Fa una
setmana el gerent de La Xarxa, el senyor Xavier Escrivà, em va
anunciar que m'acabaven d'acomiadar. I que l'endemà no calia que
tornés a la feina.
Vaig ser un
dels 15 acomiadats en un dimecres negre per al mitjà públic de la
Diputació de Barcelona, una taca més en la sagnia constant que
patim els treballadors dels mitjans de comunicació els darrers mesos
i que evidentment no s'escapa de les agressions que reben la resta de
treballadors dels Països Catalans.
El motiu pel
qual vaig ser acomiadat va ser, segons les paraules del gerent,
l'amortització del meu lloc de treball, prescindible en la
planificació de la temporada 2013-2014. Un acomiadament, em va dir,
aleatori. Em va tocar el rebre per ocupar un lloc de treball que
volien amortitzar. I el que no es va atrevir a dir-me, i tampoc ho va
fer el conseller delegat, el senyor Francesc Pena, és que no
comparteixo la nova orientació de la secció d'esports (de la qual formava part) ni responc al
perfil professional que exigeix l'empresa, una consideració que han
afegit a la carta de comiat.
Doncs bé,
em disposo, una setmana més tard, a explicar que aquest acomiadament
no respon a raons professionals ni aleatòries: és una qüestió
política i com a tal, cal analitzar.
La
Xarxa Audiovisual Local és una societat limitada que depèn de la
Diputació de Barcelona. És a dir, és un ens públic que exerceix
una funció social sovint poc valorada com és l'aposta per la
comunicació local, per explicar què passa i perquè passa al
territori, a les comarques, als municipis, lligant-los uns als
altres a través de la coordinació de continguts.
El
pressupost de la XAL depèn en prop del 90% de les aportacions que
fa la Diputació de Barcelona.
En un context de retallades
pressupostàries a totes les administracions públiques del país,
la Diputació de Barcelona ha vist créixer el seu pressupost per a
aquest 2013 en un 17,22%, dades que podeu consultar amb facilitat a
la seva pàgina web. Això es deu a l'aposta del govern espanyol per
reforçar institucions no democràtiques i sense pes polític propi,
i també, a l'assentiment de tots els partits polítics catalans que
en un moment o altre han entès la diputació com un espai ideal per
a repartir-se càrrecs i quotes de poder, independentment de fer un
discurs públic enfocat a la supressió de diputacions. Si passés per una època de penúries econòmiques, entenc que els càrrecs polítics tindrien la decència de
rebaixar-se el sou i o bé que la retallada començaria pels 47 càrrecs de confiança o bé pels
33 assessors polítics de la Diputació (3.500 euros bruts mensuals cadascun), oi?
En un
context de creixement pressupostari, la Xarxa Audiovisual Local,
segons dades de l'empresa, ha vist reduït el seu pressupost al
voltant d'un 17%. És a dir, les aportacions que fa la Diputació de
Barcelona no només no creixen proporcionalment al seu augment
pressupostari sinó que disminueixen de forma considerable. Per
tant, si algun responsable polític ha dit en els darrers mesos que
l'aposta de la Diputació de Barcelona per la comunicació local es
manté intacta ha mentit deliberadament. Els números són els
números. Per tant, si algun gestor polític ha dit en els darrers
mesos que el context econòmic ha obligat a reduir el pressupost de
la XAL ha mentit deliberadament. La crisi econòmica general no es
correspon en cap cas en el moment de bonança econòmica de les
Diputacions a Catalunya.
Per
tant, el primer motiu del meu comiat, l'amortització del meu lloc
de treball per raons econòmiques, és fals. Senzillament, la seva aposta
política passa per rebaixar el valor que es dóna a la
comunicació pública local. És, per tant, una qüestió
política, una qüestió de prioritats, i no una qüestió
econòmica.
Si ens fixem
exclusivament en el pressupost de la Xarxa Audiovisual Local S.L,
rebaixat en un 17% respecte el de 2012, el meu acomiadament també és
una qüestió política. Perquè els gestors de la Xarxa Audiovisual
Local han apostat descaradament per acomiadar treballadors abans de
cercar altres solucions. Així li vaig dir al gerent i així ho
exposo, amb més calma, a continuació:
Les
despeses de personal signifiquen un 45% del pressupost de la Xarxa
Audiovisual Local per al 2013. Una xifra més que raonable, malgrat
haver fet un celebrat procés d'internalització de bona part dels
treballadors que estàvem subcontractats via productora externa
durant el 2012. Això sí, en els darrers mesos se n'han anat al
carrer els corresponsals de La Xarxa al territori, així com els
treballadors de productores externes. I si anem un any enrere,
l'empresa ja va prescindir de dotze treballadors de l'antic portal
d'internet La Malla.
