El català (O una carta desaprofitada)

Avui al migdia l’Audiencia Nacional de Madrid ha decidit no pronunciar-se sobre l’ús del català als seus tribunals al·legant falta de competències sobre l’assumpte, que ve marcat pel judici realitzat la setmana passada en què dos joves catalans van fer la seva declaració en català però no va poder ser recollida en acta per falta de traductors. La dimensió de l’assumpte ha sigut tan gran que la consellera Tura va decidir enviar una carta sol·licitant el respecte a les llengües cooficials de l’Estat, però pel que sembla no ha obtingut la resposta desitjada.

En qualsevol cas, i des de la meva humil opinió, no crec que aquest sigui l’assumpte més preocupant sobre l’ús del català: Hauríem de considerar gairebé normal que succeeixi, si tenim en compte que a casa nostra no tenim prou garanties de poder ser atesos en la nostra llengua, i contextualitzo el comentari en el marc de la justícia: només caldria recordar l’actuació lamentable de la magistrada Ana Ingelmo en la celebració del judici per l’assassinat de Josep Maria Isanta fa escassament un mes, durant el qual va obligar a parlar en espanyol a un testimoni, o diferents actuacions policials com el cos de la Guàrdia Civil a La Seu d’Urgell o de la policia nacional a Xàtiva, que han perseguit la llengua catalana de forma pràcticament criminal.

Per tant doncs, jo diria que ens hauria d’escandalitzar molt més les dificultats del català més properes i intentar abandonar el fum mediàtic de tot allò que relaciona el greuge amb Madrid: Tal i com han demostrat darrerement nombrosos estudis sobre l’ús social de la llengua, el català té greus problemes de pervivència en un context normalitzat:

Una majoria destacable de jovent el coneix acadèmicament, però l’utilitza malament o, directament, no el troba prou "bensonant" per les seves converses quotidianes i deixa d'emprar-lo.

Està comprovat que qualsevol empresa tele-operadora utilitza l’espanyol com a llengua habitual d’introducció a les converses amb els seus possibles clients i, poques d’elles sent optimistes, ofereixen l’opció de prosseguir la conversa en català un cop tu ho sol·licites

És evident que la música en català no ofereix unes perspectives gaire encoratjadores, fet que podria venir motivat per la manca d’opcions radiofòniques on fer-se sentir;

També és evident que veure normalment pel·lícules en català pot suposar pràcticament un acte de fèrria voluntat i d’incomoditat notable.

Fins i tot és notable la manca de respecte d’algunes empreses cap a l’etiquetatge en català (molt interessant l'estudi sobre l'etiquetatge a les cerveses, en què podem observar clares diferències entre Moritz o la San Miguel)

Per tots aquests motius, i responent a l'encapçalament, crec que la carta enviada per la Consellera Tura és un exemple d'esforç mal dirigit. Hauríem de realitzar una autèntica política lingüística per part de tots els implicats, entenent que hi ha dos factors absolutament claus pel futur lingüístic dels Països Catalans:

D’una banda, la via legal: És important fer lleis que regulin tots aquests camps, però és molt més important que es portin a la pràctica. I si cal sancionar qui les incompleix, que es faci, perquè la manca de respecte envers els drets lingüístics és d’aquell qui no vol aprendre la forma d’expressar-se del país on viu.

D’altra banda, i encara més important, és la conscienciació personal de cadascú, i en aquest aspecte cal que fem un ús de la llengua normalment desacomplexat

I qui ens vulgui entendre, no patiu, que ens entendrà.

Roger