dilluns, 5 de novembre del 2007

La demanda d'aigua

L’aigua és un recurs natural escàs, escassetat que es troba en un procés d’agudització latent. El procés imparable d’augment del benestar a Catalunya ha comportat en els darrers anys un augment notable del consum d’aigua tot i no correspondre’s amb un augment paral·lel de la població.

Segons estudis de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), creada el 1998 per encarregar-se de la gestió pública de l’aigua, la demanda d’aigua a Catalunya s’estima per sobre dels 2.500.000 hectòmetres cúbics, quantitat que suposa entre un 15 i un 20% més consum que fa 15 anys.

El consum d’aigua es destina majoritàriament a usos agrícoles/ramaders (49%), essent més minoritaris els usos industrials (33%) i domèstics (18%), amb una estructura que s’allunya dels cànons predominants a la Unió Europea on el sector industrial n’és el consumidor principal.

Aquesta estructura d’usos de l’aigua ens hauria de fer reflexionar sobre l’activitat agrícola i els seus mètodes de funcionament. Si tenim en compte que es tracta (de llarg) de l’activitat on es consumeix més aigua, les mesures que s’apliquin per reduir el consum en aquest camp seran molt profitoses per tal de preservar un consum d’aigua raonable, i, si és possible, disminuir-lo.

Així doncs, nous sistemes com el reg gota a gota pot ser una mesura clau en l’estalvi d’aigua a Catalunya. Les administracions catalanes i locals haurien de bonificar mesures d’aquest tipus per tal de fer-les atractives entre els pagesos i ramaders catalans i evitar el sobrecost econòmic que actualment suposen.

Un altre dels aspectes importants a l’hora d’analitzar el consum d’aigua és a través de l’estacionalitat de la seva demanda, que encara que sigui menys pronunciada que en altres indrets europeus, és prou perceptible per prestar-hi atenció i actuar a partir d’aquestes diferències.

A més a més dels coneguts efectes del clima mediterrani sobre l’estructura pluvial i aqüífera catalana, hem de tenir present que la natural aridesa de l’època estival ve acompanyada darrerament de fenòmens relativament nous donats per l’augment del benestar de la societat catalana.

Em refereixo a la proliferació de tipologies urbanístiques que contemplen l’aigua com un bé no escàs a partir de xarxes de subministrament que tenen poc en compte el propi autoabastiment (cal recordar que a Catalunya no hi ha una única xarxa de submnisitrament d’aigua potable, la qual cosa dificulta les accions preses des de la Generalitat de Catalunya, que no pot tenir una visió de conjunt sobre el sistema hidrològic català), piscines privades i públiques, camps de golf, noves pistes d’esquí i noves innovacions tecnològiques que segueixen comptant amb l’aigua com a bé no escàs, etcètera. A més a més, es tracta d’uns mesos on el turisme es barreja amb l’habitual consum domèstic dels catalans i on els efectes del Canvi Climàtic es comencen a notar amb temperatures superiors a les habituals (que afecten, també, als camps de cultiu de regadiu).

Si s’emprenen mesures actives per tal de fomentar l’estalvi d’aigua, l’administració catalana i l’administració local han de traçar plans conjunts per tal de fomentar el decreixement en el consum d’aigua, la seva reutilització allà on sigui possible i també, encara que aquest tipus de mesures siguin electoralment més costoses, imposant taxes penalitzatives del consum d’aigua excessiu, especialment en els models d’oci i lleure desafortunats (com els camps de golf i les urbanitzacions amb gaudi particular).

El que sembla evident és que fins que no prenguem consciència del problema que suposa el consum excessiu d’aigua, l’actuació sera totalment ineficaç. I, lamentablement, no sembla que aquest tema pugui ser prioritari avui en dia.

Roger