El
29 de novembre de 2012 la Diputació de Barcelona va adjudicar una
contractació de més d'un milió d'euros a una empresa externa per
tirar endavant les “Obres del projecte de reforma parcial del
Pavelló Cambó. Recinte de la Maternitat”. Una licitació que
tenia de preu de sortida pràcticament 2 milions d'euros, i per
tant, l'empresa demostrava tenir aquesta quantitat preparada per
executar-la. Aquestes obres (encara ara en marxa) estan pensades per
adequar el recinte on s'havia allotjat COM Ràdio al conjunt de
serveis de la Xarxa Audiovisual Local (Televisió, ràdio i
internet).
Aquest
milió d'euros, evidentment, hauria donat cobertura econòmica als
llocs de feina dels 15 treballadors acomiadats i fins i tot a la
gran majoria de programes externs que van ser cancel·lats amb un
marge de 15 dies el mes d'abril. Per tant, han prioritzat inversions
en obres (i també altres inversions que sumen més de 300.000
euros) abans de mantenir els llocs de feina. Un cop més, una decisió
política, no econòmica.
El
tercer aspecte, i el més preocupant en termes democràtics, és en
quin moment arriben els acomiadaments. Un dia planificat a
consciència pels gestors de la Xarxa Audiovisual Local i que és una
constatació clara que els acomiadaments són una qüestió de
voluntat política:
El
Conseller delegat Francesc Pena en els darrers mesos ha posat sobre la taula un Expedient de Regulació d'Ocupació que
hauria afectat a 77 persones. Ho ha fet amb el beneplàcit dels
responsables polítics de la Diputació de Barcelona, que fins que
no van tenir un bon grapat de treballadors de La Xarxa protestant
davant la seva seu, no van instar el senyor Pena a reprendre les
negociacions amb el Comitè d'Empresa de La Xarxa per arribar a un
acord sobre el conveni col·lectiu.
Aquest
ERO, absolutament fora de lloc pels motius que he anat desgranant
abans, ha estat el protagonista indiscutible en la negociació entre
empresa i treballadors pel nou conveni col·lectiu. Després d'uns
quants mesos i d'una darrera setmana de reunions intenses entre les
dues parts, dimarts 18 de juny els representants dels treballadors
ens enviaven la proposta del nou conveni. Un conveni a la baixa
després d'aplicar l'harmonització de salaris i que per tant, ja
significava una retallada salarial en el capítol 1 de despeses de
personal.
L'endemà,
dimecres 19 de juny, l'empresa va acomiadar quinze persones, una
d'elles, el Jordi Pons, per SMS. Traïció barroera però prevista
des d'un primer moment per part de l'empresa, que es va guardar la
carta dels 15 acomiadaments durant la negociació. El senyor Pena i
el senyor Escrivà van donar el vist-i-plau a una proposta de
conveni sabent que des del punt de vista empresarial era viable
sempre i quan 15 treballadors se n'anessin al carrer.
El
fantasma de l'ERO i la por a nous acomiadaments van ser elements
claus per tal que el conveni s'aprovés amb una àmplia majoria de
l'assemblea de treballadors dos dies després, el divendres 21 de
juny. La humiliació de l'empresa als treballadors en fer saltar
pels aires la negociació col·lectiva ha quedat en segon terme. I
els 15 acomiadaments semblen un sacrifici imprescindible de cara a
l'opinió pública. Jugada empresarial, com a mínim, notable. Però
com he anat explicant, falsa i que entre tots, cal que desmuntem
punt per punt.
Si les
raons econòmiques no justifiquen el meu acomiadament, em centro en
les qüestions organitzatives o productives:
La
Xarxa de Comunicació Local ha iniciat aquesta temporada una
transició accelerada cap a la plataforma de continguts, passant a
ser un ex mitjà de comunicació, en paraules dels seus responsables
directes. Aquesta plataforma té una vocació de servei
municipalista i compta amb els mitjans locals i comarcals, arrelats
al territori, com a elements essencials per construir una autèntica
xarxa de continguts compartits, amb suport d'eines digitals com la
sindicada o Xip TV (primer) i l'XN (després).
El
procés de transició ha vingut acompanyat d'un reforç del servei
de proximitat i d'una ampliació notable del paper dels ens locals
en la configuració dels continguts de La Xarxa, assumint una part
cada cop més important de la programació des de les municipals i
les televisions locals.
En
el cas de la ràdio, que és el que m'afecta directament, aquesta
temporada ha crescut l'aposta per la programació esportiva, amb un
mínim de 23 hores setmanals assumides pels treballadors d'esports,
sense incloure-hi transmissions, continguts per altres programes o
butlletins informatius. I de cara a la temporada 2013-2014, aquesta
aposta es manté ferma. Per tant, l'aposta de la direcció per
enfortir el departament d'esports no es correspon amb l'acomiadament
de 3 dels seus treballadors. Raons organitzatives o productives,
descartades.
