divendres, 2 de febrer de 2018

La Fira que volem

La 167a edició de la Fira de la Candelera arriba amb novetats destacables. No em refereixo a la gastronomia, que és omnipresent des de la Fira de Vins fins a la coradella. Tampoc a la celebrada decisió de deixar d'organitzar passejades amb poni i que el company Josep Raventós contextualitza perfectament en un article a Viu Molins de Rei.

Són plantejaments de llarg recorregut que ja fa uns quants anys que vam començar a treballar al Comitè de Fira i que s'han anat paint, madurant i treballant fins a fer-se visibles al carrer. Enhorabona, d'entrada, a tots els responsables de materialitzar-los.

Fira d'economia social i cooperativa


La Fira és, indubtablement, un espai de relacions comercials. Una versió a petita escala del model econòmic en què estem immersos. La compra-venda esdevé un fet central del cap de setmana i més enllà de firaires especialitzats, pagesos, petit comerç, artistes o artesania, fa un munt d'anys que el sector comercial, industrial i de l'automòbil compta amb un gran espai al Passeig del Terraplè. Aquest és un espai que compta amb algunes grans empreses (Assistència Sanitària o la Mútua en salut, Fiatc o Divina Pastora en assegurances) al costat de projectes més petits.

Feia anys que trobava a faltar la presència de projectes que opten per un altre model econòmic com a punt de partida. De cooperatives i projectes potents ja n'hi ha, a la Fira. És el cas, per exemple, de l'Olivera a la Fira de Vins. El que mancava fins ara era un espai comú que aglutinés projectes d'àmbits diferents però amb una mateixa aposta basat en el poder col·lectiu i que desmunti la farsa de l'emprenedoria individual.


Fa uns anys el cooperativisme va començar a fer acte de presència amb una taula rodona el dilluns previ a la Fira que ha tingut continuïtat. Un espai per conèixer projectes i intercanviar experiències i dificultats des del món cooperatiu cap a projectes empresarials que tinguin interès en treballar d'una altra manera. Aquest 2018 tot plegat fa una passa més amb el naixement de la Fira d'economia social i cooperativa. 12 projectes comptaran amb un estand en aquesta primera edició (entre ells, joies com el Diari Jornada o Coop 57 i projectes locals com La Comercial o El Cargol). Serà un primer tastet.

La Fira de la Candelera té condicions acollir un projecte similar al que ha conreat amb èxit la Fira d'Economia Solidària de Catalunya a Barcelona. Un espai que divulgui alternatives a la crisi capitalista, que promogui l'economia solidària i projectes arrelats al territori i que tingui la capacitat de generar espais de debat entre expositors i visitants. La fira com a motor de transformació econòmica i social. Hem de caminar cap aquí i cal entendre el nou espai d'aquest any (al Terraplè, a prop del Rubió i Ors) com una primera passa.

Els tastets: la cultura al carrer

 

Un altre gran eix amb un ampli camí per recórrer és la incorporació d'expressions culturals a la Fira de la Candelera. El programa de Fira en recull diverses des de fa temps: una obra de teatre programada el cap de setmana abans, un concert que ha assumit el cicle Daltabaix o noves experiències de cinema i gastronomia o de presentacions de llibres com les que es duran a terme a la Sala Gòtica el diumenge 4 de febrer en són alguns exemples. En una Fira que es viu bàsicament al carrer, però, és essencial que la cultura també es visqui en places, espais i racons. Sense perdre cap dels espais citats, obrim nous fronts.

El naixement dels tastets musicals l'any passat va ser una notícia magnífica. Un espai a la Plaça de les Dones encertat, acollidor, que va triomfar a l'hora del vermut i que tindrà continuïtat enguany. No només això: l'aposta creix i entren en escena els tastets teatrals al carrer Major (al parc infantil que va néixer esborrant un mural feminista preciós), amb màgia, microteatre, clown o malabars que de ben segur captaran l'atenció dels vianants. En els dos casos, a més, amb espai per donar a conèixer el talent d'artistes molinencs al costat d'artistes procedents d'altres indrets com l'immens Pau Riba.

