Català emprenyat

Avui després d’uns dies de relatiu bon funcionament he tornat a patir retards amb la RENFE de més de mitja hora, que malauradament no seran notícia demà ja que entra dins d’una certa normalitat. El cert és que els viatgers de la línia Barcelona – Sant Vicenç de Calders per mar tenen problemes diaris molt més greus que els meus, i encara que l’empresa ha decidit posar autobusos supletoris gratuïts, no soluciona el conflicte rutinari que viu un bon nombre de catalans.

El colapse i el cansament d’aquesta situació ha provocat que darrerament s’hagin engegat algunes campanyes denunciant la situació, la majoria d’elles amb poc èxit, sobretot a causa de la seva intencionalitat política, molt evident tenint en compte que estem en plena campanya pre-electoral al govern de l’estat espanyol.

Una convocatòria que probablement tindrà un èxit notable serà la manifestació del dissabte 1 de desembre a la tarda, ja que ha estat liderada per la Plataforma Pel Dret a Decidir, que compta amb un ampli suport popular, i fins al moment, amb el suport d’ERC i CiU.

Però vull destacar l’enorme èxit d’una campanya pràcticament anònima (l’han duta a terme 3 usuaris de RENFE de Castelldefels) i exclusivament realitzada a través d’internet: es tracta de la pàgina web http://www.catalaemprenyat.cat, en què els promotors de la campanya demanen l’adhesió a un manifest elaborat per ells mateixos.

A línies generals, exposa l’estat insostenible de les rodalies de RENFE i l’ineficàcia dels partits polítics i dels gestors, i demana que plataformes, sindicats, patronals i partits polítics liderin mobilitzacions i accions en favor de la millora de rodalies; que en aquest tema es deixin de banda els partidismes; que el govern català es mostri contundent a Madrid; i finalment, que s’organitzin comissions de control i seguiment independents que permetin agilitzar les solucions, per tal de retornar a milers de persones unes condicions de vida més adequades a la realitat del país on vivim.

A hores d’ara, més de 19.000 persones ja s’han adherit al manifest, i tenint en compte que va sortir a la llum fa només una setmana i que el ritme d’adhesions és cada cop més elevat, és probable que es converteixi en la campanya feta exclusivament a través de la xarxa amb un suport popular més ampli. Esperem, que a més a més, també aconsegueixi els seus propòsits.

Roger

Esplai al Papiol

Ahir al vespre, dos coordinadors de l'esplai l'Agrupa vam tenir l'oportunitat de veure els inicis d'un nou esplai. Feia uns dies que l'ajuntament del Papiol ens havia convidat a explicar la nostra experiència per tal d'activar la idea de formar una entitat de lleure infantil i juvenil al seu poble.

La convocatòria s'havia dirigit a aquells joves interessats en formar un grup d'esplai, sense gaires més indicacions i no sabíem com podrien respondre a una crida "institucional". La veritat és que va ser una bona sorpresa veure entre 12 i 15 joves interessats en la idea, és més que un bon començament!

La reunió la vam portar entre jo i el Manel Sastre, i encara que amb un cert desordre (això no ho fem pas cada dia!), vam anar explicant aspectes relacionats amb 3 blocs: L'ideològic-pedagògic, l'organitzatiu i el legal. També, és clar, la importància d'un esplai avui en dia (tant per a monitors com per als infants i joves), el lleure en grup com a element bàsic per la tolerància, el respecte, el creixement personal i cap al pensament crític envers l'entorn que ens envolta. Tot això sense oblidar la gratificació que suposa ser monitor d'un esplai i la importància de la formació en l'educació en el lleure.

El cas del Papiol, encara que fins ahir el desconeixia notablement, és força interessant, ja que fins fa pocs anys hi havia un esplai relacionat directament amb l'església que havia tingut força quantitat de gent però que es va anar perdent en la desmotivació i va acabar desapareixent fa 3 anys. Això va convergir en dues observacions:

1) La fragilitat dels esplais és altíssima: és molt difícil començar un projecte així, hi ha molts obstacles inicials, una feinada espectacular i una desconfiança envers la feina que es fa massa gran. En canvi, en qualsevol època de certa desmotivació, desídia o desgana, tota la tasca feta pot anar de cap a caiguda fins a la desaparició.

2) És importantíssim comptar amb el suport inicial que tindrà l'esplai del Papiol. L'ajuntament vol que tiri endavant el projecte perquè hi creu, els permet l'ús d'un bon local i promet ajuda econòmica i de difusió. Quants esplais voldrien tenir unes condicions com aquestes. De fet, els de Barcelona segurament al·lucinarien si sabessin que aquestes condicions es poden donar a la realitat.

Des de l'Esplai l'Agrupa intentarem ajudar en tot el que faci falta aquest grup de joves per tirar endavant l'esplai del seu poble. Veient el nombre de gent d'aquesta reunió inicial, de les ganes que mostraven i tenint en compte que ja s'han marcat dues dates de reunió de cara a la setmana següent, n'estic convençut que ho aconseguiran. Sens dubte, una gran notícia per El Papiol.

Roger

La piscina municipal (sort!)

Com bé sabreu, el dilluns passat tingué lloc la celebració del ple municipal d’octubre de Molins de Rei (que per cert, va durar 6 hores acabant a quarts de dues....la cosa s'anima! Al bloc de l'Àlex Maymó en trobareu més referències i els posicionaments de la CUP) en què un dels temes estrella va ser l’aprovació de les ordenances fiscals de cara a l’any 2008. Dins el gran batibull que suposen les modificacions de cada taxa impositiva que decideix l’ajuntament (n’hi ha moltíssimes) voldria destacar-ne les que fan referència a la piscina municipal, que em preocupa considerablement.

