dijous, 15 de gener de 2015

La paciència indigna


Trobo que hem canviat el patiment per si les eleccions queien durant la Fira de la Candelera per uns comicis en plena Festa Major amb massa alegria. De cop i volta, en el país del #tenimpressa esperar 9 mesos i 12 dies passa a ser un encert. I mira que m'esforço però no sé veure ni un sol aspecte positiu d'una nova dilació del procés. Bé, sí, que tindrem temps de comentar la jugada, i de fer petar la xerrada i fins i tot de tornar a presenciar espectacles mediàtics deplorables basats en dir-se el nom del porc entre uns i altres. Temps que al país no li sobra.

Som un poble mesell que es conforma amb qualsevol cosa. De fet, tendim a dir amen als nostres governants, perquè "escolta, millor això que res, que després d'anys de lluita no ve de 9 mesos, que l'important és que s'hagin posat d'acord, que s'hagi recuperat la unitat i..." ... i qui no es conforma és perquè no vol.

Deia Joan Fuster que tota política que no sigui feta per nosaltres serà feta contra nosaltres. I exactament és això el que ha rebut l'independentisme mobilitzat: quan el despatx ha passat per davant del carrer tot s'ha aturat, enrarit i endarrerit. L'interès partidista, de calendari tàctic i de consolidació del poder, contra els interessos de la gent que massivament ha sortit al carrer en els darrers anys. I tothom retratat, però amb 9 mesos de marge per aconseguir desterrar de la memòria de la gent el circ d'aquestes setmanes.


L'acord d'ahir és una presa de pèl, es miri per on es miri. Fins i tot van atrevir-se a posar de nou les estructures d'estat sobre la taula, les mateixes que CiU ha estat incapaç d'executar en els darrers dos anys. Les mateixes, les ja existents, que han servit com a carta guanyadora en el joc de la privatització i la lògica del benefici privat entre les empreses amigues. Qui ho hauria dit el 25 de novembre de 2012 que CiU seria capaç d'aferrar-se al govern durant 3 anys de retallades a canvi de pràcticament res: una consulta desballestada (ep, però alegre i popular!) el 9N i unes noves eleccions (no constituents, sembla) per al 27 de setembre, en què el comptador es torna a posar a zero per a tothom.

3 anys en què Esquerra haurà dut a terme un paper galdós: 3 pressupostos signats sota el paradigma de les retallades en serveis públics essencials, retallades socials bestials, mirada perduda i acció més discursiva que real davant el degoteig de casos de corrupció d'ara i d'abans i, en general, un acompanyament de súbdit a la deriva del país a canvi del procés. Intueixo que la seva militància de base il·lusionada i els seus votants per construir un país per a tothom o s'autoenganya o ho passa malament: jo no seria capaç de gestionar-ho.

No estem en condicions de marejar la perdiu i el nostre exercici de paciència envers els governants és indigne. Buscar les virtuts de l'acord no unitari és fer un exercici de submissió que no estem disposats a fer. Ara, més que mai, ens convé una perspectiva crítica i allò del cap fred, el que ens permet analitzar que és un acord contrari als interessos de la gent mobilitzada per la independència els darrers anys. Per dir-ho d'una altra manera: si aquest acord s'hagués anunciat en els mateixos termes d'ahir el dia 10 de novembre de 2014 hauria generat una mobilització aïrada al carrer amb el suport de la gent de l'ANC i Òmnium que ahir va preguntar-se perquè van acceptar una proposta que no era la seva.

El temps passa, però. I aquí seguim. Esperant (i treballant per propiciar) la ruptura que ens allunyi d'aquest trist espectacle. Si volem construir un país millor, preparem-nos, que el repte és enorme.

** Text corresponent a l'espai "la raó del regidor" de Ràdio Molins de Rei, emès el dia 15-01-15.