Repensar l'escenari tradicionalment vinculat a la Fira d'entitats a partir de l'experiència d'aquests tastets pot ser una bona idea per desenvolupar els propers anys.

A tot plegat s'hi suma un espai festiu nocturn plenament consolidat com el Racó Català (aquest dissabte, 16a edició!) que mai ha estat entès per la Fira com un atractiu més del cap de setmana si no com un fet aïllat. Convindria, també, superar qualsevol tipus de reticència i incorporar aquest concert al programa cultural de la Fira de la Candelera encara per construir.

Una Fira de la Cultura, permanent durant el cap de setmana de la Candelera, a l'abast de tothom, multidisciplinar i que convisqui amb plena normalitat amb la resta de fires del cap de setmana. Un altre repte que caldrà perseguir en els propers anys.



dimarts, 13 de juny de 2017

Desmemòria del compromís sociovergent: 2 anys fent la viu-viu a Molins

Avui fa dos anys que la sociovergència va renovar el seu pacte de govern a Molins. Superat l'equador del mandat, és un bon moment per fer balanç de l'acord entre el CDC/PDECAT i el PSC. Tenint en compte que el pacte, en aquesta ocasió, anava acompanyat d'un document ple de mesures que es comprometien a executar (i d'alguna declaració d'intencions sense cap mena de concreció), és prou senzill determinar si el govern compleix els seus objectius.

Un "matrimoni ben avingut" / Fotografia: Jose Polo
Hi ha algunes propostes recollides al document que s'han tirat endavant. Per exemple, s'ha aprovat el Pla Local de Salut, s'han creat pressupostos participatius per barris, s'ha inaugurat la nova seu de l'Oficina d'Atenció al Ciutadà i s'han impulsat plans d'ocupació propis (de fet, un pla per a 8 persones que va durar 6 mesos). També s'estan treballant en altres mesures com la implementació dels camins escolars, el catàleg de Patrimoni Arquitectònic de la vila (després de guardar un document en un calaix durant anys, no dir-ne ni ase ni bèstia i afavorir, per deixadesa, l'enderroc de diverses edificacions d'interès de la vila) o la 3a fase del Ricard Ginebreda.

Què no s'ha fet? D'entrada, s'ha obviat un dels propòsits inicials, reiterat en dos paràgrafs diferents de la primera plana de l'acord. Primer deien: «Ens comprometem a tenir una actitud oberta, flexible, generosa i sobretot responsable, per tal de sumar a l'acció municipal les diferents sensibilitats i opinions dels partits representats en el Ple». I per si no quedava prou clar, afegien: «És també la nostra voluntat mantenir un diàleg obert i constant amb la resta de grups polítics que conformen el consistori, doncs interpretem que el diàleg i la cerca de consens i acords amb els diferents grups polítics amb representació municipal ha de continuar sent un estil i una actitud de govern a la vila».

Aquest propòsit s'ha incomplert sistemàticament, però si el dius d'entrada i el recordes de tant en tant, algú pot arribar a creure-se'l. A la pràctica, és difícil discernir qui té raó en la dialèctica entre partits excepte si l'evidència t'esclata a la cara.

La llista d'accions que de moment no han anat més enllà del paper signat és llarga. N'he triat vuit que són especialment interessants. Les cito textualment tal i com apareixien escrites al pacte de govern:

1. «Potenciarem i millorarem el Consell de Seguiment de la Crisi Econòmica com a element que s'ha demostrat cabdal per potenciar tota la tasca de la vila per lluitar contra la crisi i els seus efectes».

