Afrontava el
judici amb dos objectius molt concrets: el primer, recuperar el meu
lloc de treball. El segon, demostrar que m'havien fet fora per raons
polítiques.
I he perdut.
He perdut
perquè l'única opció que tenia per complir els dos objectius era
que el jutge acceptés la meva demanda de nul·litat per raons
ideològiques, que obligava l'empresa a readmetre'm i a fer un
comunicat públic reconeixent que m'havien fet fora per qüestions
polítiques i no laborals. I el jutge ha desestimat la nul·litat, i
en conseqüència, com deia, he perdut.
He perdut,
malgrat guanyar en el mateix judici la improcedència i saber que
l'empresa m'haurà de pagar el què em pertoca com a treballador mal
acomiadat (una xifra força més gran que els 20 dies per any
treballat que em van abonar després d'acomiadar-me i que seria una xifra una mica digne si la reforma laboral de 2012 no hagués rebregat els
drets dels treballadors).
He perdut, malgrat que
la sentència indica que l'empresa mentia quan deia desconèixer el
meu càrrec de regidor de la CUP a l'Ajuntament de Molins de Rei.
Malgrat que
la sentència desestima que hi hagi una causa organitzativa en el meu
acomiadament.
Malgrat que
la sentència desestima que hi hagi una causa productiva influent en
el meu acomiadament.
Malgrat que
la sentència indica que les dades econòmiques de La Xarxa incloses
a la carta d'acomiadament (retallada de pràcticament 3 milions
d'ingressos) no tenen res a veure amb les dades disponibles als
pressupostos de la mateixa Diputació de Barcelona (en creixement).
He perdut,
diguem-ho clar, perquè 10 mesos i mig després de l'acomiadament jo
continuo buscant feina i ells continuen gestionant l'empresa sense
conflictivitat laboral, ni social ni mediàtica.
He perdut
perquè l'empresa ha aconseguit el seu únic propòsit: que el cas no
generés soroll. Per això els és igual indemnitzar-me amb diners
públics com han fet amb els altres 14 companys acomiadats i per això
estaven disposats a pagar-me més diners si no anava a judici. El que calgui per salvaguardar la imatge d'una empresa pública. El que calgui per no generar precedents. El que calgui per a garantir-se impunitat en futurs acomiadaments.
I malgrat
tot, el meu agraïment per la feina feta pels meus advocats (el Paco i el
Joan Manel) del Col·lectiu Ronda, que han convertit un cas de
possibilitats ínfimes en una quasi-victòria; agraïment als testimonis: la Cristina, l'Eduard, l'Arnau, la
Mar, el Toni i el Jose, per la predisposició i la paciència
d'aguantar la decadència judicial en forma d'ajornament del judici;
i agraïment, també, a tota la gent que us heu preocupat pel cas,
els que n'heu fet difusió i els que l'heu convertit en la vostra
pròpia batalla.
He perdut,
malgrat haver lluitat per guanyar i malgrat estar convençut que guanyarem.
Perdre,
malgrat tot.
3 comentaris:
Amb el cap ben alt. Abraçada.
Guanyarem!! O guanyaràs, vaja!!
Molta sort Roger!
Publica un comentari a l'entrada