres, mentrestant, ja hem acabat el nostre particular dòmino d'aquest escenari.

Ni Mas ni Març: continua essent la millor opció sobre la taula. I tant si l'assolim com si anem a eleccions, ens toca recosir l'alegria, la il·lusió i la convicció del conjunt de la classe treballadora per assolir allò que deia fa uns mesos: no hi ha res més engrescador que construir un país lliure ple de persones lliures.

Roger

dilluns, 9 de novembre de 2015

La nova biblioteca: cronologia d'una mentida

El mes de gener de 2013 un estudi de patologies de l'Àrea Metropolitana de Barcelona alertava del mal estat de l'edifici històric del Molí i l'equip de govern (CIU+PSC) demanava un informe a l'AMB per fer un estudi geològic del terreny, que indicava que l'edifici es podia conservar a «un preu raonable». Atenent a això, l'equip de govern va demanar més informes a l'AMB durant el 2013 per valorar els costos estimats de construir una nova biblioteca en un solar municipal o bé fer-la a l'edifici del Molí. La primera opció costava 2,8 milions d'euros, la segona opció uns 3,3 milions d'euros, inclosa la rehabilitació de l'edifici (xifrada en 1,5 milions d'euros).

Fotografia: Viu Molins de Rei
Tota aquesta informació és la que ens va fer arribar l'equip de govern en una junta de portaveus extraordinària el dia 10 de gener de 2014. Fins aquell moment no ens havia comunicat res. El mateix dia 10 l'Emilio Ramos (PP) ho esbombava a la ràdio, 3 dies després els regidors de l'equip de govern en parlaven obertament als mitjans de comunicació locals i al cap de setmana la CUP també hi dèiem la nostra. Finalment, el 22 de gener de 2014 l'equip de govern va explicar públicament que havia presentat un projecte per portar la nova biblioteca a l'edifici del Molí (amb un cost estimat de 3,3 milions d'euros).

La sociovergència va fer molts esforços, moltíssims, per convertir una idea en un projecte estrella de mandat. El procés traçat per l'equip de govern per fer arribar als caparrons dels molinencs la idea «El Molí és la Nova Biblioteca» va ser impressionant, basat principalment en utilitzar el Balcó de la Vila i les notes de premsa com a eines de comunicació de l'equip de govern (i no de l'ajuntament, que és el què pertocaria).

El Balcó de la Vila ens remet a l'edició del març de 2014 en què titulava «es proposa recuperar el Molí per ubicar-hi la nova biblioteca» i s'acompanyava la notícia amb opinions ciutadanes, majoritàriament favorables al projecte. També en faria referències més subtils al següent número, de maig de 2014.

De totes les notes de premsa fetes són destacables la del 13 de febrer de 2014, en què en ple balanç de l'ús de la biblioteca Pau Vila durant el 2013 es donava per fet el binomi Molí-Biblioteca amb l'expressió «definir com hauran de ser els serveis del nou equipament quan aquest es traslladi a El Molí», o la nota de premsa publicada el 29 d'abril de 2014, en què es lligava l'actuació contra els tèrmits a l'edifici amb el projecte de Biblioteca.

Cap a la precampanya

El debat plenari del pressupost municipal 2015 es va fer el 9 de desembre de 2014 i va comptar amb la previsió d'1.225.000 € al capítol d'inversions destinats al concepte «Biblioteca Municipal». Durant el ple (i com ja havíem fet prèviament) vam demanar a l'equip de govern que canviés el nom de la partida, ja que la inversió prevista es destinaria exclusivament a la rehabilitació de l'edifici del Molí i no pas a la nova biblioteca. No ens en vam sortir.

El 10 de febrer de 2015 la sociovergència local convocava una roda de premsa per presentar la rehabilitació de l'edifici del Molí que es transformava en la presentació del projecte de la nova biblioteca amb un cost de 4 milions d'euros (al titular de la nota de premsa) que s'enfilava als 4,56 milions d'euros al cos de la notícia, i lligava la restauració de l'edifici i la creació de la nova biblioteca. Llavors les dues accions ja es presentaven com a indestriables.

El mes de març l'ajuntament editava un «Balcó de la Vila extra balanç 2011-2015», que més enllà de canviar el format i convertir-lo en una eina d'autoelogi de l'equip de govern, anunciava en la contraportada que «aquest mes d'abril començaran les obres al Molí» i lligava de nou la restauració de l'edifici amb la creació de la biblioteca. El cost anunciat, un cop més, va ser de 4 milions d'euros.

El 9 d'abril de 2015 l'equip de govern va publicar una nota de premsa titulada «Ja han començat les obres de la nova biblioteca al Molí», amb un primer paràgraf destacat que ressaltava la següent informació: «Aquest dimarts han començat les obres de la nova biblioteca que s’allotjarà a l’edifici del Molí i que no acabaran fins a la tardor de l’any 2017. Les primeres actuacions consistiran en enderrocar alguns murs i mòduls annexes i en preparar la posterior estabilització de la nau principal. El projecte té un cost de 4’5 milions d’euros i permetrà multiplicar per cinc la capacitat de la biblioteca actual».