El Consell de Seguiment de la Crisi va ser qualificat d'èxit pel govern durant el mandat 2011-2015 (amb lectura crítica per part de la CUP). Va rebre premis i va ser una de les propostes estrella durant la campanya electoral. Tant CiU com el PSC en defensaven la continuïtat i l'utilitzaven com a exemple de bona gestió. En el mateix debat s'hi referien els seus caps de llista. Joan Ramon Casals deia: «Durant aquests quatre anys hem estat treballant amb el Consell de Seguiment de la Crisi Econòmica. Compartim que es pot millorar, que sigui més deliberatiu, i amb això estem, en la línia del que s'ha estat fent aquests quatre anys, conjuntament i en consens amb entitats socials, empresarials, sindicals i dels partits polítics». En Xavi Paz, al seu torn, afegia: «És el moment de treballar conjuntament, tal com hem fet amb el Consell de Seguiment de la Crisi Econòmica o en la Taula social de l'Habitatge, i construir, plegats, un nou pacte contra la pobresa».

Bé, doncs tot i ser el primer punt del pacte de govern, el Consell de Seguiment de la Crisi ha desaparegut del mapa. La darrera reunió es va celebrar el 4 de març de 2015, de manera que durant aquests 2 anys de mandat ni «potenciat» ni «millorat»: liquidat. De «cabdal» al no res. És el mateix camí que ha seguit la Taula Local de l'Habitatge, que no s'ha convocat més des de 2015, després que un dels seus col·lectius l'abandonés i constatés públicament la seva manca d'utilitat.

Darrera trobada del Consell. Març 2015 / Fotografia: Jose Polo
2. «Elaborarem un nou pla d'Equipaments»

El Pla d'Equipaments va deixar de tenir vigència pràctica molts anys abans del seu final oficial. Concebut com un document-guia de 2006 a 2016 i elaborat a partir d'un procés participatiu, va ser paper mullat per al govern de l'anterior mandat, que probablement no li va fer cap cop d'ull. Independentment d'això, era conegut per a tothom (i recordat en diversos plens des de l'oposició) que el Pla d'Equipaments acabava el desembre de l'any passat.

Amb una planificació correcta, el compromís de govern per elaborar un nou document hauria d'haver començat el 2016 per poder ser aprovat durant el primer trimestre de 2017. De moment, no en tenim. I si va, va per llarg. Les conseqüències? A la vila des de fa uns quants anys és el govern (i no els vilatans, ni les entitats ni tan sols els altres partits polítics) qui defineix on van els equipaments i quin tipus d'equipaments es prioritza per davant dels altres. En honor de l'acord de govern, cal dir que no esperàvem cap mena de continuïtat del Pla d'Equipaments Culturals finiquitat el 2015: no l'havien ni tan sols mencionat.

3. «Tindrem una especial atenció per la gent gran. Crearem més places de residència per a gent gran i farem pisos tutelats per a la gent gran, a l'antic CAP»

En un procés lent de reversió de la titularitat de l'edifici, l'antic ambulatori ha anat perfilant-se com el futur espai d'entitats sociosanitàries (Creu Roja, Associació de malalts d'alzheimer del Baix Llobregat). Ja veurem quan i com es concreten els pisos tutelats per a la gent gran. De tota manera, el més interessant del compromís és la referència a les places de residència per a gent gran. L'assumpte ha generat una plataforma vilatana (la PARM), una recollida de signatures molt rellevant (van entregar-ne 3.700 i en van seguir recollint), una moció al ple a càrrec dels partits polítics de l'oposició i un cas omís per part de la Generalitat de Catalunya fins avui mateix. De moment, les places de residència no han crescut, però si fem cas de l'acord, el compromís s'acabarà executant. Ho haurem de seguir amb atenció i felicitar la pressió duta a terme des de la mobilització popular.

Desconeixem què serà el pla de vellesa «amb la finalitat de detectar les necessitats d'un col·lectiu cada cop més dinàmic i nombrós» així com el Consell de la Gent Gran, un representant del qual hauria de «formar part del Consell de Seguiment de la Crisi Econòmica».