Si
l'empresa considera que amb tres treballadors menys un producte
pot funcionar de la mateixa manera, o bé sobrecarrega els
treballadors o bé redueix la qualitat de la feina feta. I obviar
aquests dos factors, o no tenir-los en compte, és una decisió
política d'uns gestors que no creuen en el contingut periodístic
de la Xarxa Audiovisual Local. Perquè si hi creiessin, amb un
criteri just, haurien de reduir l'aposta per l'oferta esportiva de
forma proporcional a la pèrdua de treballadors en aquest
departament.
Com a
última opció, em centro en la referència, que entenc personal, de
la carta de comiat. Concretament, en l'apreciació sobre el perfil
professional exigit i la nova orientació de l'empresa:
L'aposta
pel municipalisme i per potenciar els continguts de les emissores
municipals és una aposta que comparteixo plenament. Un servei
públic de comunicació local ha de donar veu, en primer terme, als
periodistes de territori, que són els més propers als fets, als
protagonistes i a la realitat esportiva catalana. I ho ha de fer sense
desmerèixer la qualitat del producte ni la cura per l'antena que
tot producte radiofònic necessita tenir.
Aquest
model entra en contradicció permanent, ja que la majoria de
municipis i moltes comarques del país no compten amb emissora
municipal, de manera que des de la redacció de Barcelona molt
sovint hem de suplir la tasca de proximitat per buscar els
protagonistes directes d'allò que volem explicar, d'allò que
entenem que és especialment noticiable. Aquest debat al voltant de
la distinció entre territori amb o sense emissora municipal ha
estat permanent a la redacció i ha generat una tensió periodística
molt interessant.
La
relació amb els companys d'emissores municipals ha estat excel·lent
i constant, arribant a un punt en què he arribat a conèixer quins
són els punts forts de cadascun d'ells, disponibilitat, manera de
funcionar, de quin material i temps disposen, etc. Companys amb qui
hem recorregut cada dia Catalunya d'una punta a l'altra a través de
la ràdio i als quals aprofito per agrair públicament la bona
predisposició mostrada en tot moment, així com per la seva
capacitat d'adaptar-se al nou model de La Xarxa.
Aquesta
nova orientació ha estat evident en el departament d'esports
aquesta temporada 2012-2013, i al meu parer, ens ha permès centrar
el focus en allò que mereix l'atenció d'un mitjà públic de
proximitat: l'esport local, l'esport de base, l'esport amateur,
l'esport femení o l'esport que pateix la realitat econòmica del
país. I dic esport i no futbol, perquè si d'alguna cosa n'estic
especialment orgullós, és d'haver donat a conèixer què passa en
el conjunt d'esports del nostre país, des de l'hoquei sub aquàtic
al karate, passant pel bàdminton o l'esquí de muntanya. Realitats
desconegudes i, al meu parer, profundament apassionants.
Si
hi ha un programa que recull tota aquesta vocació de servei públic en l'esport de proximitat, és el magazín En Joc que hem fet els dissabtes al matí
d'11 a 14h. Un programa que ha servit per donar veu a totes aquestes
realitats i en el qual he aportat el meu granet de sorra
encarregant-me amb il·lusió de la producció i de la tria de
continguts.
Estic
convençut que la direcció està especialment satisfeta del canvi
de rumb que ha pres la secció d'esports en aquest darrer any, i si
no ho està, té un problema greu, ja que és un departament que ha
entès perfectament quina és la nova orientació de la casa.
He
gaudit treballant en un programa diari d'esport, informació de
proximitat i entreteniment, i al mateix temps, preparant-ne un altre
allunyat del focus mediàtic de l'esport. Sí, m'ho he passat de
conya fent aquesta feina, i l'he feta tan bé com he sabut. I per
aquest motiu, considero molt greu que una carta de comiat
despersonalitzada, grisa i burocràtica, posi en dubte que no m'hagi
adaptat a la nova orientació de La Xarxa o que no respongui al
perfil professional exigit per l'empresa. Modestament, res més
lluny de la realitat.
Fetes
totes aquestes consideracions, arribo a la conclusió definitiva: No
hi ha raons econòmiques, organitzatives, productives ni
professionals en el meu acomiadament.
És,
per tant, una qüestió política*
Roger
Castillo i Bosch
Periodista i regidor
de la CUP a l'Ajuntament de Molins de Rei
* No
hi ha política sense ideologia. Si un mitjà públic acomiada gent
per raons ideològiques, en aquest país tenim un greu problema
democràtic. I això, en qualsevol cas, és una simple reflexió.
Aquesta
setmana he rebut la sentència del judici de l'acomiadament a La
Xarxa. Si no sabeu de què parlo, trobareu informació aquí i aquí.
