Avui a les 20:00 del vespre una trentena de persones ens hem 
trobat a la seu de la CUP Molins de Rei per assistir a una xerrada al voltant de la figura de Lluís Maria Xirinacs i del seu llibre "Amnistia 77. Franco ha mort?", presentada per l'Albert Botran i amb la presència del Ramon Guitó (Editor del llibre), en Lluís Planes (president de l'associació Amics del Camí i autor del pròleg) i la Núria Roig (membre de la Fundació Randa).
Cada un d'ells ha transmès amb devoció la importància de la figura d'en Xirinacs a partir de la pròpia coneixença, comparant-lo amb figures històriques com Ramon Llull, Gandhi o el mateix Jesús de Natzaret i assegurant que "El seu pensament transformarà la societat"
trobat a la seu de la CUP Molins de Rei per assistir a una xerrada al voltant de la figura de Lluís Maria Xirinacs i del seu llibre "Amnistia 77. Franco ha mort?", presentada per l'Albert Botran i amb la presència del Ramon Guitó (Editor del llibre), en Lluís Planes (president de l'associació Amics del Camí i autor del pròleg) i la Núria Roig (membre de la Fundació Randa). Cada un d'ells ha transmès amb devoció la importància de la figura d'en Xirinacs a partir de la pròpia coneixença, comparant-lo amb figures històriques com Ramon Llull, Gandhi o el mateix Jesús de Natzaret i assegurant que "El seu pensament transformarà la societat"
Al llarg de la xerrada també se'ns ha explicat el projecte El 
Camí, que pretén vertebrar els Països Catalans a partir d'un recorregut històric, cultural i social comú i el futur Memorial Xirinacs.
Camí, que pretén vertebrar els Països Catalans a partir d'un recorregut històric, cultural i social comú i el futur Memorial Xirinacs.De la vetllada en destacaria dos conceptes imprescindibles:
1/ La necessitat d'arribar a un alliberament personal i a un alliberament col·lectiu, que són indestriables un de l'altre i que per tal d'assolir-los és necessita dosis d'entrega considerables i capacitat de participar activament en els moviments demòtics (sorgits del poble) que hi ajudin (com la fallida Assemblea dels Països Catalans).
2/ La filosofia i pràctica de la No Violència, a partir de l'autoorganització de base del poble i exercint la desobediència civil, entenent-la com a deure si la norma no permet l'exercici de les llibertats col·lectives. Seguint aquest model, el moviment de la Crida a la Solidaritat va portar a la pràctica (finals dels anys 80 i principis dels 90) un seguit d'accions no violentes que comportaren la normalització de la llengua i la cultura catalana en diversos àmbits de la societat (Renfe, Correus, Aeroport..), i que si bé els costaren nombroses detencions i persecucions, demostraren que l'exercici pràctic d'aquest principi és possible i, ben treballat, eficaç.
Tenint en compte el context en el qual es troben els Països Cat
alans avui en dia, seria bo que des dels moviments socials sorgissin propostes basades en accions no violentes que fomentessin el debat, el pensament crític dels ciutadans i posessin en qüestió models de funcionament actuals. Crec que el suport que es rebria aniria molt més enllà dels habituals cercles mobilitzats, sobretot tenint en compte el cansament de gran part de la societat envers les estructures de poder actuals.
alans avui en dia, seria bo que des dels moviments socials sorgissin propostes basades en accions no violentes que fomentessin el debat, el pensament crític dels ciutadans i posessin en qüestió models de funcionament actuals. Crec que el suport que es rebria aniria molt més enllà dels habituals cercles mobilitzats, sobretot tenint en compte el cansament de gran part de la societat envers les estructures de poder actuals. Roger
1 comentari:
Estic totalment d'acord Roger. M'hauria agradat molt anar a la xerrada, però no vaig poder..
Només complementar el que dius amb els perills que ens estem trobant a l'hora de desenvolupar projectes en aquesta direcció.
Respecte al primer punt que cites, la desunió entre tots els catalans per a poder tirar endavant un veritable alliberament nacional és l'obstacle més gran. I no em refereixo només als blaveristes. Si bé durant la transició catalanisme era igual a anti-fexisme i per tant tothom s'apuntava al carro, ja fa uns anys que s'ha perdut aquesta empenta i han començat a sorgir veus critiques en el mateix territori. No només parlo de casos extrems com ciutadans o el PP (que serien els descendents d'aquell fexisme) sinó autonomistes, regionalistes o gent que ha perdut ja l'esperança de poder assolir un estat propi. Tota aquell optimisme ha anat minvant, i les vanes discussions entre pocs independentistes que quedem, no ajuden gents a crear un esperit unitari i amb confinça cap al futur.
Sobre el segon punt, dir que en aquest sentit, jo sóc dels que creuen que molt sovint l'indepdentisme basc ens fa més mal que bé. I ho dic perquè l'exagerada admiració que els bascos desperten en molts catalans ens fa caure en els seus paranys, i ens fa oblidar alternatives. Molts voldrien l'estat de guerra de baixa intensitat que hi ha al País Basc, perquè surt a la televisió i al·lucines. Però molts d'altres, com Xirinacs, creiem que la violència no és el nostre camí. Els Països Catalns han de trobar la seva forma pròpia de lluita i no copiar estratègies. Ens cal un model propi català, que potser encara no hem trobat.
Marc
Publica un comentari a l'entrada