4. «Promoure habitatge públic de lloguer, per als col·lectius més vulnerables a espais com les Guardioles, la Plaça llibertat o el c/ Molí»

Tot apunta que aquest mandat la promoció d'habitatge públic de lloguer tornarà a ser inexistent. Com l'anterior, vaja. Tal com expliquen l'Asier i el Carles, la darrera promoció data de 2014, però només per substituir 4 llogaters que havien deixat buit el seu pis de l'edifici del carrer Ramon Llull. De promoció nova no n'hi ha hagut des de l'entrada de la sociovergència al govern. No hi ha perspectives de complir la promesa ni al carrer Molí ni a la Plaça Llibertat ni a les Guardioles a curt termini.

Un altre dels acords era «Desenvoluparem el Pla Local d'habitatge», i com hem explicat reiteradament amb xifres pressupostàries, és només un brindis al sol. El pla s'acaba aquest 2017 i caldrà veure si el govern té intenció d'impulsar-ne un de nou. El vigent va venir precedit d'un llarg debat polític i d'una aplicació dels seus acords profundament decebedora. Entre altres coses, en habitatge també deien: «Estudiarem la viabilitat de convertir el Patronat Local habitatge en una fundació».

El possible barri de les Guardioles
5. «Posarem l'espai Mariona al serveis dels joves»

Arran d'una reivindicació històrica entre el jovent de la vila i dels pals a les rodes soferts per algunes entitats a l'hora d'organitzar actes, la CUP vam presentar una moció el 2013 que va ser aprovada, més endavant desvirtuada (de tal manera que no es van aplicar els seus acords), i finalment tergiversada, per perpetrar la carpa al costat del Parc Mariona.

Diria que no és necessari que detalli l'ús actual que té l'espai, les condicions que ofereix i les problemàtiques que genera. Sigui com sigui, el govern no ha fet cap passa per què els joves es facin seu l'espai. De fet, una altre dels acords de govern era crear un Consell de la Joventut, inexistent. El darrer Pla Local de Joventut, per cert, va finalitzar el 2016.

6. «Ens comprometem en revisar el Pla de Participació, i si cal a fer-ne un de nou»

Aquesta mesura se citava al costat de l'elaboració d'un ROM (Reglament Orgànic Municipal) a la nostra vila. Aquest document compta amb una comissió municipal que hi està treballant. De moment, un parell de reunions de presa de contactes de fa uns quants mesos i cap nova notícia-resposta a les propostes fetes, de manera que és difícil discernir si arribarà a bon port. El Pla de Participació no s'ha revisat en cap espai (com a mínim, en format col·lectiu) i no forma part de l'agenda política de l'Ajuntament.

Cal recordar que el darrer Pla de Participació aprovat a l'Ajuntament (si no recordo malament, l'any 2005), va comptar amb moltes mancances a l'hora d'aplicar-se. Figures com el Consell de Vila, previstes en aquell moment, són un clàssic de les darreres campanyes electorals. Ara hi ha una web municipal que recull els processos participatius impulsats des del govern, que no segueix cap pla debatut i acordat en cap espai concret. De fet, tots els espais deliberatius i amb certa capacitat de decisió sobre temes rellevants (Consell Seguiment Crisi, Equipaments, Cultura, Joventut, Participació, Taula Local Habitatge) han estat abandonats o inutilitzats. Només hi ha una excepció: el Consell d'infants. En general, menys debat real, més participació de cara a la galeria. En fi.

7. «Farem auditories ciutadanes: per sorteig es designaran 10 molinencs i molinenques, perquè facin d'auditors, controladors i informadors de la gestió municipal»

Apareix a l'acord de govern i desconeixem l'existència de cap moviment per posar-ho en pràctica. De moment els únics que fiscalitzen la gestió municipal amb continuïtat són els partits polítics de l'oposició. De vegades, això sí, amb molta paciència davant la lentitud del govern en posar en pràctica acords de ple (com la comissió per estudiar els serveis municipals externalitzats).

