Ni Mas ni Març

El risc: autocrítica i elogi

En els darrers 3 mesos la gent de la CUP – Crida Constituent hem escrit i llegit manifestos, posicionaments, opinions, articles, piulades i correus a cabassos, per mirar d'aprofundir en el debat derivat dels resultats del 27S. Malauradament no sempre ho hem fet en clau interna, i això té conseqüències: hem escenificat el debat tàctic intern en clau pública sense disposar de les eines per fer-nos entendre'ns ni tenir capacitat d'influir en un relat mediàtic advers. Simultàniament, hem obert la veda al seguiment constant, forassenyat i interessat del periodisme de clic i hem deixat que els personalismes condicionessin els militants. I, en la necessitat d'airejar-nos, hem acabat convocant una roda de premsa sense preguntes després de l'insòlit empat de Sabadell. No ho hauríem de repetir.

Sóc del parer que a la CUP som coresponsables d'haver arribat a l'atzucac «Mas o Març» i, en conseqüència, haver-nos plantejat aquesta disjuntiva de la derrota. Més enllà de la pressió externa i de l'immobilisme implacable per part de Junts pel Sí, vam ser nosaltres mateixos els que vam optar per debatre sobre la investidura de Mas. Podríem haver mantingut la fermesa de sempre, també en aquesta qüestió, però vam triar afrontar el debat i tensionar políticament l'organització. Per molta gent, el sol fet de debatre-ho ja era una renúncia. Per molta altra gent, era necessari cercar un desllorigador al mandat democràtic rebut el 27S.

Hem afrontat de cara el debat del qui i l'hem acompanyat amb els elements de consens per a la militància (debatre i prioritzar el què, el quan i el com). El qui, però, se'ns ha empassat amb patates. Des de la CUP el debat no s'ha afrontat des d'una perspectiva personalista: s'han posat 5 opcions sobre la taula en què Artur Mas disposava d'un paper central en el procés cap a la República Catalana que no han estat acceptades. Mas no era el problema: el problema era el «només Mas», un obstacle nítid per eixamplar la base social de l'independentisme.

I, com era previsible, el debat ens ha tensionat. Perquè, bàsicament, és un debat no desitjat que no tenia consens possible. Senzillament, no era el nostre debat. A més, no hem estat capaços de resoldre'l amb prou agilitat.    

Dit tot això: és lloable l'exercici de risc polític que hem assumit la CUP en aquests mesos. El que ens tocava, i una mica més. Un exercici, també, de responsabilitat envers el moment polític del país, afrontant els debats amb una munió d'arguments complexos sobre la taula. I un exercici de democràcia interna imprescindible, d'assemblearisme insubornable. I no podem perdre el nord del municipalisme i la mobilització permanent, que sempre serà el nostre punt fort, també en la construcció del país.

Tot plegat, en un clima d'incomprensió i de crítiques furibundes que a les xarxes s'han abonat a l'insult fàcil, especialment demolidor i masclista amb les dones de l'organització, més dignes que ningú. Un pressing a dues bandes insòlit que ens ha impedit explicar dissensos i lectures polítiques crítiques perquè tothom és saberut i no ningú vol escoltar les raons d'altri. No hi ha més sord que qui no vol escoltar, no hi ha més cec que qui no hi vol veure.

L'immobilisme: crítica i oportunitat

Junts pel Sí, en els darrers mesos, ha optat per no fer res. Un exercici de comoditat política alarmant i d'irresponsabilitat colpidora lligat a l'estratègia d'utilitzar tots els mecanismes al seu abast per pressionar i culpabilitzar la CUP. D'entrada, han evitat fer lectures polítiques autocrítiques amb els resultats de la candidatura i del conjunt de l'independentisme al nostre país. Al contrari: tot allò que havien assumit durant la campanya (que Mas no sumava, que calia vèncer indecisos a partir del vot de les nostres vides, que el 27S era un plebiscit) ho van obviar a partir del dia 28S. I, partint d'una majoria fictícia (tant en vots com parlamentària), s'han adreçat a la CUP 

Junts pel Sí no ha dedicat massa esforços en buscar posicions de consens amb la CUP, i, per contra, ha destinat tots els recursos possibles a explicar la seva voluntat de consens davant l'opinió pública. És a dir, en lloc de negociar, pressionar. En les converses fetes al llarg d'aquests mesos i en l'oferta final feta a la CUP no hi ha hagut moviments substancials per part de Junts pel Sí. L'oferta de presidència no ha canviat ni un mil·límetre. I el pla de xoc proposat és, senzillament, ridícul. L'aposta de CDC i d'ERC ha estat portar la CUP al límit esperant que, finalment, cedís a uns plantejaments no desitjats. Hauria estat una legislatura impossible i d'això, crec, tots en som conscients.

Junts pel Sí té l'oportunitat de fer allò que des del meu humil parer el país necessita des del 27S: apostar per una presidència de consens i obrir la porta de bat a bat a la participació de la CUP i també de la gent de CSQEP al procés constituent, fins ara espectadora del partit i sense cap voluntat d'assumir les seves contradiccions.

A la CUP hem anat lents perquè volem anar lluny. Ara necessitem que més gent comenci a caminar. Que Junts pel Sí mogui la primera fitxa de la seva partida i desencadeni un nou moviment a CSQEP; nosaltres, mentrestant, ja hem acabat el nostre particular dòmino d'aquest escenari.

Ni Mas ni Març: continua essent la millor opció sobre la taula. I tant si l'assolim com si anem a eleccions, ens toca recosir l'alegria, la il·lusió i la convicció del conjunt de la classe treballadora per assolir allò que deia fa uns mesos: no hi ha res més engrescador que construir un país lliure ple de persones lliures.

Roger