D’entrada, cal recordar que malgrat la gestió de la piscina recau en el Club Natació Molins de Rei la propietat segueix essent de l’Ajuntament de Molins de Rei i que, com tots sabem, es tracta d’una instal·lació molt potent amb serveis addicionals al propi gaudi de l’aigua, com el de vestidors, dutxes, saunes, un bar, gimnàs, raigs UVA, massatges, cursets i també seccions esportives que en el fons representen el bo i millor de la vila amb el triatló i el waterpolo com a principals exponents.

El preu que es cregué just des del nostre consistori de cara al 2008 serà de 5,45 euros d’entrada habitual i de 6 euros i mig si es vol fer ús de les instal·lacions un dissabte o festiu. No voldria obviar els fantàstics descomptes que tenen els menors, entre 3,90 euros i 4,45, o, més ajustats al que hauria de ser, el preu dels jubilats, que oscil·la dels 2,65 euros fins als 3,30 euros.

Em sembla que tota persona que vulgui disposar d’una piscina municipal per tal de banyar-se o de practicar la natació, amb tots els beneficis pel cos que comporta, deu sentir-se estafada amb aquestes tarifes. I no ho dic precisament per l’increment d’aquest any, sinó que és una situació que ja fa molt temps que s’arrossega i que crec que seria bo que s’intentés frenar.

Deixo a l’aire idees com la diferenciació d’entrades entre aquells que volen fer ús de la piscina i aquells que, a més a més, volen utilitzar el gimnàs; la rebaixa considerable del preu global i l’augment del preu dels extres (que al cap i a la fi només usen una minoria) o la creació d’una entrada juvenil per tal que aquells que no tenim uns ingressos gaire elevats puguem anar de tant en tant a gaudir de la nostra piscina municipal. Crec que, només llavors, estaríem parlant d’una piscina amb caràcter veritablement municipal.

Roger

La demanda d'aigua

L’aigua és un recurs natural escàs, escassetat que es troba en un procés d’agudització latent. El procés imparable d’augment del benestar a Catalunya ha comportat en els darrers anys un augment notable del consum d’aigua tot i no correspondre’s amb un augment paral·lel de la població.

Segons estudis de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), creada el 1998 per encarregar-se de la gestió pública de l’aigua, la demanda d’aigua a Catalunya s’estima per sobre dels 2.500.000 hectòmetres cúbics, quantitat que suposa entre un 15 i un 20% més consum que fa 15 anys.

El consum d’aigua es destina majoritàriament a usos agrícoles/ramaders (49%), essent més minoritaris els usos industrials (33%) i domèstics (18%), amb una estructura que s’allunya dels cànons predominants a la Unió Europea on el sector industrial n’és el consumidor principal.

Aquesta estructura d’usos de l’aigua ens hauria de fer reflexionar sobre l’activitat agrícola i els seus mètodes de funcionament. Si tenim en compte que es tracta (de llarg) de l’activitat on es consumeix més aigua, les mesures que s’apliquin per reduir el consum en aquest camp seran molt profitoses per tal de preservar un consum d’aigua raonable, i, si és possible, disminuir-lo.

Així doncs, nous sistemes com el reg gota a gota pot ser una mesura clau en l’estalvi d’aigua a Catalunya. Les administracions catalanes i locals haurien de bonificar mesures d’aquest tipus per tal de fer-les atractives entre els pagesos i ramaders catalans i evitar el sobrecost econòmic que actualment suposen.

Un altre dels aspectes importants a l’hora d’analitzar el consum d’aigua és a través de l’estacionalitat de la seva demanda, que encara que sigui menys pronunciada que en altres indrets europeus, és prou perceptible per prestar-hi atenció i actuar a partir d’aquestes diferències.

A més a més dels coneguts efectes del clima mediterrani sobre l’estructura pluvial i aqüífera catalana, hem de tenir present que la natural aridesa de l’època estival ve acompanyada darrerament de fenòmens relativament nous donats per l’augment del benestar de la societat catalana.

Em refereixo a la proliferació de tipologies urbanístiques que contemplen l’aigua com un bé no escàs a partir de xarxes de subministrament que tenen poc en compte el propi autoabastiment (cal recordar que a Catalunya no hi ha una única xarxa de submnisitrament d’aigua potable, la qual cosa dificulta les accions preses des de la Generalitat de Catalunya, que no pot tenir una visió de conjunt sobre el sistema hidrològic català), piscines privades i públiques, camps de golf, noves pistes d’esquí i noves innovacions tecnològiques que segueixen comptant amb l’aigua com a bé no escàs, etcètera. A més a més, es tracta d’uns mesos on el turisme es barreja amb l’habitual consum domèstic dels catalans i on els efectes del Canvi Climàtic es comencen a notar amb temperatures superiors a les habituals (que afecten, també, als camps de cultiu de regadiu).

Si s’emprenen mesures actives per tal de fomentar l’estalvi d’aigua, l’administració catalana i l’administració local han de traçar plans conjunts per tal de fomentar el decreixement en el consum d’aigua, la seva reutilització allà on sigui possible i també, encara que aquest tipus de mesures siguin electoralment més costoses, imposant taxes penalitzatives del consum d’aigua excessiu, especialment en els models d’oci i lleure desafortunats (com els camps de golf i les urbanitzacions amb gaudi particular).

El que sembla evident és que fins que no prenguem consciència del problema que suposa el consum excessiu d’aigua, l’actuació sera totalment ineficaç. I, lamentablement, no sembla que aquest tema pugui ser prioritari avui en dia.

Roger