A la pràctica, el 2013 ja va quedar a l'aire una proposta d'auditoria del deute que des de la CUP vam treballar amb la PACD i que vam obrir a la resta de formacions polítiques. La moció es va aprovar, però, com tantes altres, no es va executar.

8. «Aprofundirem en la tarifació social»

Ja han passat dos debats d'ordenances fiscals i dos debats més de pressupostos i la tarifació social continua essent la mateixa que teníem durant la campanya electoral: un sistema de bonificacions anomenat públicament amb un nom més progressista, però que només respon a la màxima de «qui menys té, menys paga» i s'oblida de l'altra part de l'equació: «qui més té, més paga». Tothom estava d'acord en revisar-les amb més valentia. De moment, tot queda igual.

--

De mesures anunciades i no aplicades n'hi ha unes quantes més, és clar. N'hi ha algunes que cal concedir-los el benefici del mig mandat restant. És el cas de la nova Biblioteca, malgrat partir d'una mentida electoral i de l'aturada de les obres entre fase i fase que aproxima el resultat final cap a la precampanya electoral i que posa en dubte la capacitat de donar contingut i vida a les dues plantes que queden lliures. Al programa de CiU hi apareixien idees com «Aules Estudi», «Història del Textil a la vila», «Un Casal per la gent gran al Centre Vila» o «Un centre per la gent jove» i s'afegia que estaria «acabada finals 2017». Aprofito per remarcar que he optat per deixar els programes electorals de banda i fiar-ho tot a l'acord de govern, per què en cas contrari hauríem de preguntar un munt de coses més (al PSC, i així equilibrem la balança, li tocaria crear un «codi ètic municipal». Imagineu-vos!)

En d'altres casos, la frase escrita és més que complicada de dur a la pràctica: «Rehabilitarem la Façana i la teulada del Palau de Requesens». Hi ha mesures creades però que han tingut un impacte zero, com la figura dels regidors de barri. Visqueu on visqueu, difícilment sabreu qui és la vostra persona de referència a l'equip de govern.

La façana que sí que ha canviat / Fotografia: Carles Ros
Entre els compromisos signats, i fent una tria d'àmbits diferents, també hi trobem un «Pla de xoc en polítiques socials», «Implantarem els horts urbans», «Impulsarem el centre d'interpretació de Collserola», «Realitzarem el pla per a un major ús de la Bicicleta» o bé «Desenvoluparem el pla director del Centre Vila».

És qüestió d'esperar els 21 mesos que queden abans no se celebri el darrer ple del mandat per comprovar quin grau d'acompliment de les seves pròpies mesures assoleix aquest govern de majoria absoluta. De moment, ja hi ha unes quantes promeses que s'han incomplert i d'altres que sabem del cert que no es podran dur a terme.

Si anem un pas més enllà i valorem l'acció de govern d'aquests dos anys en comparació amb les mesures que volíem aplicar la gent de l'esquerra independentista, l'abisme és immens. Malgrat les propostes fetes, ni pla de xoc social (cap mesura valenta en habitatge, ocupació i serveis socials), ni democràcia directa, ni remunicipalització de serveis, ni centre d'apoderament feminista, ni pla d'acció animalista, ni residu zero ni taula d'entitats culturals...

4+2 anys d'un govern gestor conservador que va fent la viu-viu, que intenta que no passi res i que té urticària a la valentia política. Ni un sol avanç rellevant cap a la transformació de vila que anhelem.

diumenge, 18 de desembre de 2016

Una renúncia per a no renunciar a res

L'11 de juny de 2011 vaig assumir el càrrec de regidor per primera vegada. Ha estat una etapa intensa, enriquidora, frustrant i plena de petites renúncies. 67 mesos després, en una espècie de jubilació tocatardana, he decidit plegar: el proper dijous 22 de desembre participaré en el meu darrer ple com a regidor a l'Ajuntament

En el seu meravellós Caos, la Míriam Cano diu que caldrà aprendre a parlar només si cal. I quan una decisió personal incideix en un projecte col·lectiu, sens dubte, és necessari fer-ho. Som-hi.