Fotografia: Eduard Suárez
Poques setmanes més tard, just començat el mes de maig (i quan quedava només una setmana per iniciar la campanya electoral), l'equip de govern va instal·lar un cartell al costat de l'edifici que continua palplantat allà mateix a dia d'avui i que diu: «construïm per a Molins de Rei la Nova Biblioteca Pau Vila»

En el darrer debat electoral que vam fer a La Peni el passat 20 de maig, en el bloc sobre el Molí i la Biblioteca, vaig afirmar el següent en nom de la CUP Molins de Rei:

«Estem en un moment en què l'equip de govern ha fet una propaganda mediàtica espectacular relacionant la rehabilitació del Molí, amb un cost d'1.653.397,13 euros, amb el projecte de la Biblioteca, que s'enfilarà a 4,5 milions d'euros pendent de sumar-hi, més endavant, el cost de dotar de contingut la Planta Baixa i la Primera Planta. Això ha desvirtuat el debat perquè ha portat els vilatans a pensar que el Molí és la Biblioteca. I això encara no és així, això no està aprovat».

El procés de licitació

Passades les eleccions i revalidada la sociovergència, en la comissió informativa d'Economia i Serveis Generals prèvia al ple de juliol (i feta el dia 15/07/2015) l'interventor municipal en funcions ens va explicar que el crèdit per a les obres de rehabilitació del Molí s'havia formalitzat a principis de juliol, concertat a través del programa de crèdit local de la Diputació i concretat a través del Banc Sabadell.

Simultàniament, des de la CUP hem anat seguint el procés de licitació obert a l'Àrea Metropolitana de Barcelona a través de la seva pàgina web sota el nom «Obres per l'execució del projecte executiu de consolidació estructural de l'edifici del molí, nau A, al municipi de Molins de Rei» i iniciat el 13 de juliol de 2015, pràcticament dos mesos després de les eleccions municipals, just després que l'ajuntament de Molins de Rei concertés el crèdit privat amb el Banc Sabadell. Per cert, el preu de licitació era finalment de 1.292.006,11€ sense IVA.

Fa un parell de setmanes la Junta de Govern de l'AMB anunciava l'acord per la classificació de les ofertes presentades i iniciava el requeriment de les garanties al GRUPMAS EDIFICACIÓ, S.L. com a empresa millor classificada, que a hores d'ara ja deu haver presentat formalment. A partir d'aquí s'ha d'iniciar el procés d'adjudicació i contractació i esperar l'inici d'unes obres que podrien començar ja al 2016 i que compten amb una previsió d'11 mesos per executar-les. Així doncs, el novembre de 2016 Molins de Rei podria celebrar que l'edifici històric del Molí està rehabilitat, una notícia més que benvinguda per a una vila que el 1998 va lluitar a través de la Plataforma Cívica Salvem el Molí per reivindicar un edifici que ens remet al tèxtil, a la nostra pròpia història.

Per contra, el projecte executiu de la nova biblioteca Pau Vila anunciat el gener de 2014 i presentat ara fa exactament 9 mesos, anunciat per tots els fronts possibles (rodes de premsa, nota de premsa, cartells al carrer, materials enviats als domicilis de la vila) i utilitzat com a arma de propaganda electoral (en debats, als programes dels partits que formaven part del govern, en entrevistes i un llarg etcètera) continua essent un projecte. Res més que això. Un projecte executiu sense dotació pressupostària, sense fonts de finançament previstes i sense cap procés de licitació en marxa. És possible que això canviï quan l'equip de govern ens faci arribar la proposta de pressupost municipal 2016, que té previst debatre al ple del proper dijous 26 de novembre. A falta de 15 dies per al debat, a falta d'informació, tot són incerteses.

Quatre conclusions

1) Durant el mandat 2011-2015 les úniques obres que es van fer a l'edifici del Molí van ser per resoldre un problema de tèrmits durant el 2014 i per enderrocar murs i edificis adjacents durant el mes d'abril, on l'oposició no sempre vam ser prou amatents. Dos obres de costos econòmics molt petits en comparació a les xifres de tot plegat. L'actuació contra els tèrmits no va tenir visibilitat pública; els enderrocaments, .

2) Atent a la primera conclusió, durant el mandat 2011-2015 no es va rehabilitar l'edifici del Molí ni es va construir la nova biblioteca. Però no és només això: tampoc es van iniciat els tràmits administratius per fer cap d'aquestes dues obres.

3) Els enderrocaments duts a terme pel govern municipal durant el mes d'abril es podrien haver programat, fàcilment, durant l'estiu o bé la tardor. I per què tanta pressa per fer-ho durant la primavera? L'única resposta possible és que iniciar-los en precampanya electoral va permetre al govern explicar a la població que el nou projecte de la biblioteca ja estava en marxa i, en definitiva, vendre fum.

4) El cartell «construïm per a Molins de Rei la Nova Biblioteca Pau Vila» continua essent a dia d'avui una mentida rotunda, una vergonya electoralista i un descrèdit enorme per a la sociovergència local. 

Ara per ara, el Molí no és la nova biblioteca.