Transformar l'Ajuntament

Durant aquests 5 anys i mig a l'Ajuntament la CUP hem liderat (numèricament o per nombre de vots) l'oposició a la sociovergència local. Els primers anys, la teòrica minoria de govern (minoria majoritària gràcies al regidor del PP) obria alguna escletxa mentre tancava moltes portes. A partir de 2015, la majoria va esdevenir a cara descoberta i ha acabat d'activar una maquinària que ja era insuportable en el mandat anterior.

L'única institució útil és aquella que ajuda a donar resposta a les necessitats de les persones des de l'apoderament col·lectiu. Amb aquesta premissa al cap hem provat de traçar l'acció política en els darrers anys. La meva prioritat com a regidor de la CUP, doncs, ha estat proposar i enfilar idees que derivessin en propostes concretes de transformació a l'Ajuntament. Alguns cops, des de la denúncia d'una praxi lamentable. D'altres, obrint fronts que restaven inactius. També exercint de corretja de transmissió de la feina feta des d'altres col·lectius de la vila.

La majoria de les propostes fetes no s'han aplicat. Han acabat en un calaix de bones intencions, en el sac de la demagògia o manipulades fins a ésser irreconeixibles després de ser aprovades al plenari. L'escenari és teòricament comprensible, atès el xoc d'ideologies CUP/govern, però no deixa de ser decebedor. 

Tenim un govern municipal que renega de l'argumentació política. No sempre passa, perquè hi ha alguna excepció, però passa massa sovint. Que prefereix dir que sí i fer que no, que va amb peus de plom per acontentar tothom, que compta amb l'oposició com a mera comparsa informativa, com a aval d'allò que ja es fa o es pretén fer. Que reitera idees, si cal, generant una veritat inventada. I que utilitza tots els canals al seu abast, des de les notes de premsa fins als pressupostos participatius, per estendre una bassa d'oli al poble

El 2015 vam decidir anar a les eleccions i vaig assumir el primer lloc de la llista de la CUP. Ho fèiem amb un projecte per governar la vila. Tenia ganes de topar-me amb totes les contradiccions possibles, de generar dinàmiques de transformació des de la institució, de tensionar els seus límits i de trencar aquesta bassa d'oli. Triar el conflicte davant la inacció. Els canvis estructurals per damunt d'una gestió modèlica. Malauradament, la mateixa nit electoral ja vam veure que no podríem formar part de cap govern a Molins i que l'escenari era calcat al viscut al període 2011-2015. 

Som el que fem per canviar el que som

Amb aquest escenari reiterat, un any i mig després, considero que la meva presència a la institució no ajuda a assolir els objectius que ens plantejàvem durant la campanya. Senzillament, no disposo de l'energia necessària. En alguna reunió recent no he dit tot el que volia dir, per allò de: "total, si el govern ja ho sap, perquè li he dit 4 vegades i li és igual". No he explicat amb prou contundència i claredat alguns dels darrers despropòsits del govern de cara al poble, probablement per falta d'esma i de temps. Petites coses que em podrien portar a una dinàmica de desídia que rebutjo profundament.

No sempre disposem de la tenacitat que desitgem. Allargar la meva presència dins l'Ajuntament, ara mateix, podria acabar contribuint a enfortir la vida plàcida del govern municipal. I no, no s'ho mereix. Per això entenc que és pertinent i saludable deixar pas a una altra persona lluitadora com la Laura, que entrarà amb una mirada diferent i amb forces renovades. Plegar i recuperar perspectiva per continuar donant un cop de mà als companys del grup municipal. 

Simultàniament, fora de la institució, contribuir amb altres tasques des de l'assemblea cupaire i d'altres espais per avançar cap allò que anomenem "governem-nos". Es tracta d'assumir l'aposta per les certeses: que perpetuar-se en una institució és una acció democràticament perillosa i que la rotació de càrrecs i responsabilitats sempre és positiva.



Revertir les renúncies fetes

La tasca de regidor m'ha aportat un munt d'aprenentatges. En coneixements tècnics, en l'àmbit comunicatiu, en la gestió d'emocions, en argumentació política. He viscut una formació permanent gràcies als tècnics de l'Ajuntament, a la gent de diversos col·lectius del poble, als debats de l'assemblea, de l'equip de regidors i del ple, i a la relació directa amb veïns i veïnes, els que ens han criticat i els que ens han demanat un cop de mà.

També m'ha obligat a assumir unes quantes renúncies. No me'n queixo, però seria absurd negar que són petites raons que contribueixen a reforçar la decisió presa. Petites coses que m'agradaria poder fer sense estar pendent d'un calendari institucional que s'escapa del meu control. Raons i projectes que no em ve de gust compartir més enllà de la meva gent.

El que sí que és prou conegut és l'àmbit laboral. Vaig perdre la feina per exercir la meva tasca política, que també m'ha dificultat trobar-ne una altra durant tot aquest temps. Hi afecta des de la ideologia als compromisos adquirits en forma de reunions. El dubte permanent d'informar en qualsevol entrevista de feina de la tasca de regidor. La ràbia que et surti una feina precària d'un dia i que et coincideixi amb un ple. Cosetes. Res comparable davant la magnitud dels problemes de tanta i tanta gent. Però no deixen de ser un factor més en la renúncia.

Seguim, seguirem

Per tot plegat, la renúncia a l'acta de regidor del dijous era necessària. Per trencar lligams no desitjats, per guanyar perspectiva política, per recuperar la calma, per cuidar-me una mica més. Que d'això es tracta: de recuperar forces i d'estar en plenes condicions per combatre les estructures polítiques i els governs que ens condemnen a la precarietat. Una renúncia per a no renunciar a res.

El 2017 serà intens i ens necessita a tots plenament actius. Compromís polític des de tots els fronts. Amb l'alegria com una eina indestructible. Fins a la victòria, sempre!

diumenge, 3 de gener de 2016

Ni Mas ni Març

El risc: autocrítica i elogi

En els darrers 3 mesos la gent de la CUP – Crida Constituent hem escrit i llegit manifestos, posicionaments, opinions, articles, piulades i correus a cabassos, per mirar d'aprofundir en el debat derivat dels resultats del 27S. Malauradament no sempre ho hem fet en clau interna, i això té conseqüències: hem escenificat el debat tàctic intern en clau pública sense disposar de les eines per fer-nos entendre'ns ni tenir capacitat d'influir en un relat mediàtic advers. Simultàniament, hem obert la veda al seguiment constant, forassenyat i interessat del periodisme de clic i hem deixat que els personalismes condicionessin els militants. I, en la necessitat d'airejar-nos, hem acabat convocant una roda de premsa sense preguntes després de l'insòlit empat de Sabadell. No ho hauríem de repetir.

Sóc del parer que a la CUP som coresponsables d'haver arribat a l'atzucac «Mas o Març» i, en conseqüència, haver-nos plantejat aquesta disjuntiva de la derrota. Més enllà de la pressió externa i de l'immobilisme implacable per part de Junts pel Sí, vam ser nosaltres mateixos els que vam optar per debatre sobre la investidura de Mas. Podríem haver mantingut la fermesa de sempre, també en aquesta qüestió, però vam triar afrontar el debat i tensionar políticament l'organització. Per molta gent, el sol fet de debatre-ho ja era una renúncia. Per molta altra gent, era necessari cercar un desllorigador al mandat democràtic rebut el 27S.

Hem afrontat de cara el debat del qui i l'hem acompanyat amb els elements de consens per a la militància (debatre i prioritzar el què, el quan i el com). El qui, però, se'ns ha empassat amb patates. Des de la CUP el debat no s'ha afrontat des d'una perspectiva personalista: s'han posat 5 opcions sobre la taula en què Artur Mas disposava d'un paper central en el procés cap a la República Catalana que no han estat acceptades. Mas no era el problema: el problema era el «només Mas», un obstacle nítid per eixamplar la base social de l'independentisme.

I, com era previsible, el debat ens ha tensionat. Perquè, bàsicament, és un debat no desitjat que no tenia consens possible. Senzillament, no era el nostre debat. A més, no hem estat capaços de resoldre'l amb prou agilitat.    

Dit tot això: és lloable l'exercici de risc polític que hem assumit la CUP en aquests mesos. El que ens tocava, i una mica més. Un exercici, també, de responsabilitat envers el moment polític del país, afrontant els debats amb una munió d'arguments complexos sobre la taula. I un exercici de democràcia interna imprescindible, d'assemblearisme insubornable. I no podem perdre el nord del municipalisme i la mobilització permanent, que sempre serà el nostre punt fort, també en la construcció del país.

Tot plegat, en un clima d'incomprensió i de crítiques furibundes que a les xarxes s'han abonat a l'insult fàcil, especialment demolidor i masclista amb les dones de l'organització, més dignes que ningú. Un pressing a dues bandes insòlit que ens ha impedit explicar dissensos i lectures polítiques crítiques perquè tothom és saberut i no ningú vol escoltar les raons d'altri. No hi ha més sord que qui no vol escoltar, no hi ha més cec que qui no hi vol veure.



L'immobilisme: crítica i oportunitat

Junts pel Sí, en els darrers mesos, ha optat per no fer res. Un exercici de comoditat política alarmant i d'irresponsabilitat colpidora lligat a l'estratègia d'utilitzar tots els mecanismes al seu abast per pressionar i culpabilitzar la CUP. D'entrada, han evitat fer lectures polítiques autocrítiques amb els resultats de la candidatura i del conjunt de l'independentisme al nostre país. Al contrari: tot allò que havien assumit durant la campanya (que Mas no sumava, que calia vèncer indecisos a partir del vot de les nostres vides, que el 27S era un plebiscit) ho van obviar a partir del dia 28S. I, partint d'una majoria fictícia (tant en vots com parlamentària), s'han adreçat a la CUP 

Junts pel Sí no ha dedicat massa esforços en buscar posicions de consens amb la CUP, i, per contra, ha destinat tots els recursos possibles a explicar la seva voluntat de consens davant l'opinió pública. És a dir, en lloc de negociar, pressionar. En les converses fetes al llarg d'aquests mesos i en l'oferta final feta a la CUP no hi ha hagut moviments substancials per part de Junts pel Sí. L'oferta de presidència no ha canviat ni un mil·límetre. I el pla de xoc proposat és, senzillament, ridícul. L'aposta de CDC i d'ERC ha estat portar la CUP al límit esperant que, finalment, cedís a uns plantejaments no desitjats. Hauria estat una legislatura impossible i d'això, crec, tots en som conscients.

Junts pel Sí té l'oportunitat de fer allò que des del meu humil parer el país necessita des del 27S: apostar per una presidència de consens i obrir la porta de bat a bat a la participació de la CUP i també de la gent de CSQEP al procés constituent, fins ara espectadora del partit i sense cap voluntat d'assumir les seves contradiccions.

A la CUP hem anat lents perquè volem anar lluny. Ara necessitem que més gent comenci a caminar. Que Junts pel Sí mogui la primera fitxa de la seva partida i desencadeni un nou moviment a CSQEP; nosaltres, mentrestant, ja hem acabat el nostre particular dòmino d'aquest escenari.

Ni Mas ni Març: continua essent la millor opció sobre la taula. I tant si l'assolim com si anem a eleccions, ens toca recosir l'alegria, la il·lusió i la convicció del conjunt de la classe treballadora per assolir allò que deia fa uns mesos: no hi ha res més engrescador que construir un país lliure ple de persones lliures.

Roger